Des del País Valencià donem tot el nostre suport al poble català en la seua lluita per l’alliberament nacional i social, dos lluites indestriables que sentim com a pròpies.
Els Països Catalans són el nostre marc de referència en la lluita de classes, determinat en gran part per l’antagonisme entre l’oligarquia espanyola i les classes treballadores dels diferents territoris de parla catalana, de la contradicció fonamental entre opressió i alliberament nacional.
Les condicions materials de les persones que viuen als Països Catalans són les condicions objectives que evidencien la necessitat de l’emancipació de classe, nacional i de gènere.
Si analitzem el context actual del País Valencià, podem veure que presenta unes condicions objectives que ens insten a treballar políticament amb l’objectiu democràtic d’engegar un procés constituent valencià, entre mig i llarg termini, que ens porte a aconseguir i assolir el País Valencià que volem. Unes condicions que responen a l’agudització de les contradiccions del sistema capitalista i a la situació d’opressió nacional que patim en el nostre territori. Com afirmava Bertold Brecht: «L’esperança està present en les contradiccions» i la seua concentració en períodes de crisi poden ser l’espurna d’un canvi al País Valencià necessari per posar les persones i la vida al centre. Hem de saber treballar aquestes contradiccions, on s’enfronten forces antagòniques, perquè la nova correlació de forces beneficie les classes populars valencianes. Gramsci deia que «l’humanisme absolut de la història és la teoria de les contradiccions», d’aquesta teoria i de la seua praxi depèn com evolucionarà el País Valencià, més lliure o més sotmés.
Som conscients que aquesta situació no acaba de capil·laritzar en la societat valenciana, un greu problema a treballar des de l’anàlisi sociològica i política en profunditat per entendre els factors que interactuen per contribuir a una forta alienació, inclús faciliten una possible tendència dretana com a resposta del malestar social cap a les institucions. Un dels factors a analitzar és com una gran part de la societat civil organitzada, progressista, valencianista i d’esquerres, està desmobilitzada a l’espera d’una solució institucional que mai arriba, bloquejada en una situació autocomplaent generada per interès dels partits del Botànic, que se situen a l’esquerra del sistema però dins del sistema. La sensació de vertigen a perdre les institucions ens pot fer perdre el carrer i les institucions. La utilització del retorn de la dreta, com un fantasma que recorre cada racó del País Valencià, no pot servir per desmobilitzar moviments transformadors, silenciar les crítiques constructives i justificar polítiques alienadores realitzades per partits progressistes, d’esquerres i demòcrates.
Dins d’aquesta parcial desmobilització i desarticulació de la societat civil podem trobar espais de ruptura que poden ser els catalitzadors per capgirar la situació alienant. Les contradiccions generen, amb més o menys força, unes friccions socials que han de ser llavors democràtiques per a exercir pràctiques alliberadores, coordinades en un procés d’empoderament social i vertebració nacional al País Valencià.
Hem d’analitzar les diferents situacions de ruptura perquè ens poden marcar línies d’intervenció política. Friccions vinculades a les següents reivindicacions que estan començant a incidir en alguns sectors de la població. Friccions que naixen de contradiccions compartides als diferents territoris dels Països Catalans, contradiccions que vertebren el territori i determinen les condicions materials de la població. Les nostres contradiccions ens reafirmen.
Contradiccions econòmiques com l’espoli fiscal. Una mena de plusvàlua colonial que transvasa les rendes de la classe treballadora del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans a les oligarquies espanyoles. Perquè no ens enganyem, la gran majoria dels impostos que marxen cap a Madrid recauen en les espatlles de les classes populars i no milloren les vides d’aquestes sinó que les precaritzen. L’espoli econòmic ratifica que l’alliberament nacional és indestriable a l’emancipació de la classe treballadora.
Hem de gestionar els nostres recursos, hem de crear un model fiscal propi realment progressiu per redistribuir la riquesa, hem de poder decidir en què invertim els nostres recursos i quines despeses podem reduir. Una completa sobirania fiscal.
La contradicció cultural que suposa les agressions a la nostra llengua i cultura. Al conjunt dels Països Catalans continuem sofrint agressions a la nostra llengua. Una vegada superada la batalla del nom i de la unitat de la llengua, és hora de posar-nos amb tota la nostra força i intel·ligència col·lectiva a la tasca d’ampliar el nom de persones parlants habituals en tots els àmbits de la vida. En aquest esforç, una de les eines fonamentals són els mitjans de comunicació.
Necessitem democratitzar els mitjans de comunicació públics i al mateix temps treballar per la seua confederació amb l’objectiu de posar-los al servei dels 10 milions de persones que compartim llengua. S’ha de treballar en xarxa per poder compartir programació, producció i creació de mitjans audiovisuals en la nostra llengua, i així enfortir l’espai comunicatiu comú, fent-lo més eficient i innovador.
Un primer pas per a caminar en aquesta confederació és exigir la reciprocitat dels mitjans de comunicació públics dels diferents territoris amb la mateixa llengua. En aquesta línia, quasi 3 anys de la campanya «Reciprocitat ara!» demanant dia a dia la necessitat de poder veure IB3, TV3 i À Punt en Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i així incrementar la graella comunicativa en català en tot el territori i poder conèixer les diferents realitats i singularitats. Aprofundint en el coneixement de cada territori, les seues singularitats i dinàmiques, es facilita la relació entre les diferents societats civils que conformen subjectes polítics diferenciats però amb objectius compartits.
Hem d’enfortir la cultura i els espais comuns que ens uneixen, teixir complicitats confederals entre els diferents territoris que compartim la mateixa llengua i cultura, des del reconeixement mutu, igualtat i solidaritat. Compartir la importància estratègica de la cultura com a pilar del desenvolupament social i polític, des de punts de partida singulars però amb objectius compartits. La cultura és un pilar estratègic de construcció social que s’ha de desenvolupar en diferents línies d’acció i concretar en projectes confederats que ens ajuden a assolir els objectius marcats. Entre els projectes confederats tenim exemples per continuar trobant punts d’encontre. El projecte cultural en xarxa BarnaSants, és un clar exemple de projecte confederal d’activisme cultural.
Com deia Montserrat Roig: «La cultura és el posicionament polític més revolucionari a llarg termini»
La contradicció democràtica que suposa la repressió com a negació de la llibertat. L’Estat espanyol té una gènesi repressiva, en les últimes dècades tenim milers de casos de repressió sistemàtica a la dissidència. Des de la solidaritat de classe donem tota la nostra estima i suport a les persones represaliades, als represaliats del 92, a en Marcel, als joves de Pego encausats per lluitar contra el feixisme a casa nostra i a tantes i tantes persones lluitadores que han estat condemnades pel fet de lluitar contra un sistema injust.
Aquest any que es compleix el 30 aniversari de l’operació Garzón hem d’aprendre de la nostra pròpia història i treballar un front comú antirepressiu que comprenga el conjunt dels nostres territoris i que impedisca a l’estat la utilització de la repressió com a eina de xantatge polític contra el conjunt del moviment
Vivim en una pseudodemocràcia al servei dels mercats, amb uns governants que no governen perquè són titelles del gran capital. La lluita de la humanitat treballadora és com un fil on hem d’anar acumulant les experiències reeixides, els avanços aconseguits i els objectius marcats. Hui més que mai, les nostres lluites per la llibertat individual i col·lectiva dels pobles són indestriables de la finalitat de garantir la més ampla democràcia real i d’assolir que els governs i les institucions que naixen dels nostres processos d’alliberament estiguen sempre clarament al servei de les majories socials, al servei del poble.
Aquestes contradiccions s’han d’emmarcar en diferents estratègies des de la singularitat dels territoris, deixem-nos estar de ritmes perquè hem de concebre la lluita de forma dialèctica, no lineal.
Com deia Raymond Williams, marxista gal·lès: «Ser veritable radical és fer que l’esperança siga possible, més que la desesperació siga convincent».
Enfront de la distopia i escenaris apocalíptics nosaltres tenim un futur compartit, una utopia a fer realitat, enfront de la desesperació nosaltres hem de fer que l’esperança sigui possible. L’esperança d’uns Països Catalans confederats, socialistes, feministes i ecologistes
M’agradaria acabar recordant Fuster, l’homenot de Sueca, en el centenari del seu naixement: «La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!» Per uns Països Catalans lliures. Visca la Terra!!
