Grazia Deledda (Nuoro, 1871-Roma 1936) és una figura clau de la literatura sarda en italià del segle XX i una de les veus més fermes de principis del segle passat en el l’espinós camí d’emancipació de les dones. Va escriure novel·les, contes i obres teatrals i el 1926 va rebre el Premi Nobel de Literatura, era la segona personalitat italiana a rebre’l i la segona dona a rebre’l fins aleshores, disset anys després de la sueca Selma Lagerlöff. Després de Deledda cap altra autora italiana ha guanyat el Nobel, i no serà per falta de candidates: Natalia Ginzburg, Elsa Morante, Dacia Maraini, entre altres.
Nascuda i criada en un entorn rural i tancat, al bell mig d’una família benestant, però lluny de cercles intel·lectuals. De fet, només havia anat a escola fins als deu anys, edat en què les nenes italianes deixaven l’escola en aquella època, destinades al camp o a fer un bon casament. Però l’autora sarda sentí des de ben aviat una vocació literària insubornable –innegociable–, llegia molt, admirava els novel·listes russos, sobretot Tolstoi, dels quals es va amarar –i ho deixa entreveure en la seua obra– i mirava al seu voltant, tenia una mena d’intel·ligència innata privilegiada i uns dots d’observació fora del comú: havia nascut per a ser escriptora i així ho va ser. La novel·la autobiogràfica Cosima, recentment publicada per La Ela Geminada, relata la seua aventura i passió.
Forjada en aquest context, l’obra de Deledda s’alça, entre altres aspectes, com una crònica d’una societat tradicional, aliena a la modernitat, però que veu com ha d’anar obrint-se a poc a poc si vol formar part del món. A començaments del segle XX encara hi havia un abisme entre Sardenya i la península italiana, i la llengua era un factor clau i determinant. Itàlia continuava sent un país de contrastos i diversitats. Tot això ho retrata als 24 anys i de manera sublim la seua novel·la Ànimes honrades (Anime oneste, 1895), llibre clau en la seua trajectòria literària.
Sardenya queda fotografiada en la seua obra: la voluptuositat de l’illa, la terra dura i àrdua, la vida arrelada al camp, els costums “inamovibles”. El jurat que li donà el Nobel reconeixia “una inspiració idealista que escrivia amb claredat plàstica sobre la vida de la seua illa nadiua i amb comprensió profunda dels problemes humans generals”.
Al bell mig de les tragèdies familiars, d’històries d’amor, de noies que es transformen en dones, Ànimes honrades —només al final de la història es fa referència al títol, però el seu sentit últim, prou suggeridor, es desvela en el decurs de la narració— transcendeix la història sentimental que narra. Darrere de les intrigues i els daltabaixos amorosos, hi ha una novel·la psicològica i una crítica social que sorgeix d’una realitat concreta, la sarda, però que va més enllà i penetra en l’esperit humà i en els comportaments d’una època, però també en temes universals, com ara la naturalesa efímera de l’existència.
Al cor d’una família benestant, propietària rural, on la jove Anna ha estat acollida pels seus oncles, després de quedar-se òrfena, naixen, creixen i moren afectes i amors que —com escriu Neus Real en el pròleg a la traducció pionera de Maria Mariné publicada per la Llibreria Catalònia l’any 1931, l’única traducció al català que es feu en vida de l’autora, i revisada per a l’ocasió per Marina Laboreo:
“canalitzen el retrat de les actituds vitals i dels valors morals d’un món desaparegut però alhora, en el fons, familiar, un món en procés de transformació inapel·lable que, essent ja formalment inexistent, encara remet conceptualment a la realitat i manté el seu atractiu per al públic d’avui en la descripció dels escenaris, la construcció dels personatges i els diversos temes i motius que van apareixent en la novel·la”.
Deixaré ara en mans del lector que esbrine coincidències i paral·lelismes amb la nostra literatura. “Només” diré que van ser coetànies i provenien de l’entorn rural, totes dues tenien personalitats molt fortes, foren mestres de la narrativa breu i van trobar en la pròpia terra una font d’inspiració. Les seues obres versen sobre l’amor, el dolor i la mort, enmig d’un entorn adust on la duresa de la vida i les fatalitats es deixen palpar. Sobre les dues va sobrevolar l’espasa de la religió catòlica que veia com a pecadores les dones que escrivien.
Deledda guanya el Premi Nobel als 56 anys, deu abans de morir. Escrivia des dels vint anys, però la seua literatura –com la de tantes altres escriptores— va estar contínuament desprestigiada per una pretesa “modèstia”, darrere d’aquesta icona del geni ignorant, de la noieta sense instrucció, de la dona de sa casa dedicada a la família. Bestieses, em venen ganes de dir, tal com responia ella quan algú li preguntava què escrivia. “Només bestieses”, deia per no perdre temps discutint de coses tan importants en una conversa mundana o, pitjor, en una entrevista.
No era pas modesta, en cap dels sentits. “Molts han exagerat la meua simplicitat i la meua modèstia”, deia als trenta-quatre anys, en una nota biogràfica del 1905 destinada al cònsol francès a Itàlia:
“Jo no soc gens modesta; és més, considero la modèstia el reflex d’un esperit que es creu inferior perquè realment nota que ho és. Jo, en canvi, soc orgullosa: no pas perquè hagi escrit novel·les que van fer fortuna sinó perquè em sento conscient, forta, superior a totes les menudeses i els prejudicis de la Societat”.
