Albert Sánchez Piñol (1965), de Barcelona, ha publicat la seva darrera obra, Després del naufragi, una novel·la d’aventures que segueix el fil de Moby Dick, just on va acabar la cèlebre història. De formació universitària, antropòleg, és un dels novel·listes referents de la literatura catalana del segle XXI. En el seu llibre anterior, Les tenebres del cor (La Campana, 2025), explica l’exploració científica i la recerca històrica dels pigmeus.
La seva primera novel·la, La pell freda, publicada l’any 2002, va ser llegida i recomanada pels lectors, fins a convertir-la en l’obra en català més traduïda de tots els temps, exportada a trenta-nou idiomes, un dels grans èxits internacionals de la literatura catalana. També és autor de l’aclamada obra, Victus (2012), que narra la Guerra de Successió i els embats del 1714.
La teva última novel·la publicada parteix de Moby Dick, que ara fa més cent setanta anys que es va publicar. Tota una aventura, la història, i també, continuar-la.
Suposo que la literatura existeix per permetre bogeries com aquesta: continuar un clàssic a partir de l’última pàgina de l’original, i a veure què passa… Després del naufragi és això, una novel·la d’aventures que esdevé la segona part de Moby Dick, amb un afegit: també és una faula política, on explica metafòricament el que ha passat en aquest país els últims anys.
Jo sempre dic que és la meva novel·la més fantasiosa, i alhora la menys imaginativa, perquè els fets reals, i els personatges, em van donar fet el guió literari.
Fas també un homenatge al món de la lectura, als teus records d’infància i adolescència, a una literatura llegida, coneguda i popular?
De vegades em diuen que faig llibres com els d’abans, i jo contesto que faig llibres com els de sempre… Sí, la meva idea és que es pot fer una mena de literatura popular, i al mateix temps de qualitat. Tot això de la literatura experimental o “que demana esforç” al lector no fa per mi.
El màxim mèrit autorial consisteix a posar als peus del lector una història summament complexa, però que emocioni a tothom. Allò difícil és fer fàcil allò difícil, i no fer difícil allò fàcil, que és el que fan els pedants.
De nen, suposo que vas començar a llegir còmics i llibres il·lustrats.
I tant que sí! Hi ha autors que diuen que als vuit anys ja s’havien llegit tot Tolstoi… Honestament, jo estava amb Mortadelo y Filemon, després el Capitán Trueno, a continuació Conan el Bárbaro i el còmic adult, i pel camí, com bé dius, allò que en deien Joyas Literarias Ilustradas, que van ser una porta als clàssics. Quan vaig llegir-los, la referència del còmic em va ajudar a situar-los i entendre’ls millor.
La fantasia continua sent necessària?
És inseparable de l’ésser humà. Sense fantasia seríem bèsties. Per tant, en última instància allò que ens defineix com a persones és la nostra capacitat per imaginar mons que no existeixen…
Ho trobo una gran paradoxa: allò que autènticament ens fa éssers racionals són les nostres facultats per a gestionar l’irracional. Curiós, oi?
La fantasia també pot ser perillosa. Trump és tota una fantasia inversa o maníaca o potser maligna.
Jo mes aviat tendeixo a pensar tot el contrari: que Trump és un bany de realitat. Durant gairebé un segle ens han venut que els EE.UU. eren els màxims representants de la democràcia i els drets humans. No ho eren, és clar. Trump, simplement, és l’imperi de sempre sense la seva careta amable.
Tots els expresidents nord-americans, sense excepció, es mereixerien un judici de Nuremberg, i que els pengessin. L’única diferència és que aquells haurien dit “hem envaït Veneçuela per instaurar la democràcia” i Trump diu “hem envaït Veneçuela per quedar-nos el seu petroli, i punt”.
Trump no fantasieja, ben al contrari: et diu la veritat. Per això ens sembla tan odiós: perquè és l’únic polític del món que no menteix. Potser delira, però no menteix. Com dirien els llatins, “in delirium veritas“.
De Moby Dick, no recordava que es va salvar un mariner, Ismael, de les envestides del catxalot.
Sí, la veu narrativa. Ismael. El protagonista, de fet. La seva última frase és molt coneguda al món anglosaxó: “Crec que només vaig sobreviure per a explicar-vos aquesta història”.
Si ens fixem bé, Moby Dick és un relat estrany, on el protagonista, Ismael, i l’antagonista, el catxalot blanc, són els únics que sobreviuen, intactes, i romanen al llocs dels fets. La pregunta era massa temptadora: i què va passar a continuació? En essència, això és Després del naufragi.
De la història del catxalot, amb quina essència o continguts morals et quedes?
A veure, Moby Dick és un clàssic justament perquè és un relat infinitament polièdric. Moby pot representar qualsevol cosa, l’inabastable, l’ambició desmesurada, la natura imbatible, etc.
A Després del naufragi no em centro tant en la bèstia com en la tripulació…, en les seves actituds davant d’allò inassolible, en com una il·lusió pot fer que els homes visquin enganyats, però alhora els dugui a esforços èpics memorables, tot i que condemnats al fracàs i, en última instància, a la melancolia.
Si ho poguéssim experimentar tot, tal com aviat ho podrem fer amb els recursos tecnològics i digitals, quina fantasia tindrem?
Bé, això és tot un tema… El problema, al meu entendre, no és que la Intel·ligència Artificial podrà ampliar la nostra experiència com a éssers humans sobre la terra, sinó substituir-la.
Pel que fa a la creativitat artística, jo he fet proves amb la IA més avançada, i he de dir que encara no pot crear un relat satisfactori en termes literaris seriosos. Però ja diferencia, perfectament, els tres actes d’un relat. I avança a un ritme endimoniat. Jo no crec que arribi a la jubilació, em jubilarà abans la IA.
És molt fort, però així és. Arribarà un moment on ens limitarem a dir-li al nostre telèfon: “quan arribi a casa vull que m’hagis escrit un llibre, o creat un film, on aparegui la caiguda de Constantinoble, Godzilla i Harrison Ford, i sigui còmica i emocionant alhora”… I ho farà.
Hi ha una revolució davant dels nostres ulls, però no n’estem prou al cas.
L’odi perdura, ens dius, fins i tot, després de la mort?
Jo he arribat a pensar que la gent té descendència per a evitar que els seus odis s’esvaeixin. L’odi, en realitat, és una de les formes que adquireix el deute, i el deute és un concepte tan antic que es perd en els nostres mateixos orígens. “Me les pagaràs”.
I en realitat, és terrible: l’amor només pot existir com a contraposició, i contrast, a l’odi. A quina conclusió ens aboca això? De fet, per tal de mantenir-se viu l’odi necessita una admirable quantitat d’energia, perseverança i determinació. Com l’amor, de fet.
Ets antropòleg i coneixes la realitat africana. En la història ancestral, primitiva, hi havia l’odi que s’ha anat propagant amb les civilitzacions?
Sí, és clar. Aquesta idea del bon salvatge de Rousseau ha estat molt mal interpretada, i a més és falsa. Parla amb qualsevol antropòleg que hagi participat en excavacions paleolítiques: el 70% dels cranis i esquelets tenen evidències d’una mort violenta. El 70%!
Moralment parlant, la humanitat encara està al punt de sortida. Va decidir evolucionar tecnològicament, no èticament.
Què va suposar La pell freda? Milers i milers de lectors, i també una professionalització?
Bé, avui en dia La pell freda continua sent la novel·la catalana més traduïda. Crec que ja té 39 edicions estrangeres, o 40, no ho sé. Últimament m’han arribat les edicions en àrab i en ucraïnès. Sembla mentida, que un llibre publicat el 2002, encara generi aquest interès, i a l’estranger.
Com t’expliques l’impacte que va tenir la historia?
És fa difícil de dir. Jo crec que un factor important és que toca un tema bàsic en antropologia i l’exporta literàriament: l’Alteritat. És a dir, quina relació mantenim amb l’altre, amb el que ens és diferent, aliè o llunyà. És clar, a Occident, amb la immigració, o els conflictes externs, l’Altre i la nostra relació amb ells, és un tema fonamental. El seu missatge fonamental es pot reduir a una idea: “el teu pitjor enemic és molt semblant a tu”.
Però un èxit així també duu a la melancolia, perquè constates que, en realitat, la literatura mai no passarà de ser una evasió agradable; a la pràctica no serveix de res. Mira, els meus llibres han tingut un èxit extraordinari a dos països com són Rússia i Ucraïna. I de què ha servit una novel·la amb aquest missatge? Perquè, molt probablement, lectors meus russos i ucraïnesos s’estiguin disparant mútuament…
L’ésser humà és una cosa estranyíssima: una criatura lúcida, i alhora immune a la lucidesa.
I com t’expliques la indústria del llibre, tan curiosa i peculiar, a l’hora de valorar les obres? Quina relació tens amb el gremi i les institucions culturals?
Les institucions culturals catalanes estan podrides i espanyolitzades, i només serveixen com a menjadora perquè genteta amb el carnet socialista pugui viure dels nostres impostos.
De fet, estic a totes les seves llistes negres, així que no em truquen mai per res. Per la resta, jo no formo part de cap capelleta literària. Això m’ha costat un cert preu, però per ser sincers, me la bufa bastant.
Què t’agradaria llegir com a lector? Quins temes?
No importa el tema, sinó la gestió que en faci l’autor. De fet, Aristòtil deia que només hi ha catorze temes. Allò difícil avui en dia és triar entre tota aquesta massificació, aquest excés gairebé il·limitat d’edició. Tantes veus ofeguen els ulls.
M’ha captivat un dibuix de la teva infantesa que vas difondre per les xarxes, amb una confessió: “Amb 60 anys, voldria escriure tal com dibuixava als 5”.
El nen sí que és un salvatge en estat pur. Encara no li hem imposat la cotilla cultural que significa l’educació humana.
Jo era un nen de salut molt fràgil, i a causa d’això em van escolaritzar un any més tard. Crec que aquest any va desenvolupar la meva capacitat imaginativa a un nivell extraordinari. No perquè no em socialitzés, ben al contrari, sinó perquè em vaig socialitzar amb unes criatures d’una altra dimensió.
S’amagaven a l’armari, i sota el llit, i al final n’hi havia tantes, i tantes, que patia perquè la meva mare entrés de sobte i les descobrís. Venien d’un món boirós, una mena de boira blanca, i no em deixaven entrar-hi. Això per a mi era molt frustrant.
Només podia sentir que de l’interior d’aquell plasma blanc infinit provenia un so que no he tornat a sentir mai més: com un “clinc” d’aquests que hi havia a la recepció dels hotels antics. Jo volia anar-hi, ells em deien que no, i al final em vaig enfadar tant que vaig estampar una criatureta d’aquestes contra la paret. El seu càstig va ser curar-me, ves per on, i uns dies després vaig acabar al parvulari.
El dibuix del que parlo és el primer que vaig fer al parvulari, i representa aquelles criaturetes. Crec que el vaig penjar al meu Facebook.
Et vas implicar com a ciutadà durant el procés d’independència de Catalunya. Com ho vas viure? Què va fallar realment?
Va fallar tot: els lideratges, l’esquerra i la gent. Tot! De la dreta mai no me n’he esperat res, de l’esquerra mai més n’esperaré res. Ja ho deia en Pla: “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un d’esquerres”. I ja ho va dir Mariano Rajoy l’1 d’Octubre: “Hagan como Ada Colau y todo irá bien“.
Per cert: quin paperot els Joan Baldoví i Mònica Oltra… Calladets i ajupits. Una vergonya.
Però la gent també vam fallar: no ens n’hauríem d’haver anat mai a casa. Per què vam fer cas als nostres dirigents? Va ser un gran error. Hi ha una teoria que diu que la Revolució russa només va ser possible perquè tots els seus líders estaven a l’exili o a Sibèria. Si arriben a ser-hi, haurien impedit que la gent prengués el palau d’hivern, segur. Seguríssim.
Si t’haguessin demanat algun consell, què els hauries dit per tal de no fracassar?
Soc l’última persona del món a qui demanaria que m’aconsellés en res. Però només calia llegir Ghandi, la veritat. Llegir-lo bé. Ara tot se n’ha anat en orris.
Quins llibres estàs llegint?
Aquests dies en tinc a la tauleta de nit uns quants. Pequeño país, una novel·la sobre Burundi d’un autor molt jove i molt bo, Gaël Faye. També L’histoire au corps, un assaig antropològic de Roberto Beneduce que parla del tema de la possessió del cos, i per últim Els Nou Libres de Flàvia Company. La Company és una autora única, costa d’entendre que no tingui més ressò. I Els Nou Llibres una barreja perfecta entre El Nou Testament i Les mil i una nits.
