+Vots -País Valencià

Soc d’una generació que ha viscut amb tres Papes de Roma, dos reis espanyols i vint-i-cinc o trenta refundacions de l’esquerra espanyola.

Vaig seguir amb curiositat el primer «acte d’escolta» que la ministra Yolanda Díaz va fer l’altre dia a El Matadero de Madrid -cal aplaudir als organitzadors pel naming, les coses com siguen. Dic amb curiositat per a diferenciar-me de l’entusiasme amb què altres compatriotes van assistir com qui escoltava el sermó de la muntanya i esperava algunes veritats revelades -potser místiques potser divines- amb els selfies de rigor al costat de l’esquerra espanyola feta carn.

Se li ha de reconéixer a Díaz la capacitat de parlar durant una bona estona sense dir absolutament res. Se li ha de reconéixer, també, el magnetisme que traspua i que va aconseguir congregar unes cinc mil persones en un moment -quan no ha sigut així?- en què la desafecció cap a la política està ben impregnada en la societat. Se li ha de reconéixer que, si hi ha algú capaç d’ajuntar al seu voltant la il·lusió que en un moment donat va representar Podemos, ara mateix només pot ser ella. Però.

L’intent -l’invent- de «Sumar» pot eixir raonablement bé. De fet, sempre serà millor que el PSOE necessite una força d’aquestes característiques que no la necessite. Sempre serà millor que l’espai històric d’aquella Izquierda Unida que va tindre 21 diputats al Congreso el 1996 estiga ben representat, que no ho estiga. Perquè això és el que representa «Sumar», una Espanya més d’esquerres, una Espanya més amable. Però una Espanya -y no 51-, només una.

La nova refundació de l’esquerra espanyola pot ser moltes coses, però no és moderna ni entén la plurinacionalitat de l’Estat. Precisament no és moderna perquè no vol entendre la plurinacionalitat de l’Estat. 

Entendre la plurinacionalitat de l’Estat espanyol no és anomenar el teu grup parlamentari com a «confederal», ni omplir–te’n la boca mentre els teus òrgans de decisió se situen a la Villa y Corte. No és parlar de federalitat de l’Estat mentre formes part d’un govern que lamina les competències -minses i irrisòries- de les comunitats autònomes. No és fer un somriure sarcàstic en seu parlamentària quan exigim acabar amb el deute històric del País Valencià o denunciem el tracte colonial que se’ns dispensa des de Madrid mentre se’ns espolien els nostres recursos.

Entendre la plurinacionalitat és posar en un programa electoral -negre sobre blanc- quin és el projecte, el corpus no només polític sinó legal, per a les diferents nacions de l’Estat. Si no hi ha reconeixement del dret a l’autodeterminació, no hi ha passes cap a la plurinacionalitat més enllà de discursos buits i bonistes.

El perill, una vegada més, és que la refundació de l’esquerra espanyola atraga -canibalitze- un sector de les esquerres de les nacions sense Estat, enlluernades per les possibilitats d’èxit -èxit- electoral a la metròpoli i les sume a la dinàmica d’una alter España que manca de projecte autocentrat, policèntric i democràtic per a elles. Si no hi ha projecte propi per a les diferents nacions de l’Estat espanyol, no hi ha «suma»; hi ha l'enèsima refundació de l’esquerra espanyola. Amable, d’esquerres i simpàtica. Però no valenciana. Només espanyola.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.