El moviment pels drets humans, i les polítiques d’esquerres, es troba en una cruïlla estratègica. Durant dècades, la tasca principal ha sigut denunciar abusos i fer visibles les crisis.
Tanmateix, aquesta aproximació, tot i ser necessària, pot resultar contraproduent si no s’acompanya d’una narrativa constructiva.
Per a inspirar una acció real i duradora, ha arribat el moment de transformar el discurs.
Aquests són cinc canvis clau per a evolucionar de la denúncia a la construcció:
1. Parlar de solucions, no sols de problemes
Com assenyala el lingüista George Lakoff, centrar-nos exclusivament en les crisis reforça aquests mateixos problemes en la ment de l’audiència i acaba normalitzant-los.
Quan la ciutadania percep el món com un lloc en crisi permanent, es torna més vulnerable al discurs populista que promet seguretat i evoca un passat idealitzat.
Moviments com l’ecologisme o el col·lectiu LGTBIQ+ ja estan fent aquesta transició: del catastrofisme a la proposta concreta; de la denúncia de la discriminació a la reivindicació d’avanços —com el matrimoni igualitari— basats en valors compartits com l’amor i la compassió.
No n’hi ha prou amb dir «no» als problemes: cal oferir als governs propostes audaces a les quals puguen dir «sí».
2. Destacar allò que es defensa, no a què ens oposem
L’expressió recurrent «no és un delicte» (el periodisme no és un delicte, els refugiats no són delinqüents) genera un efecte contraproduent: fusiona els conceptes de criminalitat i drets humans en la ment del públic.
En lloc de definir els drets per l’absència de violacions, cal presentar-los com l’aplicació pràctica de valors universals com la compassió, la solidaritat i la dignitat.
Tal com recomana l’estrateg Shenker-Osorio, l’objectiu ha de ser construir un «nosaltres» ampli basat en la humanitat compartida, en comptes de recórrer a identitats nacionals que requereixen un enemic comú.
3. Crear oportunitats i abandonar les amenaces
El llenguatge del conflicte divideix. Quan es comunica des de la por o l’interés propi («un dia et pot passar a tu»), es perd l’oportunitat de connectar amb la millor versió de la naturalesa humana.
Els moviments amb més èxit generen entusiasme i sentit de pertinença: des dels mocadors verds a l’Argentina fins als botons Together for Yes a Irlanda.
La investigació ho demostra: l’esperança i l’optimisme impulsen visions progressistes, mentre que la por fomenta el conservadorisme i la desconfiança.
4. Emfatitzar els herois, no la llàstima per les víctimes
Mostrar persones ordinàries amb una perseverança i una valentia extraordinàries crea connexions autèntiques (el cas de Maricarmen n’és un exemple clar). La llàstima pot arribar a deshumanitzar; en canvi, la identificació amb els herois quotidians humanitza.
Històries de pares tradicionals que donen suport als seus fills LGTBIQ+, de refugiats que s’integren en les comunitats locals o de persones que canvien d’opinió per ajudar el seu entorn: aquestes narratives tenen el poder de transformar actituds i construir ponts.
5. Demostrar que «podem superar-ho» / «podem amb açò»
És imprescindible associar els drets humans amb la victòria i no amb la derrota. Els drets humans no són només alguna cosa que tenim, sinó alguna cosa que fem: una eina activa per a millorar la societat. Cal mostrar una confiança tranquil·la, accions concretes i resultats tangibles.
Un repte de futur
El repte és clar: si no defensem el món que volem veure, qui ho farà? És el moment de passar de la denúncia a la construcció, de la divisió a la unitat i de la por a l’esperança.
Més informació: Aquest article s’inspira en la publicació Una guía para la comunicación basada en la esperanza, on es poden consultar més detalls i exemples pràctics sobre aquesta estratègia narrativa.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
