Fa uns dies assistia a un curset de personal dels que de tant en tant em toca patir perquè de nou em recorden com he de seure al treball, com he d’actuar en cas d’incendi o a qui he d’avisar en primera instància davant qualsevol incidència. Un d’eixos cursets que et desbaraten la jornada i insisteixen en aspectes reiteratius que, malgrat tot, supose que cal refrescar sovint. Però, per a quan un curset per a polítics on entenguen que la cultura no és un bé superflu, que normalitzar l’ajornament d’actes culturals no és el camí?
En no res hem passat al fet que actors i actrius, ballarins i ballarines, músics, tècnics… s’hagen d’encomanar al sant del dia perquè finalment aquell espectacle que tenien programat des de feia mesos puga ser una realitat. Evidentment hi ha situacions extremes que obliguen a ajornar o a suspendre actes sense opció a cap dubte, però n’hi ha d’altres on l’adopció d’una mesura així no és en absolut comprensible, i possiblement puga interpretar-se millor en termes d’hipocresia que en termes de justificació.
D’un temps a ara, les programacions culturals ja no han de lluitar exclusivament amb retallades pressupostàries, “recomanacions” artístiques, sinó també amb la por. Por de cancel·lacions d’última hora per motius i causes diverses: pluja, vent, onades de calor, semifinals de futbol, convocatòria d’eleccions sorpresa i sí, també declaracions de dol per tragèdies difícils d’assimilar. Però, una por que només afecta aquest sector perquè, curiosament, el dol sembla que és exclusiu de la cultura.
Davant de les desgràcies, tot indica que evadir-se està permés en centres comercials, restaurants, terrasses o locals d’oci nocturn, però no en l’interior d’un teatre o una sala de concerts, fins i tot tampoc en una sala de conferències o en un contacontes infantil. Tot evidencia que davant les desgràcies la vida pot seguir endavant en tots els vessants excepte en el cultural. Un pot seguir portant el cotxe al taller, anar a la perruqueria, comprar-se aquell vestit que li pica l’ullet des de la tenda de la cantonada, animar el seu equip en aquell partit de bàsquet, o fins i tot desconnectar a aquell hotelet a peu de platja mentre gaudeix d’un daiquiri en condicions, però no emocionar-se o riure de valent des del pati de butaques d’un teatre.
Com si el consum de cultura fora una falta de respecte en lloc d’una manera d’acompanyar-nos en moments de dolor. Com si els professionals de la cultura no foren precisament això, professionals com tants altres que, amb dolor o sense, han d’enfrontar-se al públic. Professionals amb una doble responsabilitat, ben mirat, la de fer el seu treball, siguen quines siguen les circumstàncies exteriors, i professionals que han d’entretindre, emocionar i fer oblidar al públic, per uns minuts, tot allò que els turmenta. Precisament aquest és un dels sectors amb més experiència en continuar endavant malgrat les desgràcies. D’artistes que han hagut d’eixir a escena després de rebre la notícia de la mort d’un familiar, o amb molèsties per qualsevol malaltia que comença a manifestar-se, van plens els teatres. Però són això, professionals que no s’aturen davant les desgràcies. Només si són altres els que consideren que els han d’aturar demostrant un desconeixement total de la seua faena i una falta de respecte i de consideració absoluta al sector cultural.
Quan va morir ma mare precisament va ser la cultura la que em va salvar, primer en traslladar al paper aquells sentiments que m’ofegaven i després en compartir-ho amb el públic des de dalt de l’escenari.
No, el dolor no li és indiferent a la cultura, al contrari, és la via per a superar-lo, per acompanyar en moments de desànim i per a evadir-nos d’un dia a dia de vegades amb més grisos dels desitjats. Digueu-me tiquismiquis, però això que està passant amb la cultura és preocupant. Molt preocupant.
Per cert, mentre escric aquesta columna, moltes sales han quedat buides per decisió política, però he pogut comprovar que a la televisió segueixen les programacions habituals; de camí a casa m’he trobat amb alguns xiquets disfressats de monstres que celebraven Halloween acompanyats dels seus amics i familiars; l’activitat als comerços és exactament igual que qualsevol altre dia; encara que no ho semble, a Ucraïna continua la guerra; i fins i tot estic segura que alguns polítics que han ajornat activitats culturals als seus municipis han gaudit d’altres espectacles a llocs on han continuat endavant amb les programacions com estava previst. Ben mirat, dic jo que potser ho podríem catalogar com… cinisme cultural, no?
