Salvador Vendrell
L’esperança és un sentiment amb dues cares. Pot donar forces per continuar caminant, però també pot convertir-se en una excusa perfecta per quedar-se quiet. Esperar és fàcil; actuar, no tant.
Els poderosos sempre recomanen esperança. És una virtut molt còmoda: manté viva la il·lusió mentre tot continua igual. Per això, convé desconfiar de qui sempre demana paciència i mai no convida a fer el primer pas. L’esperança mira el futur; la confiança treballa en el present. Una espera que les coses canvien. L’altra les canvia. Per això l’esperança, tota sola, no basta. Cal acompanyar-la de voluntat, d’obstinació i d’acció. Al capdavall, el món no l’han transformat els qui esperaven, sinó els qui, malgrat no tenir cap garantia d’èxit, es posaren a fer faena.
Tobies Grimaltos
L’esperança és obertura al futur. Motor que ens fa actuar. L’esperança sembla que, sobretot, és cosa de joves, perquè la joventut està plena de possibilitats. Si qui té esperança no es queda a esperar, sinó que fa per aconseguir allò que vol, les possibilitats es fan probables. El futur en la joventut està ple de camins possibles, de somnis abastables, de finestres obertes a un demà prometedor.
Però els camins es bifurquen i agafar-ne un és sempre renunciar a altres. I la vida va orientant-te, fent efectives unes possibilitats i, per això mateix, eliminant-ne moltes altres. Pel temps, les possibilitats van reduint-se, l’univers d’alternatives encongint-se i l’enyorança va llevant-li lloc a l’esperança. L’obertura al futur es pot veure reemplaçada per l’ancoratge trist al passat o al futur que no ha sigut. Cal, doncs, tenir sempre esperança, projectes, il·lusions, no substituir la cerca pel record enyoradís, sinó buscar noves possibilitats, acoblar-les a les capacitats, sempre n’hi ha. Que l’enyorança tarde molt a suplantar l’esperança i, si pot ser, que no ho faça mai; cal treballar perquè així siga. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança, el que s’oblida de dir és que mentre hi ha esperança hi ha vida.




