Ayuso debuta com a escriptora. De fruitera, passant per presidenta, a assagista. Sí, la verdulera ara és literata. El pròxim 2 de desembre vorà la llum Íntimo, un llibre que confessa que ha escrit durant l’estiu passat mentre els incendis arrasaven la Comunitat de Madrid i, recordem-ho, al segon dia li va encolomar el marró al seu pitjor enemic, el Govern central al qual critica tant. Mentre els bombers apagaven els focs com podien, ella escrivia les seues memòries. També ho feia mentre esclatava l’escàndol de la compra, i la venda, de l’àtic de luxe de 6,3 milions d’euros davant la casa de sa mare que han pagat tots els madrilenys. Coneixent-la, és capaç de dir ¡Yo también he tenido problemas con la vivienda en Madrid y nadie ha dicho nada! Ja sabem, per tant, per què es va desentendre del comandament de la catàstrofe natural en la qual es va presentar un matí vestida com si fora Dora l’Exploradora i per què va callar quan la van enxampar amb la compravenda de l’immoble. Estava escrivint, però devia ser la llista de la compra, perquè no la veig capaç de redactar cap altra cosa.
Permeteu-me que pose en dubte l’autoria del llibre, per moltes raons. Primer de tot, en dos mesos, amb l’estiu tan mogudet que ha tingut i les seues ocupacions institucionals, ni Lope de Vega ni Edgar Allan Poe, passant les nits de clar en clar, escriurien una obra. Al juny estava amb els quadernets Rubio i ara trau llibre, quin portent! Si ha tingut temps de preparar-lo durant la seua pitjor crisi política no és perquè siga una crack, senzillament és perquè no l’ha teclejat ella. Segon, si no sap lligar dues frases seguides, si no sap parlar sense orellera, com ha d’omplir pàgines i pàgines en blanc? No puc creure’m que aquesta paia, amb el llenguatge d’una xiqueta de set anys, xaró i groller (el bulo del culo o con un seis y un cuatro, la cara de tu retrato, dixit), incapaç de construir correctament una oració subordinada, haja redactat 360 pàgines. Si escriu com parla, el manual promet. Reconec que també té el seu mèrit, no deu ser gens fàcil escriure un llibre sense saber fer la o amb un canut. Tercer, que ha fet el salt a la literatura com estan dient tots els mitjans de comunicació és clarament un eufemisme perquè dir que l’ha escrit ella és difícilment sostenible. Però el seu cap de Gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, assegura que sí, i que ho diga MAR permet dubtar-ne encara més. Potser el va compondre en companyia seua en eixes caloroses nits d’estiu d’alegria i xopets. Algun dia se sabrà el nom de l’escriptor o escriptora fantasma que li l’ha escrit, i espere que li haja pagat bé la faena. Ha sigut la seua amiga i gran prosista Ana Rosa Quintana, autora de Sabor a hiel? La veritat és que en els temps de ChatGPT, és fàcil que la intel·ligència artificial, mitjançant prompts edulcorats, estiga darrere de qualsevol publicació i que algú escriga un llibre sense haver-ne llegit cap. Però tampoc no cal ser malpensats.
En l’autobiografia, Ayuso repassa alguns episodis de la seua vida personal al complet, des de la infantesa al barri de Chamberí o Sotillo de la Adrada, passant pels records de l’avi falangista que va portar als muscles la moixama de Primo de Rivera fins a com va arribar a ser community manager de Pecas, el gos de la Margaret Thatcher espanyola. Del «Comunismo o libertad» al seu avortament. Com que són unes memòries, supose que hi contarà que va deixar morir 7.291 ancians però que ella dorm com una rabassa, que els diners de la sanitat i l’educació públiques van directament a la privada i que ha intentat comprar-se un àtic ben baratet amb els impostos dels seus conciutadans. Diu l’editorial en un comunicat que es tracta d’un llibre molt personal escrit amb un llenguatge directo i franco, sobretot la segona cosa, però en majúscules. A mi, sincerament, les vivències d’una manipuladora que fa maldats a gratcient (com no guardar un minut de silenci per la mort de Maricarmen en l’Assemblea que presideix) i les seues intimitats no m’interessen gens. El llegirà sa mare, francament. Tampoc no vull fer-vos espòiler del volum ni tinc intenció d’acomboiar-vos a comprar-lo.
Imagine que serà un llibre de ficció, perquè si conta la veritat acaba en presó. Es confirma, això sí, que l’ha escrit en equatorià, eixa llengua que va descobrir als 22 anys en un viatge al país, encara que podria haver-ho fet en anglés amb l’ajuda dels auxiliars de conversació que encara no han arribat a les aules madrilenyes i així li estalviaria al seu cap, Alberto Núñez Feijóo, haver de llegir-lo, atés que no el domina, el porta malament i no lo toca.Estaria bé que l’edició especial incloguera un plànol desplegable de l’aticàs. També que hi haguera format audiollibre amb orellera inclosa. I espere amb candeletes l’anunci que la Comunitat de Madrid en comprarà 100.000 exemplars per a repartir-los per totes les biblioteques. Fent negoci.
Quant a la foto de la portada, és tota una declaració d’intencions i recorda, sens dubte, la que va publicar el diari El Mundo en plena pandèmia amb ulls de corderet degollat, de ploramiques compungida vestida de negre amb tot el rímel caient-li per la cara. Ara, de nou, el llenguatge visual ens la presenta com una màrtir en un intent de blanquejar la seua imatge. Sembla la nena de l’exorcista, la xiqueta de la revolta, una òrfena de l’escola de les monges descalces, la Dolorosa de l’església del poble de ma mare. Veient la coberta, també podria haver titulat aquesta biografia Orfidal, encara que hi ha molts altres possibles títols que encaixarien millor que el que ha triat, com per exemple, La hija de la fruta, Frutas en el ático, Un timo, 7.291, En busca del ático perdido, Terror en las residencias, Ridícula… Mi lucha, fent referència a Mein Kampf, el llibre autobiogràfic que va escriure Hitler a mitjan dècada de 1920, també seria molt adequat. I perquè La broma infinita (Infinite Jest), de David Foster Wallace, ja estava agafat, que si no… Tots haurien sigut noms més encertats que Íntimo, encara que a vore si és dislèxica, li han ballat els caràcters i realment volia dir Mintió. És probable, perquè les dues paraules tenen les mateixes lletres. O Ínfimo, que segons el Diccionario de la lengua española significa «muy bajo o inferior a los demás de la misma clase en valor, calidad, grado o importancia». Ah, i la dedicatòria inicial, probablement, siga A Pedro Sánchez, con cariño. I el pròleg de Sonsoles Ónega parlant de l’IVA dels llibres al 21%.
Ja que he elucubrat amb alguns títols més adients per al tractat, també m’aventure a relacionar el possible índex amb la relació dels capítols. Ahí va. 1) Los concebidos no nacidos. 2) De cuando suspendí y repetí 1º de BUP: ocultamiento de mi expediente académico universitario. 3) Gente sin casa, desahucios y jóvenes sin trabajo ni recursos en el Madrid libertario de las cañitas. 4) Ricos que no pagan impuestos pero sí lo hacen las clases populares. 5) 7.291 + Maricarmen. Total, se iban a morir igual. 6) Del chalet de Rascafría a cómo comprarse un ático baratito con dinero público para uso personal en Chamberí y que no te pillen en el intento. 7) Mis viajes por las Américas. 8) Residencias insalubres: ratas, cucarachas y sarna. 9) Fondos buitre, pisos turísticos y especuladores por doquier. 10) Yo maté a Pablo Casado. 11) Universidades sin recursos, matrículas por las nubes. 12) Mala gestión, opacidad, corrupción e impunidad: el caso de Quirón y mi (ex)novio Alberto González Amador o el hermanísimo y las mascarillas. Crec que amb una dotzena de capítols n’hi ha prou, si no semblarà la versió ayusera, però molt mediocre, del Quixot.
Jo, si tinguera una llibreria, no el vendria ni sota petició. Espere que no en venga cap exemplar, és a dir, que el lligen zero persones, o en tot cas que només el compren els seus i per compromís. Perquè, qui té estómac d’esmerçar temps i calés a llegir els relats de vida d’un personatge com la Quironessa? Tampoc m’estranyaria gens que, en el país de pandereta en què vivim, siga l’èxit editorial del pròxim Nadal, un autèntic best-seller, l’autora revelació de l’any. El llibre costarà 24,90 euros en format tapa dura amb sobrecoberta, ho dic perquè sapieu quant us estalviareu, al meu parer encomanar aquest nyap és tirar els diners. Ara bé, si finalment l’adquiriu i ho feu per Internet, demaneu que no us l’envien a través de Correus, ja sabeu que no podeu fiar-vos-en. Lady Ático ha dit que no se’ns ocórrega votar per correu en les pròximes eleccions generals, de manera que ha qüestionat el recompte dels vots i una empresa pública de la qual Feijóo va ser el president durant tres anys. No hi ha gestora més antisistema, irresponsable, pocavergonya i incendiària que IDA. Diu il mio caro amico Alberto que entre todo el facherío es la peor i que és una hija del demonio. Per a mi, és el personatge més infecte de la política espanyola, amb diferència.
Per si algú inverteix eixos quasi vint-i-cinc euros en el pamflet amb les anècdotes de vida i l’ideari ultramuntà d’aquesta senyora, després de llegir-lo, us pot aprofitar per a calçar eixa taula coixa que tots tenim a casa sempre. I espere que no, però en el cas que vinga altra pandèmia, ara que a Rússia sembla que han aparegut uns casos de pesta pneumònica, i si el paper higiènic es tornara a exhaurir en els supermercats, sempre podria servir per a tocar-nos el cul. Total, és un llibre que apesta i el paper escasseja i cal saber reutilitzar-lo. Per això, un altre lloc on el volum podria exposar-se és en l’estand del paper del bany dels hipermercats i les grans superfícies. Més íntimo que això, res. O sí: podria haver-lo fet tan íntimo i no haver-lo publicat. Qui tinga mascota, pot arrancar-ne dues pàgines cada volta que l’animal isca al carrer a fer les seues necessitats per tal d’arreplegar-les. És un sistema ben ecològic que evita l’ús de les bossetes de plàstic. Per als qui viviu al camp i teniu xemeneia, combustible per al fumeral aquest hivern. I que conste que estic en contra de cremar llibres, però, honestament, trobe que estic canviant d’opinió.
Ja tenim el nom de la guanyadora del pròxim premi Planeta, el Pulitzer nord-americà i, si m’apureu, la futura premi Nobel de literatura. ¡Tongo! ha cridat en saber que enguany li l’han donat a Anne Carson, reconeguda poetessa, assagista, traductora i professora de literatura clàssica i comparada canadenca. Després de Juan del Val, Natividad Isabel Díaz Ayuso, candidata al guardó literari amb major dotació econòmica d’Espanya i de tot el món. Quin nivell! Això es diu terrorisme literari. Però, en eixe cas, la distinció més aïna hauria de dir-se premi Paleta, o Cateta, com vulgueu. Com es veu, l’editorial Planeta apostant, una vegada més, per la literatura. És ara el moment de recordar que la segona llei que aprovà Ayuso quan va arribar al poder l’any 2019 fou la creació de la UNIE Universidad, un centre privat que pertany al grup Planeta, i ho feu pel procediment d’urgència. Ara la líder popular anuncia el seu debut literari en Planeta. Casualitat? No ho crec. Propaganda? No ho sé. Però els favors es paguen amb favors. I els contractes milionaris adjudicats, també. Per això, ara només falta que li donen el milió d’euros l’any que ve i així ja té per a l’entrada del seu anhelat àtic. De veritat que crec que la NASA s’està perdent un gran fitxatge.
Espere, ansiós, la tournée de promoció que farà pels platós de televisió, començant per El programa de Ana Rosa, gran intel·lectual, novel·lista de prestigi, i continuant per El Hormiguero de Pablo Motos, Espejo Público de Susana Griso o Cuarto Milenio i Horizonte amb Iker Jiménez a un costat i Carmen Porter a l’altre, eixe matrimoni de grans periodistes que no han fet més que riure’s de la pobra Maricarmen i humiliar-la. Si volen un misteri sense resoldre, que investiguen on s’han deixat la decència ells per creuar tots els límits i contribuir a la deshumanització d’una desvalguda senyora desnonada de 87 anys entre fal·làcies i qüestionaments, i també tota la rècua de tararots de dreta i d’extrema dreta que s’han burlat en les xarxes socials de la difunta anciana. Estic segur que d’ací a uns anys, en les facultats de Filologia de tot el món, s’estudiarà la Generació del 26: el marit de la valenciana Núria Roca, l’esposa d’un condemnat en el cas Villarejo, l’autora de Las hijas de la criada i premi Planeta 2023, Lucía Etxebarria i, com no, Isabel Díaz Ayuso. Podria també afegir-se a la llista l’alcaldessa de València, que envejosa de la seua companya de partit no tardarà a anunciar la publicació del seu llibre, per al qual ja ha pensat títol, Mascletà, la que finalment no va ser disparada el 9 d’Octubre a la plaça de l’Ajuntament per motius de seguretat en mantindre’s allí l’acampada per un habitatge digne per a tothom.
La pregunta del milió és la següent: serà Isa millor escriptora que política? No ho sé, perquè amb la pila de llibres bons que tinc per llegir, no dedicaré ni un minut al de terror d’aquesta madama. Ara bé, sense necessitat de passar eixe tràngol, tinc clar que mai serà millor escriptora que fruitera, perquè a ella, la fruita, li encanta. De fet, el millor títol per a la seua magna obra seria, per descomptat, Me gusta la fruta. De cara a la campanya publicitària, li recomanaria un cartellet que diguera A la venta en todas las fruterías de Madrid. Perquè espere això, que el volum no isca de la M-30. He catalogat el llibre com de terror, però la veritat és que no tinc clar en quin prestatge el col·locaran en les llibreries, si en el de ciència-ficció, el de comèdia o el de fantasia heroica. Ben mirat, espere que li vaja tan bé amb la promoció del llibre que puga deixar de dedicar-se a la política. Molts madrilenys, i no solament, ho agrairien.
Un últim apunt. Si voleu aprofundir en la figura d’aquesta dona, és millor que llegiu el llibre de David Fernández, Ayuso. Zancadillas, intrigas y venganzas en la Corte de Madrid (Libros del K.O, 2026), un interessantíssim assaig sobre els trenta anys de govern del PP a Madrid i la bigarrada col·lecció de personatges que han passat per la Puerta del Sol. En canvi, el suposadament escrit per Ayuso són unes confessions, i diuen que quan un escriu les seues memòries és que està acabat i que ja es retira. A vore si és veritat i podem dir-li: Chao, pescao.
