- Front Ampli, Sumar, 2n Pacte de Sant Sebastià… Molts noms, un mateix objectiu | 1
- Front Ampli, Sumar, 2n Pacte de Sant Sebastià… Molts noms, un mateix objectiu | 2
En aquest nou capítol tractarem una qüestió fonamental en l’actualitat, que ha iniciat debats durant segles, afecta a totes les societats i constitueix una part fonamental dels programes dels partits progressistes i demòcrates (així com dels organismes internacionals) per ser imprescindible per a aconseguir un món igualitari: el feminisme.
Històricament, el feminisme és un moviment polític i cultural que va sorgir a Occident a principis del segle XV amb l’obra La Ciutat de les Dames (1405), de Christine de Pizan. En l’obra, l’autora inicia un diàleg amb tres dames que representen la Raó, la Rectitud i la Justícia, en el qual desmunta tots els mites i arguments misògins sorgits des de l’Antiguitat i nombra a dones il·lustres que han aportat grans creacions a la ciència, la literatura, la política, etc. Mentre fa açò, va construint una ciutat al·legòrica per a totes eixes dones. L’objectiu de l’obra era defendre l’alliberament de les dones, la necessitat d’actuar com un col·lectiu i el dret a rebre una educació.
A partir de la publicació d’aquesta obra, es va iniciar un debat a tota Europa que va durar fins al segle XVIII sobre la igualtat de gènere i quin hauria de ser la posició de la dona en la societat. És tracta de la Querella de les dones (Querelle des femmes).Hi ha tres etapes:
La primera des del segle XV fins al segle XVI, que destaquen les postures d’autors com André Tiraqueau, qui defenia que, encara que hi havia d’existir una atracció recíproca dins del matrimoni, l’home era superior a la dona.
La segona al llarg del segle XVII, defensada principalment per Pollain de la Barre, qui afirmava que la suposada inferioritat de les dones no era una qüestió natural, sinó fruit d’un prejudici cultural. A més, va concloure que si els homes i les dones són fills de Déu a la seua imatge i semblança i, per tant, ambdós posseeixen la mateixa quantitat de Raó, aleshores homes i dones són iguals. Per eixe motiu, defenia que les dones hauríem de gaudir d’una vertadera educació que les permetera accedir a totes les carreres universitàries, incloses les científiques. Aquests tipus d’afirmacions, que hui en dia ens pareixen totalment normals (malgrat que alguns governs, partits i particulars encara les posen en dubte), en eixe moment van ser totalment revolucionàries tenint en compte el moment històric, quan els codis civils a tot Europa donaven poder als marits per a «corregir moderadament» les seues mullers i estaven totalment excloses de la vida pública.
I la tercera va sorgir al segle XVIII i va ser la postura acceptada a Europa i a tot Occident des d’aleshores fins a pràcticament la primera meitat del segle XX. El seu ideòleg va ser Rousseau, qui va incorporar part de les tesis de Pollain, com la necessitat de les dones de rebre una educació, però segons Rousseau hauria de ser una educació dissenyada i dirigida exclusivament per a les dones, mentre els homes rebríem una altra. Així, les dones rebríem una educació destinada al treball a la llar (que posteriorment derivaria en la figura de l’àngel de la llar del segle XIX, encara que era l’home qui tenia l’autoritat real) i els homes una educació destinada a la vida pública (ser útils per a l’Estat). Enfront d’aquestes idees, que suposaven un avanç respecte a tot l’anterior, però que continuaven sent profundament masclistes, autores com Mary Wollstonecraft i Olympe de Gouges, van defendre obertament la igualtat dels sexes a través de les obres Vindicació dels drets de les dones (1792) i Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana (1791), respectivament.
Durant la segona meitat del segle XIX, The Woman Question (La Qüestió de les Dones) va arreplegar el llegat de la Querella de les Dones i va aprofundir en tots els temes sobre la igualtat de sexes i el paper de les dones. Així, van tractar el sufragi femení, l’autonomia corporal, els drets reproductius, legals i mèdics, el matrimoni, etc. Qüestions que, de nou, vegem com normals i cada vegada més superades en general, malgrat que determinats individus no ho accepten encara.
Així, amb totes aquestes dades històriques i proves empíriques, podem confirmar la falsedat dels discursos antifeministes de l’extrema dreta i del neoliberalisme que afirmen que el feminisme i la igualtat de gènere són una moda o un invent d’una minoria de dones ressentides amb els homes i dels “progres”, llevat que consideren que intel·lectuals (dones i homes) de l’Edat Mitjana, Moderna i primera meitat de la Contemporània pertanyents a l’aristocràcia i la burgesia eren «progres» i odiaven el sexe masculí, la qual cosa dubte molt la veritat.
No podem oblidar que, posteriorment, el socialisme i l’anarquisme van convertir el feminisme i l’alliberament de les dones en qüestions fonamentals dels seus programes polítics, donant lloc al feminisme socialista o anticapitalista que defenia que les dones només serien realment lliures i iguals als homes quan desapareguera el capitalisme, font de les desigualtats socioeconòmiques que afecten més profundament les dones per l’aliança d’aquest amb el patriarcat, ja que:
– Priva les dones del lliure accés a l’avortament i al control dels seus cossos.
– Sofreixen pitjors condicions laborals que els homes (salaris més baixos, dificultats per a accedir als llocs de direcció…).
– Es veuen obligades a vendre’s i convertir-se en objectes sexuals per a poder sobreviure mitjançant la prostitució, la pornografia, els ventres de lloguer, etc.; que s’alimenten fonamentalment de dones pobres i migrants, la immensa majoria d’elles en el cas de la prostitució fruit del tràfic de persones.
– Múltiples obstacles per a accedir a una educació universitària i a carreres destinades tradicionalment als homes, com la medicina i les enginyeries.
– Problemes per a ocupar alts càrrecs públics i exercir els seus drets polítics.
– Falta de reconeixement de qüestions com els drets menstruals, i un llarg etcètera.
Aquest últim és, en l’actualitat, un dels objectius pendents del feminisme i dels governs, junt amb la llibertat sexual de les dones, entre altres.
En el primer cas, els drets menstruals, la Unió Soviètica va estar a l’avantguarda en aquesta qüestió, atés que va ser l’únic país del món fins fa poc que va aprovar una llicència menstrual. Va ser als anys 20-30 perquè les dones pogueren agafar-se uns dies de descans durant el cicle menstrual. Açò es deu a la postura de Lenin sobre les dones, el qual considerava que el moviment femení era decisiu dins del moviment de masses, per la qual cosa per a ell la plena igualtat social de la dona era un principi completament indiscutible per a un comunista. Paraules clarament inspirades al seu torn en Karl Marx: «El grau d’emancipació femenina és la mesura natural del grau d’emancipació natural» o «El canvi d’una època històrica pot ser sempre determinat en funció del progrés de les dones cap a la llibertat».
En aquest moment, Escòcia ha avançat en aquest sentit i ha establert la gratuïtat dels productes d’higiene femenina, com compreses, tampons, copes menstruals, etc.
Al mateix temps, ERPV va impulsar la ILP Tres Voltes Rebel (de la qual ja he parlat en anteriors ocasions) per a garantir la gratuïtat d’aquests productes al País Valencià i ara només fa falta que les Corts la sotmeten a debat i l’aproven, que és el més probable, ja que els partits del Botànic han donat el seu suport. Aquesta ILP també es va presentar al Senat espanyol i va rebre el suport d’aquesta cambra malgrat el vot en contra de la dreta espanyola perquè, en paraules textuals, «està fora de lloc i no és viable regalar compreses». Però regalar diners públics a familiars i amics del PP, al vicepresident de Castella i Lleó (de Vox) sense funcions i beques a persones amb un patrimoni de més de 100 mil euros, sí que és viable.
Fa uns dies van entrevistar a diverses dones espanyoles sobre la Llei de Salut Sexual i entre altres coses van contar quant es gasten en productes d’higiene menstrual. Es gasten al voltant de 15 i 30 € al mes. Això implica que al llarg dels 36 anys o 432 mesos aproximadament que dura la menstruació (des dels 14 als 50 anys), una dona s’ha gastat entre 6.480 i 12.960 €, és a dir, entre 180 i 360 € cada any. Unes xifres considerables per a les dones treballadores i de classe mitjana. I precisament per això no és un tema que interesse a la dreta espanyola, ja que als rics no els afecta.
Finalment, el Consell de Ministres espanyol ha aprovat la nova Llei de Salut Sexual impulsada pel Ministeri d’Igualtat que garanteix el dret a l’avortament a partir dels 16 anys sense necessitar el consentiment patern i el blinda a la sanitat pública, educació sexual obligatòria a totes les etapes educatives i estableix la gratuïtat dels productes d’higiene menstrual als centres educatius, organismes públics, centres penitenciaris i centres socials. També es reconeix la incapacitat temporal pels dolors menstruals pagada per l’Estat, gratuïtat dels productes anticonceptius, la introducció de la píndola del dia després a la Seguretat Social (aquests últims suposen una despesa econòmica per a les dones sumada al cost dels productes menstruals), el reconeixement dels ventres de lloguer com una forma de violència contra les dones i la prohibició de la seua publicitat (si els rics misògins volen ser pares, que adopten i deixen d’utilitzar a dones pobres i vulnerables com a úters amb potes), etc. Moltes d’aquestes qüestions ja van ser resoltes, de nou, per la Unió Soviètica. De fet, va ser el primer país del món a legalitzar l’avortament.
Una llei que PP i Vox ja han avançat que votaran en contra, encara que en el cas del PP s’ha produït un sorprenent gir dels esdeveniments, ja que Díaz Ayuso ha afirmat que està a favor d’aquesta llei (almenys sobre l’avortament als 16 anys sense consentiment paternal), la qual cosa posa el PP nacional en una complicada situació: si canvien d’idea i voten a favor, tornaran a quedar com un partit sense personalitat que diu una cosa un dia i la contrària al següent però a més, es produirà una incoherència absoluta pel recurs d’inconstitucionalitat que van presentar contra la llei de l’avortament dels anys 80; i si mantenen el seu vot en contra, es poden posar en contra a Ayuso, al PP madrileny i als seus votants, ja que fan tot el que diu Ayuso i això debilitaria encara més la posició de Feijóo a tan sols un any de les pròximes eleccions generals. Serà molt interessant veure què passa.
Per tant, la dreta espanyola i mundial ni està ni se l’espera a l’hora d’aprovar nous drets feministes, la socialdemocràcia arriba tard i arriba gràcies a la pressió dels moviments socials i dels partits que es troben a la seua esquerra, i només la força unida del moviment feminista i dels partits que realment porten el feminisme al seu cor aconseguiran que aquest país siga millor per a totes i tots.
