Últimament tinc la sensació de viure en un copia i apega constant. No sé si hauria de recórrer a la famosa frase de “no eres tu, soc jo…” però siga com siga, tinc la sensació d’estar en bucle. De deixar passar els dies sense més, com una repetició constant, com allò del Dia de la marmota. Envoltada dels mateixos personatges secundaris, dels mateixos decorats de fons, de trames repetitives que fan impossible que allò de “presentación, nudo y desenlace” puga resultar atractiu. Tot és això, un copia i apega, que de vegades atribuïsc a la falta d’improvisació que vam heretar del confinament. Aquell tancament obligat a casa que quasi hem oblidat, però que va ser real, amb les seues ombres i les seues llums. Amb els seus moments d’angoixa, però també amb aquells altres que ens abocaven a tirar d’imaginació com a salvavides.
Durant aquells dies ens replantejàvem moltes coses, féiem plans per a un demà que desconeixíem si arribaria i féiem apologia d’un bonisme que ens esperava a l’altre costat de la porta. Evidentment, no va ser així. Allò de “saldremos mejores” no es va complir en absolut. Tot al contrari. Vam eixir més intolerants, més lineals i res a favor de deixar-se emportar per la sorpresa.
Ara tot ha d’estar planejat amb una antelació destacada. Aconseguir taula en un restaurant qualsevol sense reserva prèvia és una utopia; a molts llocs, trobar un comerç obert de vesprada o un bar on fer-te un café, és una il·lusió òptica, comprar entrades per a un concert eixa mateixa setmana és ciència-ficció, i així una llarga llista de canvis que va portar allò que es va denominar com a nova normalitat i que em resulta totalment fastigosa.
Hem aniquilat la sorpresa, el moment, el risc… i hem acollit la previsibilitat i la falta d’iniciativa. Arriscar ja no s’estila. Tampoc cuidar l’essència. Estem oblidant la importància de posar en valor allò nostre per a passar a una uniformitat que ho fa tot pla i gris. Veiem normal entrar a un forn i trobar un aparador ple de muffins sense referència ni arrels a cap lloc. Productes que són un copia i apega a qualsevol part del món, però que no inclouen en els seus ingredients la tradició i el passat d’una coca de llanda, d’uns flaons o d’uns pastissets de moniato. Amb franquícia o sense, la majoria dels restaurants són un còpia i pega en la decoració i en les propostes gastronòmiques que presenten. Com si allò fora una manera d’evitar que ens desubiquem i privant-nos així d’apropar-nos als sabors i costums d’altres. També moltes festes han passat a ser exportables, d’uns llocs a altres sense més. Només per allò de “si el poble del costat ho té, nosaltres també”. Fa igual si és una ruta de tapes, una nit del comerç, una fira medieval o una demostració culinària reconvertida en “show cooking” per a llevar-li sentit i tractar que el copia i apega siga al més autèntic possible. Perdre l’essència sembla ser la màxima actualment, aspirar a ser igual que els grans i oblidar que precisament el que ens diferencia és el que ens fa especials.
És per això que s’agraeix trobar llocs que escapen de la norma. Llocs on els muffins no tenen cabuda, però la varietat de pastissets és tan ampla que costa quedar-se amb un únic sabor. Llocs on conéixer-se i reconéixer-se és el valor més preat i la ferramenta ideal per a continuar treballant junts. Llocs on mirar-se als ulls és prioritari, on antics negocis es reconverteixen en altres, però mantenint l’essència de l’anterior, on qualsevol racó s’aprofita per a deixar empremta, per a fer créixer el sentit de comunitat. Llocs on la vida va seguir com abans perquè sempre ha sigut així i no hi havia necessitat d’aspirar a cap bonisme imaginari. Llocs on el copia i apega no té cabuda i tant se val.
