Josep M. Argemí (Barcelona 1965) és filòleg i llicenciat en Dret, però sobretot un lletraferit i un escriptor de la bellesa polièdrica de la vida de la qual amb el llenguatge literari l’autor fa el seu mirall, com ho feia Proust i altres escriptors amants de la bellesa, que trobem en totes les èpoques; perquè sempre hi ha hagut autors inspirats que cerquen en l’escriptura allò que s’amaga en les ombres de la realitat, l’intangible desig de vida que els elevi en el món aristocràtic i ingràvid dels esperits ascendents.
El naixement de Venus neix d’una novel·la anterior de l’autor: Les nimfes sota el sol (2018). En aquesta novel·la es narren escenes de dones en la seva joventut, d’una família segons l’autor “vagament aristocràtica” de Mallorca “mig inventada, mig real”.
L’autor, lligat maternalment a Mallorca, continua amb alguns personatges a la novel·la El naixement de Venus, en què es narra per mitjà d’unitats literàries breus l’arribada expectant de Na Sílvia, hereva de la nissaga de Can Galilea. I les vides quotidianes dels personatges que envolten aquesta família noble, així com els personatges del casalot de Santo Spirito i altres de caràcters i professions peculiars. A més a més, l’autor afegeix esments del seu propi llinatge històric, provinent d’una família ennoblida del segle XV.
L’obra s’estructura en quatre capítols: en el primer l’autor ens presenta la majoria dels personatges començant amb Bernat, nen somniador i innocent, que viu en el món de la fantasia, en l’eternitat, en l’art de la vida. En la realitat que cerca Na Sílvia i que viu també en la seva infància amb la senyoràvia Madame Dujardin, envoltada d’obres d’art, d’antiguitats fascinants i d’artistes com ara Jean Cocteau; les quals formaran la seva imaginació i el seu gust francès per la beutat.
Hi ha personatges diversos que comparteixen un desig frustrat d’amor: Hermann Zu Gutenberg és un funcionari que s’allibera de la realitat funcional amb les seves passejades i deliris nocturns i amb l’intent continuat d’escriure cartes a amors impossibles.
Na Mimí, cocotte infeliç, que viu entre els seus rams de flors de vida i mort dels seus pretendents.
Dom Guillem Orfila, canonge que fa penitència i acull l’austeritat que el rejoveneix. I l’autor ens en fa la caricatura indirectament amb la frase “Feliços els que s’exerciten en una santa hipocresia”, com a descripció aforística del seu gremi.
L’amo en Pep, del qual l’autor fins i tot veu i fa bellesa poètica en la descripció del degollament d’un animal. O la baronessa de Pinós, vella conqueridora de cors, que es lamenta entre pólvores i acull Na Sílvia a Mallorca, on la realitat de París continuarà.
En el tercer capítol un cop ja se sap l’origen de Na Sílvia i la vida que ha fet a París, l’autor ens presenta dos personatges més: Pau de Santo Spirito i Fanny Böhme. Pau, contràriament a les vides dissolutes i conformistes de les altres “ments més brillants del Parnàs” en paraules de l’autor, és un poeta jove que ja ha triomfat i que s’embadaleix davant la Venus Itàlica del casalot de Santo Spirito, i dona pas a l’últim capítol: Venus.
Fanny Böhme escriu una columna al diari de Mallorca i relatarà insatisfeta la gran esperada presentació en societat de Na Sílvia. Perquè, com tots els personatges de la novel·la, Fanny Böhme també cerca l’amor i el desig, ja que com ens diu l’autor en paraules de Na Sílvia “L’amor és la il·lusió que fa moure el món”. I la societat, el treball jerarquitzat i la burocràcia n’enterboleixen el llustre.
És per això que tots veuen en Na Sílvia el naixement de l’amor, perquè és la fada que apareix d’imprevist a les seves vides petrificades. I Josep M. Argemí, per mitjà del seu bell llenguatge de frases compostes, analogies anacròniques i una prosa poètica exquisida, ens ho mostra de forma lluminosa.
