Front ampli, Sumar, 2n pacte de Sant Sebastià..., molts noms, un mateix objectiu | 1

L’actual situació nacional i internacional podríem resumir-la en tres fets: 

Un règim del 78 corrupte, repressor, cada vegada més desprestigiat i irreformable.

Un món unipolar occidentalista capitalista liderat pels EUA aplegant a la seua fi, arrossegant-nos a una profunda crisi socioeconòmica pel camí, per a donar pas a un món multipolar més social i just liderat per la Xina i Rússia.

L’extrema dreta mundial, amb ajuda de les dretes tradicionals, dels grans mitjans de comunicació, de jutges i fins i tot d’una part de la vella socialdemocràcia, intentant aprofitar aquesta situació per a aconseguir el poder i mantindre viu el capitalisme imperialista occidental.

Davant de tot això, es fa més necessari que mai establir una aliança en l’àmbit estatal i mundial entre les forces demòcrates i progressistes de tota classe, sent el nom, les sigles i els egos personals el menys important per a aconseguir el progrés compartit de tota la Humanitat i construir un món realment democràtic, social, igualitari, internacionalista, pacífic i sense ingerències en assumptes interns d’altres països amb el suposat pretext de defendre la llibertat i els Drets Humans.

Una qüestió fonamental per a crear aquesta aliança són els seus principis ideològics. Uns principis sòlids que donen solució d’arrel als problemes de la gent, deguts a l’actual sistema capitalista, i amb els quals es vegen defensats els diferents sectors populars de la societat. 

Per això, he decidit iniciar una sèrie d’articles en els quals tractaré les diferents qüestions ideològiques en què, en la meua opinió, ha de basar-se aquesta aliança. Així, començaré per un tema d’actualitat a Europa que, desgraciadament, és oblidat per una part de les esquerres espanyoles, conscientment o inconscientment: el dret a l’autodeterminació dels pobles.

El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per la Carta dels Drets Humans de les Nacions Unides i, per tant, està per damunt de les constitucions, lleis i suposades unitats nacionals. Un dret que, a més, segons la sentència judicial del Tribunal Internacional de la Haia del 2010 (que ja es va pronunciar contra l’aplicació del 155 a Catalunya i la suspensió de la seua autonomia), es pot exercir mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència com ho va fer Kosovo i que és reconegut per quasi tots els països europeus, però no per Espanya. Per què serà? De fet, el tribunal reconeix que, quan hi ha una contradicció entre la voluntat democràtica de la ciutadania i la legalitat vigent, la Llei ha de ser modificada per a complir amb aquesta voluntat. Evidentment, si es tracta d’una societat democràtica, definició molt discutible quan parlem d’Espanya.

Si ens centrem en el cas d’Espanya, podem trobar forces independentistes a Catalunya, el País Basc, Galícia, País Valencià, les Illes Balears, Navarra i Astúries. 

També tenim forces regionalistes a Andalusia, País Valencià, les Illes Canàries, Madrid, Castella i Lleó, Cantàbria, Aragó, Ceuta i Melilla. Algunes inclús defenen un canvi de règim cap a la República i simpatitzen o fins i tot s’han presentat conjuntament a les eleccions europees amb partits independentistes, ja que comparteixen diverses postures ideològiques, entre elles el dret a l’autodeterminació.

No podem oblidar, per descomptat, a les plataformes de l’Espanya Buidada (que representa a una part important del territori), cada vegada amb més força i presència a determinades localitats, Comunitats Autònomes i en l’àmbit estatal.

I en tots aquests territoris tenim forces estatals a favor de l’autodeterminació, que es corresponen amb les esquerres espanyoles i sovint col·laboren amb les forces independentistes i regionalistes, com Podemos, Izquierda Unida, Alianza Verde, el PCE, el PCPE, Equo, etc. 

Per una part, respecte a les forces independentistes, a Catalunya i al País Basc representen a la majoria de la població i han estat governant els seus territoris des de pràcticament l’inici de la Transició, però també durant la II República espanyola i fins i tot en els últims anys de la Restauració borbònica. 

De fet, les forces sobiranistes d’esquerres han estat guanyant força durant els últims anys, fins al punt que ERC és el partit majoritari del govern català i la CUP ha obtingut el seu millor resultat electoral fins ara, aconseguint també dos escons al Congrés espanyol. El mateix al País Basc amb EH Bildu i a Galícia amb el BNG, liderant l’oposició. Però, les dretes independentistes, JxCat i el PNB, conserven prou pes electoral (el PDeCat no té representació al Parlament però sí al Congrés). A Navarra i a les Illes Balears, Geroa Bai i MÉS, respectivament, formen part dels governs autonòmics. Només aquests dos partits independentistes no tenen representació al Congrés. A Astúries tenim Andecha Astur, però no té ni representants autonòmics ni estatals.

I en el cas del País Valencià, ERPV no té representació a les Corts ni tampoc al Congrés, però no per això hem de menysprear-lo des de l’esquerra espanyola. Es tracta d’un partit quasi centenari; sorgit de diferents moviments populars i intel·lectuals que daten del segle XIX i que van defendre la identitat política i cultural del País Valencià i dels Països Catalans enfront del centralisme i autoritarisme borbònics, i amb una base electoral destacable en determinades parts del territori. I com ja hem vist al llarg de la història, partits que han passat de no ser res o molt menuts a estar en institucions autonòmiques i fins i tot estatals de sobte. Així que no hem de menysprear a ningú.

A més, des d’ERC s’ha plantejat la possibilitat de presentar-se en coalició amb ERPV i MÉS a les pròximes eleccions generals, amb la qual cosa és molt probable que aconseguisquen representació al Congrés per primera vegada. Bona notícia per als independentistes i demòcrates, mala notícia per als espanyolistes. No obstant això, per a ser sincer, preferiria que dirigents d’ERPV com Maria Pérez Company es quedaren al País Valencià. La conec des de fa quasi un any (com passa el temps) i considere que és una gran dirigent política, molt treballadora, humil, diplomàtica i propera a la gent. Una persona amb qui treballaria molt bé perquè som molt pareguts i la tinc per una bona amiga i aliada política. I sobretot, ella té una autèntica paciència divina perquè és capaç d’aguantar les barbaritats i estupideses de les dretes espanyoles, així com les contínues promeses buides i mitges veritats del PSOE.

Per tant, Maria Pérez és una persona perfectament preparada per a representar el poble valencià a Madrid, però crec que pot fer grans coses ací i seria fantàstic comptar amb ella en un futur govern valencià, junt amb UP i Compromís. Això sí que seria el millor govern de la història del País Valencià.

Per altra part, quant a les forces regionalistes, tenim a Adelante Andalucía, Nueva Canarias i Coalición Canaria, Compromís, Más Madrid, Chunta Aragonesista, Izquierda Castellana, Partido Regionalista Cántabro, Movimiento por la Dignidad y la Ciudadanía, Coalición Caballas, Coalición por Melilla i un llarg etcètera. 

Nueva Canarias, Compromís, la Chunta Aragonesista i el PRC formen part dels seus respectius governs autonòmics i, excepte la Chunta, tenen representació al Congrés. A més, Coalición por Melilla no forma part del govern de la ciutat autònoma, però els seus vots van ser fonamentals per a posar fi a dèneu anys consecutius de govern del PP a la ciutat.

Per una altra banda, Adelante Andalucía, Coalición Canaria, el MDyC i Caballas es troben a l’oposició dels governs autonòmics (només Coalición Canaria té representació al Congrés) i Más Madrid lidera l’oposició a la comunitat autònoma del mateix nom (al Congrés té representació amb el nom de Más País). 

Izquierda Castellana no té representació ni al Parlament de Castella i Lleó ni a nivell estatal però, com en el cas d’ERPV, no s’ha de menysprear un partit que recull una llarga tradició política que va evolucionar des d’un liberalisme clàssic als segles XV-XVI (en un moment d’ascens de l’absolutisme a tot Europa) al republicanisme federal i d’esquerres a partir del segle XIX: El moviment comuner, d’on a més procedeix el color morat de la bandera republicana.

Per últim, està l’Espanya Buidada, amb partits com Teruel Existe que, contra tot pronòstic, va aconseguir representació al Congrés i al Senat; i Soria Ya, que ha obtingut un bon resultat al Parlament de Castella i Lleó, junt amb Unión del Pueblo Leonés i Por Ávila. Aquests èxits electorals han demostrat que la gent d’aquests territoris estan farts dels partits del bipartidisme i que només utilitzant les seues pròpies marques electorals poden tindre veu a les institucions. Per això, cada vegada hi ha més partits d’aquest tipus i guanya pes l’opció de presentar-se tots junts a les pròximes eleccions generals. Així, no s’han de menysprear ni aquestes formacions polítiques ni les seues propostes, que són completament lògiques i de justícia.

Què vull dir amb tot això? Que en tot o quasi tot el territori espanyol hi ha forces polítiques no estatals amb una major o menor implantació territorial, amb un pes electoral més o menys gran i moltes de les quals defenen el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Un dret a l’autodeterminació que, com va explicar Josep Barberà (president d’ERPV) en un article fa unes setmanes en aquest mateix diari, desgraciadament sovint queda relegat en un segon pla als programes polítics d’algunes esquerres espanyoles, inclús quan busquen construir grans aliances electorals. És més, fins ara a penes apareixien els termes «Estat plurinacional» o «Diversitat cultural». I això és el que em resulta més irracional, perquè, com és possible que es vulga construir un gran front ampli sense tindre en compte les diverses organitzacions polítiques i socials implantades en tots aquests territoris? Moltes d’elles amb una llarga tradició històrica, amb un enorme pes electoral o ambdues coses?

Per tant, no només cal defendre el dret a l’autodeterminació perquè és un dret internacional i els Drets Humans, sinó perquè les forces independentistes, regionalistes, de l’Espanya Buidada i a favor de l’autodeterminació en general són fonamentals per a construir aquest front ampli. Repetisc: Són FO-NA-MEN-TALS. I açò s’ho han de ficar ben endins els dirigents de les esquerres espanyoles si volen tindre alguna possibilitat.

Com es materialitzaria tot això en la meua opinió? Una República confederal (com ja va defendre Pablo Iglesias) que en la seua Constitució reconega que Espanya és l’associació lliure i voluntària de diferents Estats i ciutats-Estat (Ceuta i Melilla) sobiranes, obrint fins i tot la porta a l’associació amb Portugal, el Sàhara i Andorra. Això implica, per descomptat, reconèixer i protegir les diferents llengües i característiques polítiques i culturals pròpies d’aquests territoris (donant el rang de llengua oficial a totes les llengües del territori espanyol i el dret a aprendre-les en qualsevol centre, així com utilitzar-les en totes les institucions, per exemple). És a dir, una nació de nacions en la qual es reconeix el dret que, si en un territori una majoria de la població decideix de forma democràtica i pacífica independitzar-se, l’Estat confederal ho respectarà.

Una hipotètica organització territorial que té molt més a veure amb la història d’Espanya que l’actual divisió autonòmica o el centralisme borbònic, ja que durant l’època dels regnes cristians i de la Monarquia Hispànica (uns 900 anys en total), cada territori tenia les seues pròpies institucions polítiques i trets culturals, funcionant com una Confederació tenint només en comú la monarquia i la religió. De fet, per exemple, a la Corona d’Aragó només es parlava català i un valencià o un català era considerat un estranger a Madrid i viceversa. No parlem ja d’un portuguès o de les colònies americanes. 

En definitiva, opine que la millor solució a la qüestió territorial i cultural a Espanya és el confederalisme, com a Suïssa. Una solució realment democràtica, pacífica, dialogada i pròpia d’un Estat del segle XXI. Per això, aquest ha de ser un pilar bàsic en el programa electoral d’eixa gran aliança estatal.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.