Salvador Vendrell
Tafanejar és una paraula que mereix millor fama. Sovint la fem servir per referir-nos a qui es fica on no el demanen, però el seu significat és molt més noble. Tafanejar és deixar-se portar per la curiositat. És mirar sense pressa, remenar sense un objectiu immediat, obrir calaixos, baguls o llibres amb l’esperança que hi aparega alguna cosa inesperada. Tafaneja qui passeja per un mercat de vell sense voler comprar res, qui entra en una llibreria només per veure què hi troba o qui s’entreté llegint els marges d’un mapa. Tafanejar és confiar que l’atzar també sap ensenyar.
Durant segles, bona part del coneixement va créixer així. Buscaves una dada i en descobries deu més. Una nota et conduïa a un altre llibre, un autor et presentava un altre autor, i una pregunta acabava transformant-se en moltes altres. Les biblioteques no eren només dipòsits de llibres; eren territoris de tafaners. Ara els cercadors ens porten directament a la resposta. És una meravella. Però, de vegades, també ens estalvien el camí. I el camí era precisament el lloc on s’amagaven les millors descobertes.
Internet ens dona allò que busquem. Tafanejar ens regalava allò que encara no sabíem que ens interessava.
Tobies Grimaltos
Quan l’objecte del tafaneig no són les persones, la vida d’altres, sinó objectes materials, tafanejar és a la ment el que flâner (vegeu l’entrada del Diccionari per a ociosos de Fuster) és al cos. Si flâner és passejar, sense un objectiu concret —el que per ací diem bambar—, tafanejar és escodrinyar les coses sense buscar res en particular. Amb el flâner descobreixes coses insospitades en qualsevol lloc: una placeta amagada, un racó acollidor, una casa amb unes balconades art déco; potser també una cafeteria agradable, una llibreria de vell, una botigueta d’objectes de vímet o de terrissa… Tafaneja qui escarba en el bagul de l’andana, en els papers i les fotos que, dins la caixa de llanda, feia temps que reposaven oblidats. I com passava, amb bambar, quan no busques, trobes coses singulars: una foto que ja no recordaves i que et trasllada temps enllà, el dibuix que va fer un fill teu quan era menut, la carta d’un amic de fa molts anys… Tafanejar és, doncs, com flâner en repòs, usant el cap i la vista també, però sense usar els peus. I una cosa i l’altra afavoreixen la serendipitat.
En definitiva, el tafaner, com el flâneur, és curiós, i, d’alguna manera, Aristòtil ja va dir que tots els humans ho som per natura. L’Homo sapiens és l’Homo tafaner.
