La Veu dels llibres
“Milaigües” i “Celterra”, de Mercé Estrela

Quan vaig ressenyar Marinada, de la mateixa autora, parlava de la Mediterrània com d’un dels grans espais vitals de la poesia de Mercé Estrela: la llum, la mar, els paisatges de l’Horta-marjal, la Marina i la Costera, el desig, l’amor i el desamor. Amb Milaigües i Celterra, publicats tots dos l’abril de 2025, aquella veu no ha canviat de naturalesa, però ha eixamplat el seu territori i el seu registre. 

La mar sembla haver entrat terra endins i s’ha convertit en aigua dolça: pluja, neu, reg, pou, aiguamoll, arrossar, inundacions i sequera. Com si les agulles del rellotge giraren en sentit invers. Alhora, la mirada s’ha aprofundit: ara no sols contempla, sinó que juga amb les paraules, experimenta amb les formes, recupera la memòria d’un paisatge i arriba fins al relat íntim.

Mercé Estrela, Milaigües, Parnass (2025)

Milaigües és la continuació més clara d’aquell univers líquid. El llibre s’articula en sis blocs subordinats a la metàfora de l’aigua, amb el poema “Com l’aigua” com a pòrtic. L’aigua es converteix en el fil d’Ariadna i principi conductor: imatge de la transformació de la vida i també de la seua fragilitat. 

“Com l’aigua que, sense ser-ho, sembla clara”. 

Les citacions que emmarquen el poemari —el pou amagat del Petit Príncep i la tasca del poeta de recordar els pous d’aigua potable— assenyalen l’aigua com allò que cal descobrir i preservar. La poesia se’ns apareix així com a forma de memòria i de revelació. Estrela allarga la sensibilitat ecològica de Marinada i la fa coexistir amb registres molt diferents: el líric i el científic, el culte i el col·loquial, la meditació i l’humor. 

L’abundància de mots i associacions produeix una sensació gairebé física d’aigua que es multiplica.

Celterra emprèn però un altre camí. El títol uneix cel i terra, i el llibre combina haikus de gran condensació visual amb poemes que recuperen el paisatge de l’Albufera, les marjals, els arrossars i tota una cultura material associada al treball de la terra. Aquí el paisatge deixa de ser només contemplat i passa a ser recordat. 

Mercés Estrela, Celterra, Edicions del Sud (2025)

Estrela salva mots, objectes, oficis i menjars amb una llengua que té el gust de la parla quotidiana. En un dels poemes dedicats a l’arròs, la successió d’usos desemboca en una imatge de complicitat: 

Un plat bo d’arròs a taula,
i gent amiga al voltant,
harmonia a grapats.

La terra no és només territori: és cultura que es transmet, es cuina i es comparteix. La recuperació del parlar viu arriba de vegades a formulacions tan senzilles com expressives: “Botija o botijó, canterella o càntir”.

En canvi, la part final dedicada a Xixet, el seu gosset, introdueix una dimensió narrativa que no tenia tanta intensitat en el llibre anterior. La relació amb l’animal arriba a la vellesa, la malaltia i la mort:

Un matí de primavera,
li vingué la mort,
com a tota cosa viva.

El que queda és precisament allò que la poesia pot conservar: 

Tot el que havia guanyat
amb la convivència vora ell
se li quedaria per sempre a dins.

Estrela arriba així a una de les experiències més antigues de la literatura: estimar algú que sabem que haurem de perdre per sempre més.

Llegir conjuntament Celterra i Milaigües permet entendre millor el camí iniciat amb Marinada. La mar continua present, però ara està incorporada a un sistema més ampli. L’aigua condueix a la terra, la terra a la memòria, la memòria a l’afecte i l’afecte a la consciència de la fragilitat.

Hi ha continuïtat, però alhora evolució: Estrela experimenta més, juga més, conta més i eixampla el camp d’observació sense abandonar l’arrelament a la llengua i al territori. No ha abandonat el seu primer paisatge poètic, sinó que l’ha aprofundit. L’aigua ja no és només mar: és vida, memòria, territori i llenguatge. Els dos llibres incorporen imatges abstractes de Ramon Estrela Tortosa, cosí de l’autora, de filiació surrealista i picassiana. És especialment significativa la que tanca Milaigües: una dona amb guitarra que sembla dialogar amb l’últim poema.

Vull remarcar, finalment, la dedicatòria inicial de Milaigües: “Al voluntariat, que enretirà tant de fang”. El 28 de setembre de 2024 l’autora recollia el premi de Vallgorguina; un mes després, la dana afectava greument la zona on va nàixer i resideix. L’endreça converteix l’aigua —símbol de vida al llarg del llibre— en una realitat dolorosament concreta, com ja va cantar Raimon després de la pantanada de Tous.

És aquí on entreveig un paral·lelisme amb Vicent Andrés Estellés i el seu “Assumiràs la veu d’un poble”. El paral·lelisme no és forçat: tots dos assumeixen la veu d’un territori i d’una experiència col·lectiva sense caure en el localisme fàcil. En aquest sentit, Milaigües prolonga una preocupació ja present a Marinada: mirar la natura no com a simple escenografia sentimental, sinó com un espai del qual formem part. 

Mercé Estrela converteix l’aigua en un camp semàntic extens on conviuen el líric i el científic. La mateixa voluntat de recuperar paraules i experiències compartides recorre també Celterra. El resultat és una obra coherent que amplia el seu territori poètic sense renunciar a la seua veu. Aquesta densitat formal i temàtica no sempre evita algunes acumulacions, que podrien ocasionar que ens extraviem en un dedàlic laberint, però en conjunt manté una línia clara i reconeixible. És una poesia arrelada que no renuncia a l’experimentació. El diàleg entre paraula i imatge, especialment amb l’obra de Ramon Estrela, afegeix una capa més a la lectura. 

Més notícies
Notícia: Memòries d’un dels que ho va viure tot de ben a prop
Comparteix
El professor i polític Vicent Soler publica "Un entre deu. Cinquanta anys de memòries i esperances", un llibre que va de l’episodi dels deu d’Alaquàs del 1976 als últims mesos de conseller el 2022
Notícia: Joan-Francesc Castex-Ey: “Escriure en català, ací, te fa sentir marginat”
Comparteix
Entrevisten una de les veus literàries més singulars de la Catalunya del Nord actualment
Notícia: “La llavor en la fosca”, de Josep J. Conill
Comparteix
Poesia | L’espelma i la falena
Notícia: “Onades de platamar”, d’Ivan Carbonell 
Comparteix
Narrativa juvenil | Si la coneixença del territori és un dels valors afegits en cadascuna de les històries de la colla, no ho són menys els referents literaris o patrimonials

Comparteix

Icona de pantalla completa