El Primer de Maig arriba, un any més, en un context marcat per la incertesa, l’augment de les desigualtats i l’ofensiva de l’extrema dreta contra drets socials i laborals conquerits després de dècades de lluita. Però també arriba amb una idea cada vegada més clara: la millor manera de frenar l’autoritarisme és garantir vides dignes per a la classe treballadora.
Allà on creixen la precarietat, la inseguretat i la desigualtat, també ho fan els discursos d’odi i de divisió de la societat. No és casualitat. Quan àmplies capes de la població veuen com empitjoren les seues condicions de vida —amb salaris insuficients, dificultats creixents per accedir a un habitatge digne o una precarietat laboral cronificada— mentre una minoria acumula riquesa, es crea el terreny perfecte perquè arrelen falses solucions que només busquen assenyalar culpables entre els de baix.
En aquest escenari, l’extrema dreta avança alimentant la por i la frustració i desviant l’atenció dels veritables responsables de les desigualtats. El seu discurs no ofereix solucions reals, sinó que fractura la societat i debilita la capacitat col·lectiva de resposta.
Al País Valencià, aquesta realitat té noms i cognoms. Patim un infrafinançament crònic que limita la capacitat de les institucions per donar resposta a les necessitats socials, uns salaris per davall de la mitjana estatal i un model productiu basat en la temporalitat, la precarietat i el baix valor afegit. Sense sobirania fiscal real, l’autogovern queda severament limitat i es fa difícil desplegar polítiques que milloren les condicions de vida de la majoria social.
Per això, la reivindicació d’un “finançament just” ha d’anar lligada a l’exigència d’avançar cap a majors quotes de sobirania fiscal. Ara bé, aquest espoli no pot ser excusa per aplicar polítiques antisocials i antivalencianes com les que impulsa el Consell de la Generalitat, contràries als interessos de la majoria i especialment lesives per als sectors més vulnerables.
D’altra banda, nous reptes com la irrupció de la intel·ligència artificial en el món del treball plantegen grans interrogants. Lluny de ser una eina al servei de la transformació social, pot esdevindre una eina per intensificar l’explotació laboral, reforçar el control social i precaritzar encara més les condicions si no es regula en benefici de la majoria social.
En paral·lel, la situació de les persones migrants continua marcada per la vulnerabilitat. Massa sovint condemnades a la irregularitat i a l’explotació, la seua regularització no és només una qüestió de drets humans, sinó també una necessitat per combatre l’economia submergida i garantir condicions laborals dignes per a tothom.
Malgrat anys de “diàleg social”, la realitat és tossuda: no ha servit per millorar de manera estructural les condicions de vida i laborals de les treballadores i treballadors valencians. Massa sovint —per no dir sempre— s’ha convertit en un mecanisme de contenció i desmobilització més que en un instrument de transformació real. Cal dir-ho clar: no n’hi ha prou amb el diàleg social i les taules de negociació si no hi ha voluntat de confrontar els interessos dels qui acumulen beneficis a costa de la majoria.
En aquest context, és imprescindible recuperar i enfortir un sindicalisme valencià, de classe, arrelat al territori, assembleari i combatiu, capaç de generar una correlació de forces favorable als drets laborals. Un sindicalisme que no demane permís, sinó que guanye drets a través de la lluita i la mobilització.
Les mobilitzacions recents en l’ensenyament valencià en són un bon exemple: la resposta col·lectiva i sostinguda pot frenar retallades i obrir escenaris de millora de les condicions laborals i de l’educació. Ara caldria estendre aquesta dinàmica al conjunt de les administracions públiques i del món del treball.
Davant l’ofensiva de polítiques antisocials impulsades pel Consell, es fa imprescindible avançar cap a un cicle de mobilització general al País Valencià, capaç d’articular una resposta àmplia i sostinguda de la classe treballadora i del conjunt de la societat, sense descartar una nova vaga general com la del passat 29 de maig de 2025. Només amb organització, mobilització i confrontació serà possible frenar aquestes polítiques, ampliar drets i millorar les prestacions socials i els serveis públics.
Al mateix temps, cal construir un marc valencià de relacions laborals i de protecció social que responga a la nostra realitat. No podem continuar subordinats a decisions preses lluny del País Valencià. Necessitem una agenda valenciana que aposte per salaris i pensions dignes, la reducció de la jornada laboral, la superació de les desigualtats al món del treball, una renda bàsica universal, centres de treball segurs, un nou model productiu, serveis públics forts, l’accés universal a l’habitatge i una fiscalitat justa.
Valencianitzar les relacions laborals no és només una qüestió econòmica o social; és també una qüestió de sobirania, de democràcia real i de justícia social.
Ara bé, el sindicalisme no pot limitar-se a l’àmbit local. En un món globalitzat, les respostes també han de ser globals. El moviment sindical internacional defensa els drets de la classe obrera arreu del món, la sobirania dels pobles, s’oposa al neoliberalisme, a l’autoritarisme i a les guerres imperialistes, al colonialisme —també al nou colonialisme digital—, als genocidis i a la neteja ètnica, i denuncia les vulneracions greus dels drets humans.
El Primer de Maig és, també, una jornada d’internacionalisme i de solidaritat entre pobles. En un context marcat pel neoliberalisme i l’auge de l’autoritarisme, la coordinació i la unitat del moviment sindical internacional esdevenen eines fonamentals per defensar drets i construir alternatives.
Però aquesta dimensió global només serà efectiva si es construeix des de l’àmbit local. Per això, cal reforçar els sindicats combatius i de classe, i alhora teixir aliances àmplies entre el moviment sindical, els moviments socials i les organitzacions polítiques compromeses amb la transformació social. Només així es podran articular respostes que connecten les lluites locals amb les globals i que siguen capaces de disputar el model econòmic i social dominant.
Aquest 1r de Maig hauria de ser un punt d’inflexió per al moviment sindical valencià: un moment per tornar als carrers, enfortir les xarxes de solidaritat i construir una resposta col·lectiva a l’altura del moment històric. Perquè només amb organització, lluita i consciència de classe, i amb un sindicalisme fort, podrem guanyar drets i garantir un futur digne per a la classe treballadora i per al poble valencià.
