Daniel Millán, tresorer de l’Associació Valenciana de Meteorologia Josep Peinado (AVAMET), considera que una de les grans qüestions que deixa la dana del 29 d’octubre del 2024 és com, malgrat la quantitat d’informació meteorològica disponible, no es va interpretar a temps el que estava succeint a l’interior del País Valencià i les conseqüències que aquella enorme quantitat d’aigua podia tindre aigües avall.
“Jo crec que ningú sabia què havia de fer en aquests casos”, ha afirmat Millán durant una entrevista de Diari La Veu a Lliure Directe, de Ràdio Klara, coincidint amb el segon aniversari de la catàstrofe.
Millán ha defensat que el problema fonamental no era necessàriament la falta de dades. AVAMET ja disposava aleshores d’una extensa xarxa d’estacions i mantenia relació amb els serveis d’emergències. Segons ha explicat, les dades de les estacions d’AVAMET estaven a disposició del 112 gràcies al conveni existent. La pregunta és, per tant, què es va fer amb aquella informació.
“No hi havia un protocol”
Preguntat directament sobre si les decisions haurien sigut diferents si els responsables de l’emergència hagueren observat i sabut interpretar l’actualització constant de les dades d’AVAMET, Millán ha respost que, al seu parer, no.
“Jo crec que no hagueren canviat les decisions”, ha assenyalat, deixant clar que es tracta d’una opinió personal que manté des de fa dos anys. I ha apuntat immediatament la raó: “Perquè no hi havia un protocol per a aquestes coses. No hi havia un protocol”. El tresorer d’AVAMET considera que ningú tenia prou clar què havia de fer davant d’un episodi amb les característiques del 29 d’octubre.
Aquella dana tenia, segons explica, un component especialment perillós: les precipitacions extraordinàries es concentraven a l’interior mentre en bona part de les zones que acabarien inundades pràcticament no plovia.
“És la perillosíssima de totes, que plou una barbaritat a l’interior i a la costa no plou”, ha resumit. “Aquell dia feia molt de vent. I això és el perill de veritat. I jo crec que ningú sabia què havia de fer en aquests casos”.
Aquesta circumstància podia generar una falsa sensació de normalitat entre una població que no estava patint directament les fortes precipitacions, mentre enormes quantitats d’aigua avançaven des de l’interior.
Les estacions anaven desapareixent de la xarxa
AVAMET també va observar aquell dia un altre senyal. Les estacions meteorològiques de les zones afectades començaven a deixar d’aparéixer en temps real. Millán, graduat en Telecomunicacions, ha aclarit que les estacions no es van trencar. El que va fallar van ser les comunicacions.
“Les estacions van recollir les dades”, però progressivament deixaven de ser visibles a internet perquè es quedaven sense electricitat, connexió a internet o cobertura mòbil. Per a Millán, aquella successió de desconnexions també havia de ser interpretada com un senyal d’alarma.
“Com pot ser que totes les estacions d’allà cap ací estiguen caient totes?”, s’ha preguntat. Les últimes actualitzacions estaven registrant quantitats extraordinàries de precipitació. “Alguna cosa passa, alguna cosa passa, i si està plovent allà, tot això va cap ací, segur”.
Una xarxa de prop de mil estacions
L’entrevista també ha permés aprofundir en el funcionament d’AVAMET, una associació sense ànim de lucre que va nàixer de l’afició compartida per la meteorologia i que ha passat dels 23 membres fundadors als 895 socis.
Actualment, la xarxa disposa de prop d’un miler d’estacions meteorològiques, encara que el nombre exacte connectat pot variar per problemes d’electricitat o comunicacions.
La majoria dels aparells són sufragats pels mateixos socis. AVAMET disposa, a més, de 45 estacions pròpies, instal·lades amb els recursos de l’associació en llocs on considera necessari disposar d’un punt d’observació.
Les estacions han de superar una auditoria abans d’incorporar-se a la xarxa. Millán ha insistit que aquesta exigència respon a un principi que AVAMET es va marcar des del començament: les dades publicades havien de ser fiables.
“Les coses s’han fet molt bé. S’han fet amb rigor”, ha reivindicat. Si una dada no era correcta, s’eliminava, i les estacions havien d’estar instal·lades adequadament abans de ser acceptades.
La densitat de la xarxa permet detectar diferències extraordinàries en distàncies molt reduïdes. Millán ha posat com a exemple la recent dana, durant la qual es van registrar prop de 700 litres per metre quadrat a Forna, mentre que a només uns quinze quilòmetres de distància les precipitacions no arribaven ni als 50.
AVAMET reclama una agència valenciana de meteorologia
Millán ha recordat també una reivindicació que figura entre els objectius fundacionals d’AVAMET: la creació d’una agència valenciana de meteorologia, semblant als organismes propis existents a Catalunya, Galícia o el País Basc.
La proposta, segons ha explicat, va arribar fa anys a les Corts Valencianes i va aconseguir aparentment un ampli consens polític, però no ha acabat materialitzant-se. Mentrestant, l’associació manté una estreta col·laboració amb AEMET i ha signat convenis amb Emergències de la Generalitat i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.
Millán ha afirmat, tanmateix, que després de la dana del 2024 no li consta que s’haja produït un contacte institucional de caràcter polític amb AVAMET per agrair o analitzar la tasca desenvolupada per l’associació. Sí que hi ha hagut relació tècnica amb Emergències i altres organismes.
“La temperatura ha pujat”
Les dades acumulades per AVAMET serveixen també per observar l’evolució climàtica del País Valencià. Millán manté des del 2005 una estació a Montserrat (la Ribera Alta), situada durant més de dues dècades al mateix lloc. I el que observa, assegura, és inequívoc.
“És impressionant, en un curt període de temps, com són 25 anys, com les temperatures han pujat moltíssim”, ha explicat. Les precipitacions també mostren canvis i s’han tornat més irregulars, un comportament que reforça els estudis sobre els efectes del canvi climàtic.
La seua pròpia estació, situada en una urbanització on l’entorn immediat no ha experimentat transformacions urbanístiques significatives, ha registrat igualment aquest increment de les temperatures.
Per això, més enllà de la informació immediata durant una dana o una tempesta, Millán reivindica el valor científic que adquirirà la xarxa a mesura que acumule dècades de registres.
Les dades s’actualitzen cada cinc minuts i inclouen temperatura, precipitació, humitat, velocitat i direcció del vent, entre altres variables. Quan les sèries superen els 30 anys, explica, deixen de tindre només un valor meteorològic immediat i es converteixen en una base climatològica de gran utilitat científica.
Dos anys després de la dana del 29 d’octubre, la reflexió de Millán apunta així a una de les grans lliçons que, al seu parer, deixa la catàstrofe: disposar de dades i tecnologia no és suficient si no existeixen protocols clars per interpretar la informació i convertir-la en decisions davant d’una emergència.
