El Sol és la principal font d’energia de la Terra. A més d’aprofitar directament l’energia solar (tèrmica i fotovoltaica), altres formes d’energia —eòlica, hidràulica, biomassa, combustibles fòssils— tenen el Sol com a origen dels processos que permeten treure’n profit. Diàriament, rebem una dosi d’energia solar, però d’ençà que cremem combustibles fòssils estem utilitzant-ne més, part de la que ens arribà del Sol en el passat remot i quedà emmagatzemada en el subsol en les transformacions que convertiren grans volums de biomassa en carbó i hidrocarburs.
L’important per l’escalfament global, però és l’alliberament a l’atmosfera d’un excés de gasos d’efecte hivernacle (GEH). Aquest extra és responsable d’iniciar un escalfament, respecte dels valors preindustrials. Les conseqüències: a) fenòmens de retroalimentació que amplifiquen l’escalfament (vaig il·lustrar-ho a la peça anterior), i b) episodis que poden suposar alteracions en la diversitat de climes del planeta. Un dels problemes de les actuals alteracions de base antropogènica és la seua rapidesa, més aviat acceleració, que entrebanca les possibilitats d’adaptació de les formes de vida, inclosa la humana.
L’Antropocé, una nova època geològica?
La nostra època geològica ha estat batejada com Holocé i el seu començament s’ha datat en uns 12.000 anys enrere, sortint del darrer període glacial. També s’ha encunyat el terme Antropocé, fent servir el mot grec antrophos (home), per a etiquetar el trànsit als temps contemporanis en què l’activitat humana és especialment enèrgica i massiva produint efectes globals a escala planetària. Proposat en l’any 2000 pel nobel de química Paul Crutzen, el terme té un ús informal, ja que en 2024 els organismes internacionals de geologia i estratigrafia rebutjaren el seu ús acadèmic.
Les eres, períodes, èpoques i edats geològiques es defineixen a partir de l’estudi estratigràfic de les capes de roca del planeta. Els especialistes extreuen informació sobre les característiques de les etapes geològiques i sobre les transicions d’unes a altres. És una ciència del passat, i sobre la petjada estratigràfica que deixarà l’Antropocé es poden fer especulacions. Exclòs oficialment, el terme no deixa de representar i recordar l’enorme impacte de l’activitat humana —dominant potser— en un conjunt de canvis que estan ocorrent i afecten el medi ambient del planeta, molts d’ells que es poden qualificar de degradació: l’increment de gasos d’efecte hivernacle i d’altres contaminants atmosfèrics, l’escalfament global i les alteracions climàtiques que provoca, l’acidificació dels oceans, on també s’acumulen microplàstics, el volum sense precedents de deixalles (tecno-fòssils del futur en el cas de les menys degradables), o la crisi de biodiversitat que està duent al que s’ha anomenat la sisena extinció.
Quan dir escalfament global en els mitjans de comunicació era habitual
L’escalfament global (l’increment de la temperatura mitjana del planeta) fou un concepte que introduí, en 1975, el geòleg i oceanògraf nord-americà Wallace S. Broecker. En un article de la revista Science, titulat «Canvi climàtic: Estem al llindar d’un escalfament global pronunciat?», Broecker anticipava el que passaria si no es reduïa dràsticament el consum de combustibles fòssils. Els cicles naturals de variació de temperatura serien modulats per l’escalfament sostingut a causa de l’activitat humana. En la part càlida del cicle natural l’augment seria més ràpid, però en la part fresca, podria haver-hi un augment menys ràpid en lloc d’una disminució.
Durant les primeres dècades després de l’article de Broecker el terme escalfament global tingué molt de ressò al debat públic, era comunament usat en els mitjans de comunicació i rebia l’atenció dels polítics. Aleshores, durant la presidència als EUA de George W. Bush (2001-2009) tingué lloc una d’eixes maniobres per a modelar el sentit comú a través del llenguatge. Una estratègia que tingué èxit. Ajudà que els interessos que la promogueren tenen control sobre els mitjans de masses, amb poder per a alimentar i difondre determinats relats.
Perfilar el relat per a condicionar la percepció
La qüestió fou estudiada pel consultor polític Frank Luntz treballant amb grups de discussió, una tècnica usual en màrqueting empresarial per avaluar la resposta dels consumidors. Proposà deixar de dir escalfament global, amagar aquest concepte, i promoure l’ús de canvi climàtic en el seu lloc. No són sinònims. Ja he apuntat que l’escalfament global antropogènic és la peça inicial d’una sèrie de fenòmens que alteren l’equilibri del sistema climàtic planetari provocant-hi canvis. Però Luntz havia comprovat en els grups de discussió que canvi climàtic és percebut com més natural i neutral, i distrau la responsabilitat de l’acció humana en el fenomen. Contràriament, escalfament és percebut com més aterridor i amenaçant.
La realitat de l’escalfament del planeta, de la seua temperatura mitjana obtinguda a partir de les dades dels sensors repartits arreu del món, no canvia, però els poders que impulsen la continuïtat de l’explotació dels combustibles fòssils i desitgen menys interferències a les seues operacions i manejos, aconsegueixen així menor desaprovació. Cal recordar que l’administració Bush tenia forts vincles amb la indústria petroliera. El mateix president (per relacions familiars), o el seu vicepresident Dick Cheney (que presidia —abans d’assolir el càrrec— Halliburton, la segona empresa de serveis petroliers més gran del món).
Potser recorden la pel·lícula VICE, de 2018, sobre la figura del vicepresident Dick Cheney. En una escena es recrea la intervenció de Luntz, en un grup de discussió, testant la reacció dels participants als conceptes impost a la mort enfront d’impost de successions (ja podem imaginar amb quines intencions) i escalfament global enfront de canvi climàtic. La modelació del llenguatge i del sentit comú resultà i s’exportà a la resta del món. I hui el terme escalfament global és infreqüent en els mitjans de massa.
