Continuant amb la sèrie d’articles iniciada la setmana passada, en aquesta ocasió parlaré sobre una altra qüestió que considere fonamental en el programa polític d’eixa gran aliança democràtica i progressista i que fins fa poc a penes es parlava o almenys no s’utilitzaven aquests termes concretament: sobirania i autosuficiència.
Analitzem aquests dos termes.
Per una part, quan sentim la paraula “sobirania”, ens ve al cap el terme sobirania nacional, que va sorgir al segle XVIII de la mà dels liberals i il·lustrats com una de les bases dels règims liberals que es van anar establint a Europa i a Amèrica des de finals del segle XVIII, i que van provocar la desaparició de l’absolutisme. Un terme, el de la sobirania nacional, que fa referència al fet que el poder d’un Estat procedeix de tots els ciutadans enfront del poder absolut d’un rei o d’un dictador com en els règims totalitaris a Europa (l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista, l’Espanya franquista i el règim de Salazar a Portugal) i a Amèrica Llatina (Videla a Argentina, Baptista a Cuba, Pinochet a Xile, Trujillo a República Dominicana, etc.) al segle XX.
En el cas d’Espanya, es va permetre el manteniment del franquisme per part d’Europa Occidental i dels EUA perquè era un aliat contra el comunisme, ja que l’últim govern de la República estava dirigit pel PSOE (quan encara era d’esquerres) i el PCE, entre altres, i, per això, Gran Bretanya, França, la RFA i els EUA van preferir Franco a la II República. I ara prefereixen donar suport a un règim com l’ucraïnès, fruit d’un colp d’estat feixista el 2014 i que fa huit anys que bombardeja el Donbass, matant milers de civils només perquè volen independitzar-se, en lloc de ser coherents amb els seus principis liberals i actuar amb una miqueta de personalitat. Ací es veu el nivell de la suposada democràcia occidental.
Quant a Amèrica Llatina, des del segle XIX fins ara, els EUA (seguint la doctrina Monroe o doctrina del garrot, per la qual considera a Llatinoamèrica el seu pati posterior) han patrocinat i donat suport a colps d’estat per a evitar l’arribada al poder de forces progressistes i antiimperialistes. De fet, els governs dels EUA ho justifiquen dient que és per la seguretat nacional i mundial, la qual cosa resulta patètica i absurda. I tot açò amb Europa mirant cap a un altre costat, com a bon lacai dels EUA. De nou, aquesta és la qualitat de la democràcia occidental. Afortunadament, s’està produint un canvi de cicle en tot el territori amb el triomf electoral de grans coalicions progressistes, com a Colòmbia, on per primera vegada i contra tot pronòstic, hi ha un president d’esquerres.
No obstant això, per a garantir realment la sobirania nacional i, amb aquesta, la independència i democràcia del país, són necessàries altres tipus de sobiranies, com ara l’alimentària, l’energètica, la industrial, en matèria de defensa, de política exterior, etc. I tot açò ens porta al segon terme, l’autosuficiència.
Aquest segon terme és més desconegut. Què és l’autosuficiència? Segons el DNV, autosuficiència fa referència a l’estat o condició de qui es basta a si mateix.
Què necessita una persona per a ser autosuficient? Tindre a la seua disposició tot el que li fa falta per a viure amb dignitat (aliments, aigua, un refugi, electricitat, gas, seguretat, etc.) sense preocupar-se que algú la puga perjudicar d’alguna manera. Com s’extrapola aquesta situació a un país? Doncs, aconseguint que aquest país puga disposar de tot allò que necessita per a desenvolupar-se completament i que els seus ciutadans i ciutadanes gaudisquen d’una vida digna.
Així, un país necessita les seues pròpies fonts d’alimentació (terrenys per a l’agricultura i la ramaderia, així com la pesca i l’activitat forestal), d’energia (en el cas d’Espanya, tindríem energia de sobra per a subministrar a tot Europa si aprofitèrem vertaderament l’energia solar), matèries primeres per a la construcció i el desenvolupament tecnològic (R+D+I, medicina, defensa, fabricació de tot tipus de productes…), tota classe d’empreses relacionades amb l’educació i la sanitat, etc. I per descomptat, per a assegurar tot açò és imprescindible que la seua propietat i gestió estiguen en mans de l’Estat, sense cap intervenció privada, per a garantir que prevalga l’interès comú sobre l’individual i econòmic.
Per tant, l’autosuficiència d’un país consisteix en l’autosuficiència alimentària, energètica, industrial, etc., reduint al màxim possible la dependència d’altres països, empreses estrangeres i organitzacions internacionals.
Ara bé, és possible aconseguir tot això sent membres d’organismes occidentals com la UE, l’OTAN, l’FMI i l’OMC, entre altres? Uns organismes occidentals creats per antigues i noves potències imperialistes i capitalistes com els EUA, que fa dècades que exploten els països pobres per a aconseguir els seus recursos naturals, a més d’iniciar colps d’estat, contínues guerres i intervencions militars per interessos egoistes sense importar l’impacte en la població civil; que obliguen els seus membres a adoptar determinades polítiques socioeconòmiques i d’exteriors perjudicials, com la PAC, el Tractat de l’Energia, la política exterior racista de la UE respecte a les persones migrants procedents d’Àfrica i Pròxim Orient o la presència de bases militars dels EUA al nostre territori, i que fins i tot condicionen les seues ajudes econòmiques i pactes comercials al fet els països receptors porten a terme determinats canvis polítics segons la seua visió parcial i hipòcrita de la democràcia i els Drets Humans (com ja he explicat abans)?
En la meua opinió, la resposta és NO. Ergo, el programa polític de l’aliança ha d’incloure tot una sèrie de polítiques encaminades a la independència total del país: Nova reforma agrària, fomentant el minifundisme i les cooperatives enfront dels grans latifundis i els grans propietaris explotadors, augmentant el nombre de treballadors agraris independents i reduint el de jornalers (la terra per a qui la treballa).
Expropiació de tots els mitjans de producció (empreses energètiques, tecnològiques, industrials, zones d’explotació minera…).
Creació d’empreses mèdiques, farmacèutiques i bancàries públiques.
Sanitat i educació totalment públiques i gratuïtes, inclòs el material escolar, els productes de la farmàcia, tot el relacionat amb la salut mental…
Reforma modernitzadora i democràtica total de les forces de seguretat de l’Estat, posant-les al servei real de la ciutadania i garantint la protecció del país de les vertaderes amenaces. I no, no són les persones migrants ni els independentistes ni els comunistes, sinó el món unipolar dirigit pels EUA.
I un llarg etcètera, incloent-hi l’eixida de totes eixes organitzacions occidentals que he esmentat abans.
En el seu lloc, algunes de les organitzacions internacionals a les quals hauríem d’unir-nos són:
El Moviment de Països No Alineats, format per més de 130 països i diverses organitzacions internacionals i que funciona com una vertadera ONU democràtica on tots els membres tenen els mateixos poders.
La Iniciativa de la Franja i la Ruta, creada per la Xina per a portar a terme projectes de cooperació en matèria de sanitat, educació, infraestructures, etc.; als països pobres o en vies de desenvolupament sense demanar contrapartides ni canvis de règim i integrada per més de 170 països.
La Iniciativa per al Desenvolupament Global, també creada per la Xina, amb objectius molt similars als de la Franja i la Ruta i amb més de 100 membres.
Unes organitzacions que, a més, seran fonamentals en el nou món multipolar que està sorgint.
És a dir, es tracta d’una sèrie d’organitzacions internacionals integrades per països amb característiques polítiques, econòmiques i culturals molt diferents, però que treballen conjuntament respectant la seua sobirania i independència, sense interferir en els assumptes interns dels altres i amb la finalitat d’ajudar al seu desenvolupament. I no fa falta que em cregueu a mi. Pregunteu al nostre veí, Portugal, que és membre de la Franja i la Ruta i que jo sàpiga no s’ha vist obligat a dur a terme cap canvi al seu règim polític i socioeconòmic.
Evidentment, un dels objectius de la Xina amb aquestes organitzacions econòmiques és estendre la seua influència política i cultural pel món (cosa perfectament lògica i acceptable), però a diferència d’Occident, no utilitza la força ni obliga els països membres a fer determinats canvis polítics i econòmics en el seu propi benefici ni instal·la bases militars com els EUA, que en tenen més de 600 en tot el planeta.
Així, és una cooperació internacional de la qual resulten realment beneficiats tots els implicats.
Per tant, si volem garantir la nostra sobirania i autosuficiència no només hem d’impulsar polítiques socioeconòmiques en aquest sentit, sinó també allunyar-nos al màxim possible de qualsevol organisme occidental i acostar-nos als països del Sud i a organitzacions polítiques i econòmiques alternatives com les que he esmentat. Així sí que podrem desenvolupar-nos lliurement i independentment.
