Recorde algunes coses d’aquell viatge al nord d’Alemanya. Per exemple, una vesprada anàrem amb carro a una illa. Com sona. Aprofitàrem la marea baixa per cobrir els dotze o tretze quilòmetres que la separen del continent. Vam llogar cinc o sis carros perquè ens hi portaren a tots. Uns altres turistes hi anaren a cavall i uns altres fins i tot a peu. Un dels qui muntaven a cavall va caure i es va fer bo!
Cada quilòmetre hi havia unes torretes metàl·liques que servien per enfilar-t’hi en el cas que et sorprenguera la marea alta abans d’haver arribat a terra ferma.
No em va agradar gens el fons marí. El vaig trobar lleig. Me l’esperava més bonic. Amb tresors i tot això.
Quan arribàrem a l’illa la visitàrem. Hi havia camps de naps principalment. I vaques i cavalls. Vam sopar i en acabant tornàrem al continent amb vaixell.
La direcció de l’empresa m’havia encomanat que explicara als viatgers La muntanya màgica, de Thomas Mann. A més, havia d’obeir la guia en tot el que em manara. Per sort, no em manà gairebé res i es pot dir que vaig fer de turista sense gastar-me un gallet. Aquesta senyora era professora de l’Escola Oficial d’Idiomes de València i, segons em vaig assabentar de fonts fidedignes, dominava tant l’alemany que era capaç d’imitar l’accent dels diferents lands que visitava. No cal dir que, quan la sentien, tothom creia que era nativa. Açò ho vaig comprovar en viu i en directe.
No és per presumir, però soc capaç de llegir molt i a més molt de pressa. Doncs bé, per digerir La muntanya màgica vaig emprar totes les vesprades del mes de juliol. Compare! El llibre està bé, fins i tot molt, molt bé, però li’n sobra la meitat. Si més no avui dia i des del meu punt de vista. Així ho vaig explicar en l’autobús i més o menys tothom hi va estar d’acord. Haig de dir que el llibre no l’havia llegit ningú, llevat de la guia, que l’havia gaudit en alemany.
Com que em vaig adonar que els viatgers no feien escarafalls a les meues opinions, em vaig atrevir a dir que El Quijote era una altra de les obres que necessitava una bona esporgada. Aquest llibre sí que el coneixien, però de nom només, no per haver-lo llegit.
Un altre text del qual vaig parlar va ser Les aventures del baró de Munchausen, de Goufried August Bürgner. El nom de l’autor li’l vaig deixar pronunciar a la guia, que també el coneixia. Aquest llibre, jo l’havia posat de lectura obligatòria en 8è d’EGB durant dos o tres cursos i el recordava bastant. Els viatgers van riure durant la meua dissertació i em vaig alegrar.
Aquells dies jo em fixava en tot el que deia i feia la guia. N’havia d’aprendre, que caram. Una cosa vaig descobrir de seguida: a partir del moment que la bona senyora es guanyà la confiança dels viatgers a causa dels seus coneixements, tot el que deia anava a missa. I, com que tenia sentit de l’humor, cada dia ens enganyava amb facècies. La més celebrada va ser la dels cangurs. Segons ella, si en l’autobús miràvem el paisatge, hi veuríem molts marsupials desplaçant-se a bots. Doncs sí, cinquanta persones mirant per la finestra durant vuit o nou dies vam ser incapaços de veure’n cap. I la guia encara riu de la nostra innocència.
Hi hagué unes altres explicacions amb les quals vaig arribar a la conclusió que el guia ho ha de saber tot del país que visita, si vol desenvolupar com cal la seua tasca. Tot, ja sé que és impossible, però n’ha de saber un munt per no fer el ridícul i enriquir la ment dels viatgers. Comptat i debatut, ens va explicar la vida i miracles de les putes de Bremen.
Ens va dir que ens fixàrem en les autocaravanes que hi havia aparcades a prop de la carretera.
-Mireu si hi ha una dona al volant.
En algunes n’hi havia i en unes altres no hi havia ningú.
En poques paraules: les conductores passives eren prostitutes que esperaven clients. Quan aquests hi arribaven, feien tracte, se n’entraven a la part posterior del vehicle i feien les seues coses. En fi, treballaven en unes condicions molt més dignes que no les dones que exercien l’ofici al ras o al cotxe dels clients. Hem de tenir clar que les autocaravanes tenen llit, aigua calenta, dutxa i calefacció. M’imagine, a més, que abans de deixar entrar el puter devien anotar la matrícula del seu cotxe i l’enviarien per whatsapp a alguna companya. Com a mesura preventiva.
Els altres viatgers se’n feien creus, de les explicacions de la guia. Jo, que era al seu costat, estava que la cara em queia de vergonya: un home de la meua rectitud moral! Això a banda, ens quedà el dubte sobre si la legislació alemanya permetia que s’afiliaren a la Seguretat Social i si tenien dret també a vacances, jubilació i baixa laboral per maternitat, regla o malaltia. Em vaig fer el propòsit d’estudiar a fons la legislació putana dels diferents països per quan haguera d’exercir jo de guia. Ben segur que em guanyaré el cel si advertisc als futurs viatgers on són els barris xinesos per tal que els bandegen i no pequen.
