Vinc d’una taula familiar en què parlàvem gallec, valencià i castellà alhora. Vinc de l’educació pública i d’un dels primers col·legis a Elx amb línia en valencià. Vinc d’una família paterna migrant de Galícia i una mare migrant de Veneçuela. També vinc de créixer envoltada d’una família del Camp d’Elx que adoptà ma mare en arribar al poble, i que continua amb eixe amor també cap a mi: criant-me en valencià i convertint-se també en la meua família.
Vinc de créixer escoltant els relats de com al meu pare, a les meues ties i als meus professors els havien pegat per parlar en la seua llengua materna al col·legi.
Vinc de no entendre per què els meus avis, que em xarraven en valencià o en gallec, canviaven al castellà amb els fills. De petita encara no entenia l’abast que la dictadura havia tingut en ells, transformant-los en qui no eren fins i tot dins de sa casa.
Avui dia el que no entenc és com es pot enyorar este passat.
Reconec que la meua relació amb el valencià ha tingut diverses etapes. Sempre he estat orgullosa d’anar a la línia en valencià. Encara que també sentia pena que, tot i això, no parlàvem entre nosaltres en valencià com en altres ciutats del País Valencià. Només l’utilitzàvem amb els mestres, en canvi, al pati i fora del col·le no semblava tindre tant de pes. També moltes vegades em feia molta pena no compartir eixa llengua amb els meus pares, com sí que feien molts companys. Potser per això, de petita hi havia certa valencianitat que no reconeixia en mi mateixa o que sentia que jo no representava.
De major he viscut a Alacant, a València i a Barcelona. Allí moltes vegades em feia vergonya no tindre tanta fluïdesa amb el meu valencià; sentia que era una cosa que havia aprés a l’aula, i que no em pertanyia suficientment.
Per sort estes inseguretats i pensaments canviaren; en estar lluny, em sentia també més prop que mai. Perquè com diu La Fúmiga: “Que mai he dubtat per molt lluny que he estat amb tu sempre em vull quedar”. Sempre trobava a faltar la meua terra i, alhora, m’hi començava a reconèixer: en tornar a Elx, tot canvià.
Entre amigues, assemblees feministes, creadors de contingut valencians i cantants valencianes vaig anar trobant un espai segur. Vaig entendre el que la mini-jo no captava, no necessitava cap carnet de valencianitat per poder viure i compartir el valencià, no havia de guanyar-me res per poder considerar-lo propi.
Este procés personal coincidia amb un món extern en el qual les polítiques tornaven a posar en dubte el dret a l’educació en valencià que a mi m’havia creat com a persona. Amb famílies que no veien la importància d’açò i amb una realitat que, malgrat que hi havia persones que volien estudiar en valencià, tenien moltíssims entrebancs per poder portar-ho a terme.
També sentia gent de la meua edat i/o migrant dir-me com el valencià és una barrera per a la unió i que utilitzar el valencià pot allunyar molta gent.
Estes dos coses em sorprenien i alhora em recordaven la importància de continuar lluitant i defensant el dret a viure lliurement en valencià. La part de sorpresa ve perquè per a mi començar a viure en valencià ha sigut més prompte una abraçada i una porta oberta a noves coses meravelloses. Una amplificació de la meua mirada.
Fer ús de la meua llengua m’ha fet sentir cada vegada com tornar a casa. M’ha recordat com de segura em sent escoltant-la. Com m’han criat unes dones que sense ser de la mateixa sang m’han demostrat el seu amor xarrant-me en valencià, perquè a través de la seua llengua em contaven qui eren elles i d’on venien.
Quan ma abuela Tere em canta les cançons del camp d’Elx en valencià i em descobreix paraules com “encarnella” i “núgol”, més que una barrera per a mi ha sigut una porta gegant obrint-se de bat a bat a la seua vida, a la seua història i al seu cor.
Per tot açò em fa tanta pena que per a moltes siga una barrera. És una obertura, un afegit, una amplificació del que ja coneixem. I justament que vejam sovint que genera estes dificultats, als qui els incomoda més que obligar-nos a canviar al castellà, hauria de fer-los lluitar per a tindre molts més recursos per a assegurar que aprendre valencià siga accessible per a totes. Com ja lluiten tots els activistes pel valencià.
El valencià existeix per a totes i és una porta sempre oberta a qui vullga travessar-la i descobrir-lo. En esta aventura de viure en valencià trobarà gent, llocs i històries meravelloses que són el nostre tresor. Este gran tresor el conservem entre totes cada vegada que fem ús del valencià, una llengua que és i fem totes.
Text llegit al Correllengua d’Elx, el 13 de novembre de 2026.




