Salvador Vendrell
No soc de banderes, però una bandera pot ser molt més que un tros de tela i, de vegades, ho és. Pot guardar la memòria d’allò que vam voler ser, dels qui vam tenir al costat i també d’allò que no vam estar —ni estem— disposats a perdre. Potser per això, quan una bandera representa els teus, no la mires només: t’hi reconeixes.
Tobies Grimaltos
Dalt del màstil, ingràvida, la bandera oneja al vent. Baix, un grup de joves en formació, amb el pit unflat de goig i fonda emoció, canten i criden lemes i consignes que els inflamen encara més. Senten devoció per ella. Moririen i matarien per la bandera. Però la bandera no és res si no és símbol. I la qüestió és què simbolitza. Ho saben bé ells? ¿O passa com amb moltes imatges sagrades que són venerades elles mateixes oblidant almenys un poc què representen?
Charles S. Peirce, el pare del pragmatisme, va dir que hi havia tres classes de signes: índex, icones i símbols. Els símbols són els únics signes sense cap connexió natural amb l’objecte que denoten, són pura convenció. L’assumpte és com s’estableix aquesta convenció, a quina associació d’idees respon. Ho sabrien dir aquells joves quan la veneraven?
