Divendres, 28 d’abril, vaig assistir a un enterrament laic al tanatori de Cullera. És, amb molt, el més bonic que he presenciat mai. Era l’últim adeu a Elvira Mondragon, dona exemplar, mestra compromesa, sindicalista, ecologista, feminista… Una ciutadana estel·lar.
Encarna Bosch, molt emocionada, pronuncià les primeres paraules i donà l’entrada als oradors. Prengueren la paraula representants de Xúquer Viu, de Cullera Laica i del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament. Bàsicament es llegiren poemes. Un d’Ibn Khafaja, un de Fuster, un d’Estellès i un de Vicent Sendra, escrit expressament per a l’ocasió. Van ser molt emocionants les paraules que dedicà a la finada una amiga personal.
Tot seguit Encarna donà entrada a Ximo Bosch, son pare. L’home ja té una edat i estava afectat a manta. Vaig témer que no seria capaç de fer un discurs coherent, però la meua sorpresa va ser d’upa. Haig d’advertir que, fa 40 anys, jo era un fervent admirador de l’oratòria de Ximo, sens dubte el millor orador que parlà al meu poble en els primers anys del postfranquisme. Doncs bé, Ximo ens va dir que faria un lleu esbós de la biografia d’Elvira i ens deixà a tots amb la boca oberta. La infantesa, l’adolescència, la joventut i els primers treballs d’Elvira van ser narrats d’una manera magistral. Com l’arribada a Cullera, la coneixença i els 40 anys de vida en comú. Hi va haver un moment, quan explicava que la seua companya era una advocada de les causes perdudes i que per tant estaven predestinats a ser parella, que ens va fer esclatar, a tots, en una gran riallada.
Sonà El cant dels ocells i a continuació parlà el magistrat Ximo Bosch. Només diré que l’he sentit parlar, amb deler, més de cent vegades, i que aquesta ha sigut, possiblement, la que més m’ha agradat. En acabant vam eixir al pati i Israel Falcó i Carles Prats ens adelitaren amb una interpretació magistral de la Muixeranga. L’acte és va cloure amb uns minuts d’aplaudiments. Si, com va dir Ximo Bosch fill, l’ànima dels morts viu en la memòria dels vius, l’ànima d’Elvira serà immortal durant molts, molts anys.
Arribats en aquest punt, humilment m’agradaria promoure un debat entre els lectors de La Veu. Totes les intervencions dels oradors en la sala del tanatori van ser premiades amb aplaudiments. Jo seia al costat del meu amic Jaume Talens i li vaig demanar si ho trobava adient. Em va dir que no. Jo soc del mateix parer. És obvi que l’emoció és molt difícil de controlar, però crec que ens hauríem de posar d’acord sobre la manera d’actuar en els enterraments, sobretot els civils –a les esglésies, que jo sàpia, no aplaudeix ningú. Trobe que, en acabar els sons de la Muixeranga, sí que havíem d’aplaudir, i tant que vam aplaudir, com a últim comiat a Elvira, però considere que dins la sala de cerimònies el silenci respectuós era la conducta escaient. Tot i així, insistisc, ha sigut l’enterrament més bonic a què he assistit mai.
Que els lectors es pronuncien, per favor.
