Partint d’algunes certeses, l’emergència climàtica i la pèrdua de biodiversitat és un fet científic que repercutix negativament en les nostres vides, pujada anormal de les temperatures amb més nits tòrrides del que és habitual, perdent, per tant, confort al llarg del dia, a més és el causant que s’haja disparat la mortalitat, sobretot de les persones de més de seixanta anys.
Cal assenyalar també que els incendis són impossibles de controlar, que afecten milers d’hectàrees de bosc, cultius, a més de les infraestructures agràries, com cases, naus i maquinària. Amb el resultat que la productivitat de molts cultius es veu afectada a la baixa i, en canvi, amb l’augment de plagues cada vegada més difícil de controlar.
Açò succeïx mentre s’assistix a un espectacle de discussions estèrils entre polítics de distintes ideologies amb acusacions mútues de qui és responsable d’estos incendis catastròfics, de la insuficiència de mitjans, tant per a previndre’ls, com per a extingir-los, i a pesar d’estos debats poques vegades es plantegen les causes reals d’estos desastres mediambientals potenciats per este clima anormal.
Si com l’evidència científica apunta, esta transformació climàtica és produïda per l’acció de l’home, el següent pas hauria d’estar a buscar quines activitats incidixen més i potencien el problema. N’assenyalaré unes quantes: la mobilitat, la utilització massiva del vehicle de combustió, transport de mercaderies, transport aeri i marítim, turisme, l’agroindústria, etc.
Per això no s’entén, quan es parla de transició energètica, que el primer que s’ha de tindre en compte són els models productius en els quals s’ha de transitar. De moment, és impossible que es puguen reduir les emissions de CO₂ i altres gasos contaminants, com també les nombroses pràctiques que afecten la biodiversitat amb les tèbies polítiques que han començat a implementar les administracions públiques.
Centrant el tema en l’actual model agrari, les implicacions negatives quant a contaminació, pèrdua de biodiversitat, plagues, irregularitat productiva, etc., s’ha d’avançar cap a un model distint com l’agroecològic, que pot ajudar a resoldre gran part dels problemes actuals.
L’agricultura i la ramaderia industrials són activitats en què l’objectiu és el benefici, s’entén l’activitat agropecuària com si fora un treball industrial, com si fabricaren mobles o qualsevol altre objecte, aïllada del medi on es desenvolupa i com si les decisions preses no tingueren conseqüències en la natura.
Des que es va trencar la simbiosi entre agricultura i ramaderia ja es poden notar algunes de les repercussions negatives que s’han produït: per exemple canviant el fem com a fertilitzant per adobs químics, ara la terra és menys esponjosa i perd capacitat de retenció d’aigua i permet que la lixiviació dels nitrats dels adobs arriben fins als aqüífers contaminant-los i fent inservible l’aigua per a consum humà.
Per altra banda, la ramaderia extensiva que hi havia a tots els pobles, a més de proporcionar aliments com llet, carn, formatge i fertilitzants per als cultius, ocupava tot el territori, consumia el matollar del bosc, brosses en praderes i riberes dels rius, i quan hi havia incendis eren menys agressius i més controlables.
El model agrari en l’actualitat és completament dependent dels adobs nitrogenats que s’extrauen del gas; el reg per degoteig depén dels combustibles fòssils per mantindre la pressió de l’aigua; les llavors patentades desplacen les varietats tradicionals per fruits sense pinyols i arbres que no estan aclimatats; els fitosanitaris cada any són més necessaris per culpa de les importacions sense controls; la maquinària agrícola guanya en innovació, però perd en durabilitat i reparabilitat, i obliga el llaurador a reparar a cases específiques i perdent tallers locals on abans reparaven moltes marques diferents; totes les eines són imprescindibles per a produir i estan en mans d’oligopolis que imposen els preus deixant el llaurador i el ramader sense cap capacitat de negociació.
Abans, on es tenien molts ramats en extensiu que podien ocupar pràcticament tot el territori simulant de vegades amb les transhumàncies el paper que jugaven els grans herbívors en les seues migracions, eren capaços de gestionar immenses extensions del territori. En l’actualitat tenim les macrogranges amb milers d’animals estabulats que per a la seua alimentació depenen de pinsos importats de l’altra banda del món. Estos animals són criats ací i després exportats a altres països, deixant tots els residus generats com els purins, que contaminen el sòl i els aqüífers amb més nitrats, i generant poc de benefici a la comarca de cria.
Antigament, quan hi havia una agricultura diversificada amb molts llauradors que conformaven un paisatge en mosaic que respectava la biodiversitat, les estructures agràries com els bancals i les séquies tenien la capacitat d’absorbir una gran part de l’aigua de les tempestes mediterrànies, ja que en el seu disseny primava l’eficiència de captar un bé escàs i treballar menys. Hui tenim monocultius en una gran part del territori que utilitzen maquinària pesant per conformar grans parcel·les; destrossen tot el sistema d’abancalaments, séquies i canals i on l’agricultura deixa de ser rendible per a estes empreses, que són fons d’inversió, es deixen sense cultivar milers d’hectàrees deixant un paisatge degradat.
Este sistema agroindustrial ha dut a la ruïna milers de professionals perquè han estat incapaços de traslladar els costos de producció als productes que cultiven, sent el sector el principal motor econòmic de molts pobles i provocant el despoblament de grans àrees rurals de l’Estat espanyol.
Seixanta anys després de la implantació de l’agroindústria, tot i la destrucció social i mediambiental que ha causat, el discurs oficial continua sent el mateix, el minifundisme és el gran problema de l’agricultura valenciana. No es vol tindre en compte que una agricultura ecològica podria servir per a donar una sèrie de serveis ecosistèmics que per la seua desaparició s’han deixat de donar i que en l’actualitat ens podria ajudar a restaurar els efectes negatius del canvi climàtic.
Quan es parla de prevenció i extinció d’incendis no es pot reduir la discussió a quantes brigades forestals, bombers, camions bomba, helicòpters… fan falta, per una senzilla raó, no hi ha prou treballadors forestals per a gestionar un territori tan extens com Espanya, a més de la prevenció s’ha d’articular un discurs de com l’agricultura i la ramaderia poden reviure els pobles i tornar a ocupar el territori abandonat.
Una proposta que sempre pose damunt la taula és que als treballadors que encara estan als pobles, les famílies i persones que voluntàriament retornen al món rural, se’ls ha de garantir una renda digna, estic convençut que esta política seria molt més econòmica i eficient que el que s’està fent el dia de hui.
Mentre este debat no s’aborde i s’implementen polítiques de transició entre models agraris, s’assistirà al penós espectacle d’uns incendis desbordats, un empitjorament mediambiental que arrasa el paisatge, i a unes administracions públiques impotents i incompetents per a donar solucions als problemes.
Josep Botella és exsecretari general de la Unió Llauradora i Ramadera, i exalcalde de Càrcer.
