“No tinc paraules” és una de les frases més llegides i escoltades aquests horribles dies de foc i brases. No, no hi ha paraules per descriure l’infern en la Terra, com no n’hi havia per descriure els horrors de les inundacions de fa vora dos anys. El que veiem és molt pitjor que un infern imaginari on van els morts a pagar deutes morals, ací estem assistint en directe al sacrifici indiscriminat dels innocents. No només humans, també animals i plantes amb qui hauríem de viure en harmonia. La impotència ens provoca una immensa tristesa, sí, però acompanyada de la ira contra els responsables de tanta desgràcia. Però, els sabem identificar?
Ens dirigim als polítics de proximitat als quals considerem culpables de la falta de previsió i de la mala gestió del caos posterior i de la reconstrucció -en vista de com de malament s’ha dut el tema de la Dana-. Es busquen explicacions fàcils a la deixadesa en la gestió de la previsió: que si el 70% dels boscos estan en mans privades; que si no estan clares les competències de cada administració, local, autonòmica o central, tot i estar ben definides; que si hi ha una excessiva burocratització per desbrossar els camps; que la culpa és dels ecologistes que no deixen retirar ni una pinya -ja voldria l’ecologisme actiu tindre tanta influència com els estan atribuint!- També, bastant més realistes, ens fixem en la manca de brigades d’agents i bombers forestals estables i ben pagades i en les nefastes polítiques de desinversió i privatització, o pensem que algunes empreses d’extinció, amb empleats mal formats i en precari, faran caixa. Però tot això sempre ve després del desastre.
I no podem dir que no estàvem advertits. El canvi climàtic per l’escalfament del planeta ja s’estudiava als anys setanta del segle passat. Però ni cas. L’economia depredadora havia de seguir endavant i s’havia de fer global. Les Nacions Unides que, com tots sabem, no frenen els governs més poderosos, van impulsar l’any 1992 un Conveni Marc que en resum instava a: protegir el sistema climàtic en benefici de futures generacions (resultant que les actuals són les més perjudicades de la Història); atribuïen més responsabilitats als països desenvolupats (que continuen sent els més contaminadors); parlaven del desenvolupament sostenible de totes les parts (mentre la pobresa s’escampa ara també en països suposadament rics); i, és clar, parlaven de la necessària cooperació internacional…
En 1997 es signa el Protocol de Kiot, que estableix el comerç internacional d’emissions, una perversió que, de nou, beneficia els més poderosos. Va haver més reunions, a Bonn al 2001, 2015 a París, 2016 a Marràqueix, 2019 a Madrid… Papers i més papers, i la Terra, que té molta memòria -els científics en diuen inèrcia-, seguirà reaccionant, elevant la seua temperatura i provocant més desertització i inundacions, dos cares de la mateixa moneda.
L’any 2006, Al Gore va guanyar dos Oscars pel documental “Una veritat incòmoda” sobre el tema. I, és cert, podem dir que va servir per popularitzar el debat sobre el canvi climàtic. Però també va ser contestat per teories negacionistes que s’escampen, des de partits polítics d’extrema dreta, cada dia amb més poder de gestió, com a casa nostra.
El gran problema és que, fins i tot traient dels governs els ultradepredadors, per molt que ens afanyem a casa nostra baixant emissions, revitalitzant els espais naturals, respectant el territori, reintroduint espècies animals, dignificant l’ofici de guardes i bombers forestals, frenant la despoblació de les zones rurals, i la desertització per excés de cement i asfalt…, per molt bé que ho fem, el nostre èxit depén de la unió del món sencer. Un món que encara fa guerres pel control dels hidrocarburs! Només un moviment global, un canvi de l’economia de dalt a baix, i la fi de la tirania dels poderosos, podran frenar i, si encara és possible, revertir la situació. Tasca perduda, ens sembla.
En definitiva ens cal una nova utopia que encara ha de definir-se i obrir-se pas entre els més joves. S’ha dit moltes vegades que cal pensar en global i actuar en local, però vista la situació, crec que podríem dir que necessitem amb urgència pensar i actuar en local i en global. En falten de mans, i la Terra es crema.
I acabe les meues reflexions amb un sentit desig de recuperació de les persones i les terres afectades pels incendis, i recordant que tots anem en la mateixa barca, negacionistes inclosos.
