Em sembla que va ser Jaume Pérez Montaner qui, en una classe a la facultat quan jo hi estudiava, va fer un comentari sobre la crítica literària publicada en premsa. El recordo més com una reflexió en veu alta que no pas com a part del contingut teòric de l’assignatura de literatura contemporània que ens impartia. Apuntava la dificultat, el perill, de la crítica que havien de fer els qui escrivien en els periòdics i en les revistes sobre les darreres novetats editades, especialment si es tractava d’autors novells. Crec que en deia “crítica literària d’urgència” o “de batalla” i l’anteposava a la que es podia fer des de l’àmbit dels estudis acadèmics, amb molta més ponderació i, especialment, amb la perspectiva que donen el temps i les aportacions d’altres investigadors, la sempre útil bibliografia prèvia.
He de dir que he pensat moltes vegades en aquestes paraules de Pérez Montaner quan m’he trobat en situacions similars a la que acabo de descriure i també que, si miro enrere, he de reconèixer que potser ara no escriuria el que vaig deixar caure en alguna pàgina impresa fa ja algunes dècades. Potser hi hauria d’haver estat més caut. Òbviament, però, era més jove i la joventut, afortunadament, té aquestes coses: ens fa ser menys previnguts i, en conseqüència, molt més audaços, fins i tot temeraris.
Respecte al gènere novel·la en particular, deixeu-me que us faci una confessió. Durant molt de temps he pensat que el que havia de fer un escriptor era trobar una trama fascinadora que enlluernés el lector. Darrerament, però, m’adono que cada vegada em trobo més a gust llegint novel·les que tenen una trama que no sé si qualificar de quotidiana, aquelles en què els personatges poden viure vides anodines, com les que tenim la majoria dels humans. Aquest tipus de novel·la té l’avantatge que l’escriptor es pot centrar a explorar —i explotar— aspectes que poden resultar, inicialment, més aviat col·laterals: el dia a dia de la gent dona, molt sovint, més joc del que pensem. A més a més, són trames que possibiliten que el lector s’hi senti profundament identificat o, si més no, que no li resultin gens alienes.
M’atreviria a afirmar que Ofert a les mans, el paradís crema entra en la doble categoria que he insinuat en els paràgrafs anteriors. Tot i que no és la primera obra de Pol Guasch —ha publicat els llibres de poemes Tanta gana (2018) i La part del foc (2021) i la novel·la Napalm al cor (2021), tots tres reconeguts amb premis literaris—, sí que és un autor ben jove —neix a Tarragona el 1997— i, per tant, com a crític, no puc recórrer a estudis literaris sobre la seva obra, tret d’alguna altra ressenya que pot caure en els mateixos errors i els mateixos encerts que jo.
Pel que fa a la trama, no hi busqueu cap situació espectacular, més enllà dels conflictes, externs i especialment interns, que tenen un grup de joves que estan en la vintena i viuen entre la ciutat i el poble —hi ha gent que fuig del poble per la duresa de la feina i gent que fuig de la ciutat perquè l’atabala—, en un espai i un temps relativament indeterminats que jo situaria, per algunes referències, en els anys vuitanta del segle passat: servei militar, cintes de casset, gomina, discoteques on la gent fuma, primers indicis del canvi climàtic, una malaltia sense nom que sembla que impacta de manera particular i cruel en determinats col·lectius… Vaja, que qualsevol persona situada en el meu rang d’edat podria ser un dels protagonistes de la novel·la. És aquella època en què les persones ens coneixíem sense la possibilitat, ni la necessitat, de recórrer a les xarxes socials, que és com sembla que es coneixen ara la major part dels joves.
I ara us faré una segona confessió. A mesura que anava llegint el llibre anava pensant quina era la millor manera de definir-lo i, quan ja la tenia més o menys elaborada en la ment, m’he trobat que un dels personatges feia el comentari següent, que s’ajusta bastant al que jo havia decidit:
“la cosa dels llibres bons és que saben recollir els esdeveniments sense narrar-los, que no cal que contin gaire cosa, si són bons, però que dir una veritat sense dir-la és molt difícil: els gestos, la manera de mirar-se, els pensaments sobtats, l’atmosfera dels llocs.“
Doncs precisament això és el que trobem en Ofert a les mans, el paradís crema. El que viuen els personatges de Pol Guasch té molt a veure amb l’exploració més o menys pròpia de l’entrada en l’edat adulta que els permet anar definint la seva identitat, un procés que sovint resulta complex, però que l’autor ens mostra, insisteixo, amb la normalitat de la quotidianitat: amors, amistats, traïcions, trobades sexuals, oblits sense oblidar, començaments de finals, sempres temporals, fotografies desades en una caixa, cossos congelats en el temps, paraules, silencis, secrets, pors, contradiccions…
Tot això expressat amb una bateria de recursos literaris que doten l’obra d’una peculiaritat pràcticament irrebatible. Hi trobem variacions contínues en la posició del narrador, salts temporals, diferents tipologies textuals, canvis de registre i, per damunt de tot, un treball lingüístic i estilístic que em fa arribar a la conclusió que la millor manera de copsar-la és fent-hi un acostament diguem-ne poètic. Llegida així, com una novel·la farcida de trets poètics, Ofert a les mans, el paradís crema assoleix unes quotes de qualitat més que respectables.
