Víctor Sunyol (1955) és un poeta de referència. Acaba de publicar un nou recull: Atri. Llicenciat en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha dedicat a la docència en el seu espai vital de Vic. Ha publicat nombrosos títols de poesia, entre els quals, podríem destacar: Articles, pròlegs, discursos i altres escrits (Cafè Central, 1994), Stabat (Proa, 2003), o NO ON (rèquiem). Ha fet una tria de tots els seus poemes, per Des de quin on? Antologia 1997-2017. També ha escrit diverses obres narratives, entre l’assaig i la descripció poètica. Ha fet tallers d’escriptura literària, a més d’escriure textos referencials, com ara Màquines per a escriure (Eumo, 1992). És editor de Cafè Central, segell que va impulsar Antoni Clapés el 1989.
El teu nou llibre comença, precisament, amb un poema del bon amic Antoni Clapés, sobre la creença en la foscor.
Sí. Un bon i bonic text sobre el treball poètic. M’agrada tenir l’Antoni en els meus llibres amb textos complementaris, i a mi me n’ha demanat també per als seus, i m’agrada ser-hi. Les nostres obres són diferents però tenen molts punts de base en comú i també, és clar, hi ha l’amistat i l’haver fet molt de camí junts.
En aquest poema hi ha allò del “misteri de la poesia”, que rau en l’incert de la llengua i la persona, en l’enigma i la indigència de tots dos, i també, a partir de la imatge de la cavalcada damunt el llac de Constança que Handke reinterpretà, la gosadia, la inconsciència, la responsabilitat i la perplexitat del qui se les heu amb la llengua; i la solitud, i la por. I també la llum, aquella flama petita i tremolosa que som.
Amb l’Antoni Clapés heu estat picant pedra amb el segell de Cafè Central, amb una de les col·leccions de referència de la poesia catalana dels últims trenta-i-cinc anys, Jardins de Samarcanda.
Això de “picar pedra” és ben cert. Són trenta-tres anys –gairebé mitja vida–, més de cent vint títols, molt d’esforç personal i una bona colla de problemes, entrebancs, crisis i de tot. Davant de la feina feta crec que podem estar satisfets.
Ara, des de fa un parell d’anys hem tingut noves incorporacions, hem canviat l’estructura i la manera de treballar, i s’ha consolidat, s’ha guanyat en professionalitat i, sobretot, hi ha les bases prou consistents per assegurar la continuïtat del projecte i el nostre relleu.
Com va sorgir el projecte?
La idea i la iniciativa de Cafè Central van ser de l’Antoni. De seguida em va convidar a ser-hi i no vaig dubtar-ho gens. Ell ja havia portat Les Edicions dels Dies, una col·lecció molt interessant, des de Sabadell. En aquells anys (el 1989) per la feina ell tenia accés a un dels primers ordinadors Mac –aquells compactes quadrats– i a una impressora làser, quan aquí ningú no en tenia.
Això va donar-li la idea de publicar plaquettes autònomament, i així va començar tot. Es feien les presentacions en bars i altres espais públics, amb lectures dels textos, quan pràcticament no hi havia lectures públiques enlloc. I allà mateix es venien; directament, sense intermediaris.
El 1992 vam fer el pas a l’edició de llibres de poesia, val a dir que amb unes condicions molt “prehistòriques” de producció i impressió, amb la voluntat de publicar textos “inscrits dins d’una poètica oberta i de propòsits renovadors”, com la definíem, i sense cap voluntat de marginalitat. Una col·lecció, dèiem “amb rigor, innovació i universalitat”. I crec que ha estat així sempre.
Quines febleses vau trobar i continues observant a l’hora d’editar poesia?
Hi ha unes quantes febleses sistèmiques. Editar en català ja n’és una; editar poesia, una altra; també, ser una editorial petita independent i amb poca producció i no ser una editorial “professional”. La consciència d’això ens pot portar a la depressió o al tancament. O a continuar perquè t’ho creus i creus que val la pena.
Uns altres temes són la distribució –que els teus llibres tinguin presència al món– i la crítica –que tinguin ressò i puguin arribar al lector potencial. Però tal com van les coses, sembla que també siguin mancances sistèmiques. Sortosament ara tenim una bona distribució, i la xarxa de llibreries que cuiden la poesia sembla que vagi creixent.
Nosaltres publiquem dos llibres de poesia catalana l’any –i dues traduccions–, cosa que ens obliga a refusar molts originals, i més tenint en compte que pràcticament tot el que publiquem són originals demanats als autors. Sap greu, però no s’hi pot fer altra cosa.
Heu donat una gran importància a la traducció de nombrosos poetes europeus i anglosaxons, contemporanis.
Com he dit abans, una constant de la col·lecció ha estat sempre la de publicar el cinquanta per cent de poesia catalana i l’altra meitat, de poesia traduïda. Un cultura no pot subsistir aïllada del seu entorn i és vital mirar enfora. Si la majoria són europeus i anglosaxons deu ser per les majors possibilitats de trobar-ne.
Pel que fa a la contemporaneïtat, l’entenem en termes no pas cronològics –els poetes coetanis– sinó estètics. Entenem que ens poden ser més contemporanis Bashô o March que no pas algun poeta dels nostres dies.
La traducció es essencial; per això, per tal de perpetuar la memòria del poeta i traductor Jordi Domènech, ara fa vint-i-dos anys vam establir el premi de traducció de poesia que porta el seu nom, que estimula la traducció i en facilita la publicació.
Parlem de la teva poesia. Treballes amb els fonemes, amb les petites partícules de la llengua.
Amb fonemes hi treballa tota la poesia; al capdavall, és música. Treballar bàsicament amb les partícules que no porten una càrrega semàntica concreta va ser una poètica sorgida tot escrivint Stabat (del 2001, publicat el 2003) i que vaig anar desenvolupant i esprement fins a l’exhauriment a Quest (del 2012, publicat el 2013).
La idea era que aquestes partícules –conjuncions, preposicions…– diuen l’exactesa perquè el seu àmbit significatiu és el significat difús, borrós, nebulós; ben al contrari que els mots de “significat ple” –substantius, adjectius…– que pretenen denotar el real i, com ja sabem, això és impossible, i resulten buits.
A Quest es viu el procés d’exhauriment d’aquesta poètica –abocada al fracàs, com totes– i de nou la consciència d’estar sempre en “questa”, en cerca, i en desig. Aquesta poètica s’abandona, com totes, però sempre en poden quedar rastres.
“(com) un no-res / (com) un sense”. Així comença, realment, el teu nou recull de poemes.
És l’inici d’un poema sobre Diògenes. Una manera de presentar el personatge i la seva manera de pensar i d’actuar.
Diògenes es considera a ell mateix un no-res, a part, fora del món. I es desprèn de tot. Per això “no-res” i “sense”. El “com” entre parèntesis vol subratllar l’autenticitat de les seves actituds, que no s’han de veure com una posa, que no són “com”, que són autèntiques i viscudes en carn.
Per a un tema com aquest no és massa pertinent una retòrica gaire florida, sinó ben despullada.
La teva poesia és una investigació, una experimentació. Pregunta o afirmació.
Vaig titular l’autoantologia publicada a Pagès amb una pregunta: Des de quin on? I es pot veure que els epígrafs inicials i el colofó final del meu darrer llibre, Atri, són tot preguntes; qüestions relacionades amb l’acte d’escriure, que no deixa de ser un interrogant etern i sobre el qual crec que sempre parla la meva obra poètica.
Sempre he dit que la creació no m’interessa si no es troba al límit, que es tracta de provar de dir, d’assajar de dir, amb la certesa de no arribar-hi mai. Buscar infructuosament una escletxa des d’on poder parlar en el llenguatge i en la llengua.
Si hi ha investigació no es tracta d’una recerca programada, amb un projecte o uns objectius clars. És una activitat sense continuïtat, sense mètode. El procés de creació té els seus mecanismes i el seu funcionament, que sovint se’ns escapen, però que al capdavall són investigació. I tot això després pot ser analitzat, es pot provar d’explicar, i aquí és on hi deu haver el pes de la investigació més conscient i analítica.
No és que no sigui conscient del que faig mentre escric, però si he teoritzat sempre ha estat a posteriori, mirant d’esbrinar els entrellats del text.
En la teva poètica, es reconeix el teu llenguatge propi, característic, amb imatges potents: “només el jonc pot vèncer el vent”.
No ho sé. Potser sí. Aquest vers en concret ve d’una de les característiques de Diògenes, que és que mai no s’imposa. La fortalesa també es mostra –i es practica– ajocant-se. Però a vegades, i en qüestions fonamentals, cal oposar tota la força a la força màxima, per això el vers següent fa “només amb foc es venç el foc”.
Això de les imatges que tu en dius “potents”… No sé si pot ser degut al fet que els darrers textos –com, per exemple, “[N. del T.”, inclòs a Atri– es fonamenten sobretot en el valor simbòlic de les paraules, en el seu significat abstracte, més que no pas en l’analogia o la metàfora o en una referencialitat concreta. És la raó per la qual en el poema moltíssims substantius no porten cap mena d’article.
Pel que fa a un llenguatge característic, propi, no ho sé ni m’ho he plantejat. Ara bé, crec que amb els anys s’arriba a uns tics i a unes fórmules que saps que funcionen, però és justament d’aquí d’on cal fugir.
Si en la teva poesia podem trobar versos i construccions habituals, que podíem considerar com a convencionals, de quina manera optes per inicis o ritmes sonors, trencats? Quin és el motiu?
Parlem de ritmes trencats quan parlem des d’unes concepcions rítmiques determinades i molt circumscrites a uns usos generals i molt comuns. És el mateix quan parlem de música.
El dia que sigui tan habitual l’omnipresent compàs de 4/4 com altres compassos –els compassos dits irregulars, cicles rítmics, cicles de pulsacions…– i es tinguin en compte altres valors més enllà de ritme i melodia –com ara timbre, intensitat, textura, articulació… –, aquell dia s’haurà fet un gran pas en la concepció general de la música.
I es pot dir exactament el mateix parlant de poesia. En el meu cas estic obert a tot; cada poema demana el que demana, s’ha de saber veure i se li ha de donar. La música de Händel no és la de Cage ni la de Davis, i cada una diu les seves coses.
Què busques o intentes expressar en els teus poemes?
En la pregunta hi ha tres conceptes que em semblen importants: “buscar”, “intentar” i “expressar”. Abans parlava de buscar, de la recerca, i de com la veia; i també d’assajar, de provar de dir –sabent que no s’hi arribarà mai.
Pel que fa a “expressar”, és un concepte relliscós. Suposa una representació formal –en aquest cas, lingüística– d’una idea interior preexistent. Per això més m’estimo parlar de “dir”. I un “dir” entès com a intransitiu.
No puc entendre el poema com a simple suport lingüístic d’una idea. El poema “és”, i prou. No expressa ni és figuració. No és vehicle de res. El seu sentit està més enllà del sentit, sempre s’està fent, sempre està per fer. En tot cas el poema és una obertura cap al sentit. A un sentit més enllà del sentit.
Es percep un treball, una lingüística buscada, concentrada.
Home… És que un poema és llengua. És un artefacte lingüístic. El treball li és –li ha de ser– inherent. Aquest treball pot anar dirigit en direccions diferents.
És cert que a mi m’interessa més la concentració, la reducció, la síntesi. Però no sempre, l’estructura de “[N. del T” en bona part en seria un cas contrari. Però sí que segurament es pot dir que la relació que busco entre allò que hi ha escrit i els llocs on et pot portar sigui de la concentració a l’expansió. (Però diria que això seria vàlid per qualsevol poètica.)
De sobte, quan parles dels altres, ens ho fas replantejar tot, quan dius: “o rostres (de què?)”.
Aquests versos són a la primera estrofa de “Tantàlica” (a Atri), i s’hi vol presentar la incertesa –i el desert i el perill– del que hi ha més enllà del present en l’acte d’escriptura, i la solitud en aquest punt.
Fixa’t que escriure-hi “de què?” en lloc de “de qui?” després de “rostres” –com potser seria més usual i esperable– porta el concepte de “rostres” a un nivell més abstracte, més enllà de les persones. A més, va lligat a “clarors”, que és el vers anterior, de manera que la pregunta “de què?” va associada als dos conceptes, “clarors” i “rostres”; crec que és una manera de potenciar la nebulosa que volia dibuixar.
Fer replantejar qualsevol cosa –de la realitat, dels conceptes, de les paraules– a través del llenguatge deu ser una de les funcions de la poesia.
També tens la particularitat d’emprar adverbis, preposicions o pronoms, de forma central, significativa.
D’això ja n’hem parlat una mica abans. D’aquella poètica en queden records, evidentment; tot són eines que es van quedant al sarró.
Quan un element aparentment poc o gens significatiu, i que la gramàtica en diu que és depenent d’un sintagma, es troba ben encaixat en l’entorn sintàctic i conceptual, aquest element es fa autònom, acreix el seu significat i brilla sol.
És part d’allò que diu Handke, que la seva tasca consisteix a “retrobar el llenguatge oblidat i anònim de tots perquè resplendeixi d’evidència.”
“viure no és només no morir, és més que no estar mort”.
“No només no morir” és un vers de “amb diògenes”, que fa referència a uns episodis de la vida del filòsof. El “no només” vol indicar que les accions que esmento en el poema –mirar, dir, manar o condemnar–, si són fetes a consciència van més enllà d’elles mateixes. I, al capdavall, això és la vida. Per això el vers és “no només no morir”.
(La frase que cites aquí forma part de les notes explicatives al poema.)
El que em sabria greu és que es pogués interpretar aquesta frase i aquest concepte lluny del context de la vida i l’obra de Diògenes, i que vingués a ser una mena de frase tova d’autoajuda.
En els teus inicis, et va influir Carles Hac Mor?
En els inicis i sempre més. N’havia llegit de jovenet les primeres publicacions, de Textual, que tenia el meu germà. Era una cosa nova i fascinant que m’obria un món dins la llengua i la poesia.
Recordo perfectament el dia que el vaig conèixer, molts anys més tard, a través de l’Antoni Clapés i de Cafè Central. De tota manera, aquelles primeres lectures (als anys setanta) no em van fer canviar la manera d’escriure. Va ser més tard, als primers vuitanta, que vaig anar cap a altres camins.
Havíem parlat força de poesia i de llengua amb ell. La seva obra i la seva persona, efectivament, m’han influït. En Carles defensava que no s’ha de voler dir res, que cal deixar que la llengua parli, i jo m’entestava a provar de dir, tot i sabent-ho impossible. Des del mateix punt de partida –la impossibilitat de dir, la desconfiança en el llenguatge i que qui parla és el llenguatge– seguíem camins diferents. En aquests moments, però, veig que en la pràctica poètica em vaig apropant als seus postulats.
“La terra calla perquè mai no ha parlat”. Una reverberació fonda i antiga.
És curiós perquè el text que acaba amb aquesta frase és de mitjan anys vuitanta, i el 2005 a Jardins de Samarcanda vam publicar el llibre d’Anise Koltz La terra calla, amb un breu poema devastador i bellíssim que inclou aquesta frase.
Tot i dir coses diferents, al seu costat el meu poema es veu inflat i retòric. Però bé, és la poètica que estava experimentant en aquells anys. I sí, les dues afirmacions porten una càrrega que va més enllà i més endins del que pugui semblar a primera vista.
Sempre has buscat imatges de bellesa lligades als paisatges i als homes: “homes i neu cobrint el blat”
Aquesta imatge vol ser, sobretot, visual. És d’un poema d’A la ratlla del sol, llibre del 1979, publicat el 1999, escrit a partir de la fascinació pels ideogrames xinesos i la seva relació amb la poesia a través del llibret de Fenollosa i Pound. Hi havia unes descripcions de suposats ideogrames volent crear aquell “caràcter poètic” que Fenollosa i Pound trobaven en aquests signes.
La bellesa –o el “caràcter poètic”–, com es pot veure aquí, va molt lligada als imaginaris de cada un i de cada societat. No som altra cosa que gent en el temps i en l’espai. La nostra mirada crea el paisatge i ens hi crea, i això ressona en els estímuls i la consciència d’allò que en diem “bellesa”.
“Ja pot ser pobra la font, ja, que quan sent mal temps ella revé”.
Aquesta frase la vaig sentir i recollir d’un home, en Pere Font, de Rupit, quan col·laborava en els treballs de camp del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, els primers anys vuitanta. Per la naturalesa de la llengua i pel concepte que porta la vaig incloure en un text sobre les relacions entre art i natura (“Discurs d’ingrés a l’acadèmia”, dins Articles, pròlegs, discursos i altres escrits (I)).
Em vaig adonar que la parla de la gent que vam entrevistar, amb qui vam conversar, constituïa una llengua situada al mateix punt on l’han trobada o l’han anada a buscar els corrents contemporanis de compromís amb la crisi del llenguatge, amb la naturalesa de la llengua i del dir.
Des dels fondals de les Guilleries o el Collsacabra aquella gent posseïen una llengua que els posseïa, eren al costat de Beckett, de Joyce, de Hoffmansthal, de Woolf, d’Hac Mor, de Mallarmé; tots junts ens ensenyaven la llengua que sempre busquem.
Com vas entrar dins la percepció de la poesia?
A casa hi havia una molt bona biblioteca. El pare escrivia, la mare ens llegia molt als tres germans; la música, el teatre i la literatura s’hi vivien molt… Hi havia un ambient propici. Dels primers records que tinc de llegir poesia a l’adolescència hi ha l’edició d’Ariel de Salvat-Papasseit, l’edició de l’editorial Selecta d’Ausiàs March amb la versió de Joan Fuster o, també de Selecta, l’antologia de Quasimodo. No sé què hi devia entendre, però ho llegia.
També el Sánchez-Juan experimental o la Poesia rasa de Brossa. Després, estudiant a Barcelona, pentinàvem les llibreries de segona mà on es podien trobar a bon preu llibres nous (de l’Escorpí, de l’Óssa menor…). De mica en mica et vas fent el teu món de referents. Llegir i escriure anaven junts. I va ser important el grup amb qui fèiem la revista Clot, a Vic.
Com van ser els teus inicis escrivint poesia?
Imagino que el procés és una mica el mateix per a tothom. Comença de petit, amb rodolins, i a poc a poc el joc es fa més conscient. En el meu cas, com tota la meva generació, la poesia anava molt lligada al compromís polític i a la defensa de la llengua.
Va ser una activitat molt solitària, fins a mitjan 1975, quan amb uns amics ens vam sumar a la gent que feia la revista Clot, uns quants anys més grans que nosaltres. Saber-se part d’un col·lectiu és important i, naturalment, poder comentar el que s’escriu.
El punt d’inflexió més gran va ser conèixer l’Antoni Clapés arran que em publiqués a Les Edicions dels Dies Ni amb ara prou, que va ser un llibre que també va marcar un gran canvi en la meva poètica. Que el director d’una col·lecció que per a mi era un referent accedís a publicar aquell llibre que jo sabia “estrany”, va ser molt important.
Pocs anys més tard la incorporació a Cafè Central suposà un pas definitiu per a la meva activitat poètica. I mira, d’això en fa gairebé quaranta anys, i amb en Toni encara anem fent coses. I molt important també tota l’època que vaig estar actiu a la revista Reduccions, les converses amb Segimon Serrallonga, Lluís Solà, Francesc Codina o Ricard Torrents van ser una gran escola.
La teva darrera obra narrativa, Amb Nausica, parteix de l’Odissea, d’un capítol d’Ulisses, de la trobada amb la noia Nausica.
L’episodi de Nausica em va començar a fascinar molt aviat. I feia temps, anys, que tenia ganes d’escriure sobre això. Vaig començar sense saber ben bé cap a on tirar, quina forma tindria el text, i mentre avançava l’escriptura va anar conformant-se.
Això m’ha passat altres vegades, per exemple a Stabat, que pot semblar un llibre estructurat i programat a l’avançada i no ho és de cap manera. Quan diem que el text demana la seva forma i les seves característiques, no és cap exageració ni cap metàfora. El text es fa a ell mateix fent-se.
S’hi troben reflexions sobre la mítica obra d’Homer, amb fragments poètics que van inserint-s’hi, com si fossin dues històries paral·leles que van fluint.
Sí. És això. Hi ha dos nivells de text, sempre en paràgrafs curts. Un nivell, escrit en un llenguatge pla, d’assaig, on exposo les meves disquisicions sobre l’episodi, el personatge de Nausica i l’Odissea, i també hi comento textos de tota mena que s’hi han basat o que en parlen –que són moltíssims–; i hi ha un altre nivell, amb un llenguatge poètic i més o menys críptic, que vindrien a ser notes d’un dietari, o comentaris a vivències personals dels dies de la construcció del text.
La idea és mostrar la coexistència de la vida quotidiana amb la dedicació plena a una idea, a un text, a un llibre. I per això cap al final aquests dos nivells es fonen, explicitant la indissolubilitat de la vida quotidiana i la dedicació, o obsessió, a una creació o a una qüestió.
Una de les qüestions que analitzes és del desig.
És que l’episodi de Nausica planteja moltes qüestions al voltant del desig. Quan l’amic i artista Manolo Gómez, amb qui vam estar treballant uns quatre anys en una exposició conjunta, em va demanar una paraula per definir Nausica per a un quadre, li vaig proposar “desig que no” –i així va ser.
I, tot i que és una formulació prou ambigua i oberta, no abasta a ensenyar tots els matisos que té el desig en aquesta història.
T’has plantejat reunir tota la teva obra poètica per tal de ser difosa?
Ui! D’entrada, no m’agraden gens aquests volums tan gruixuts, els trobo poc pràctics, poc còmodes. Crec que és millor publicar una obra completa distribuïda de manera racional en diferents volums.
Pel que fa al meu cas, és cert que hi ha llibres desapareguts del mercat, llibres que han tingut poc recorregut, i potser estaria bé de recuperar-ne alguns. Però també és veritat que hi ha llibres que no trobaries pràcticament a cap llibreria i que comercialment són ben vius; a les editorials n’hi ha i els serveixen si es demanen.
És una de les xacres del nostre sistema editorial; no sé si del nostre o de tots, però és així. Per què reeditaria, per exemple, el Quadern de port i el Quadern de bosc en un volum si hi ha exemplars vius dels dos títols? Quin sentit tindria? Donaria visibilitat als dos textos durant uns mesos –o unes setmanes– i tornarien a caure en l’oblit.
O reunir la poesia dels anys vuitanta. Ja existeix. Va ser publicada el 95 per Pagès, i existeix; però també és un llibre invisible. Ara bé, una selecció dels textos esparsos que he escrit per a artistes visuals sí que m’agradaria publicar-la; hi estic treballant.
Com veus la situació de la llengua catalana? S’ha imposat un avís, amb opinions clares i estudis que evidencien el retrocés del català, del seu ús diari, quotidià.
Aquest avís ve de molt lluny; només cal recordar el primer manifest d’Els Marges, de 1979, i totes les evidències que la sociolingüística ens ha anat donant.
Ras i curt: objectivament, els fets i les actuacions polítiques –per acció o omissió– confirmen que malgrat algunes accions no hi ha voluntat política per defensar i salvar la llengua. Per por? Per comoditat? Per desídia? Per incompetència? Per política?
(Que també és política lingüística no exercir una política lingüística clara i contundent.)
Sigui com sigui, només es podria salvar amb una acció social decidida, però les circumstàncies actuals ho fan, si no impossible, molt difícil.
I la poesia catalana? És la parenta pobra de la cultura d’aquest país que havia de ser nostre?
És evident. I no passa res, és normal; és així a la majoria de literatures. Ara bé, amb la gran crescuda d’una literatura anodina i adotzenada instaurada com a literatura de qualitat, la poesia i l’assaig van quedant cada vegada més relegades, com ja ho comença a quedar la narrativa de qualitat feta amb cara i ulls.
La poesia, la bona poesia, exigeix al lector, i serà minoritària sempre. Per altra banda, hi ha poquíssimes accions de pedagogia i d’introducció a la poesia. I no cal recordar que és pràcticament invisible als mitjans.
I sí. El país havia de ser nostre. I la sensació és que ni el temps és nostre ni ens deixen fer el país.
Quins llibres estàs llegint?
Fa unes quantes setmanes que estic pellucant en els volums del congrés Literatura Catalana de la Postmodernitat (Publicacions de la UAB i de la UB). Hi ha articles ben interessants i il·luminadors.
Estic rellegint el Weinberger –Dinou mirades sobre un poema de Wang Wei…— (Cafè Central); vaig llegir-lo molt de pressa quan va sortir i ara l’estic paladejant lentament.
I passo estones amb els volums de Verlaine de la Pléiade, que uns bons amics em van regalar, i amb La rosa de ningú de Celan que l’Arnau Pons ens ha ofert.
