La cultura popular ha convertit els vaixells funeraris en flames en una de les imatges més recognoscibles del món viking. Durant dècades, pel·lícules, sèries i llibres l’han plasmada com una embarcació majestuosa que s’allunya cap a l’horitzó amb un guerrer mort a bord, cap al Valhalla, mentre el foc ho consumeix tot. Tanmateix, investigadors i arqueòlegs han desmuntat aquest relat, ja que l’espectacular ritual no disposa de proves que n’acrediten l’existència històrica.
La difusió d’aquesta escena deu més a les representacions pictòriques del segle XIX i a la indústria cinematogràfica del segle XX que als costums de la societat vikinga. Alguns acadèmics situen el principal impuls d’aquest mite en Els vikings, una pel·lícula estrenada el 1958, i concretament en el desenllaç dramàtic del personatge d’Einar, interpretat per l’actor Kirk Douglas. Aquella seqüència va deixar una empremta profunda en la cultura de masses i va establir un patró visual que nombrosos directors de cinema i televisió han reproduït reiteradament.
Produccions d’èxit com ara aquella pel·lícula o l’aclamada sèrie Vikings han contribuït a consolidar aquesta estampa en l’imaginari col·lectiu mundial. La repetició d’aquesta imatge, de gran força visual, l’ha convertida en un dels ritus funeraris més icònics i dramàtics atribuïts als nòrdics, fins al punt de condicionar la percepció que el públic té d’aquesta societat. Desmuntar aquesta falsedat ha obligat els experts a explicar com les produccions audiovisuals han distorsionat els seus rituals i a preguntar-se de quina manera acomiadaven realment els difunts.
Una realitat encara més fascinant
Les investigacions arqueològiques ofereixen una visió dels funerals vikings que s’allunya de les escenes popularitzades pel cinema i revelen una realitat sorprenent i fascinant, capaç de transformar la percepció d’aquests rituals.
Comprovar l’existència d’una cerimònia amb un vaixell en flames endinsant-se a la mar planteja una dificultat fonamental, perquè pràcticament no deixaria vestigis arqueològics verificables. Erin McGuire, professora d’antropologia de la Universitat de Victòria (el Canadà), assenyala que, des del punt de vista de la investigació, és impossible trobar proves d’aquesta representació visual. La investigadora també adverteix que les restes de naufragis amb ossos humans són extraordinàriament escasses en el registre històric mundial, perquè la conservació d’aquests requereix unes condicions ambientals molt particulars.
Això no implica que la civilització nòrdica no incinerara de manera habitual els finats utilitzant embarcacions en les litúrgies funeràries. Aquests pobles incineraven habitualment els difunts i hi ha nombrosos indicis arqueològics de la crema de vaixells sencers o de parts d’aquests durant els ritus de comiat. Una de les troballes que ho il·lustra és el vaixell de Myklebust, a Noruega, una embarcació del segle IX vinculada a una persona d’elevada posició social, que va ser cremada en terra ferma i posteriorment soterrada en un túmul.
Un dels testimonis històrics més pròxims a aquestes tradicions és el del cronista àrab Ahmad ibn Fadlan, que va observar els costums d’aquests pobles al segle X. El seu relat descriu detalladament la incineració d’un cap viking important a bord d’una nau, però les circumstàncies difereixen substancialment de la versió cinematogràfica. Aquest vaixell estava fermament assentat a terra i una persona pròxima al difunt va encendre el foc directament, sense llançar-hi cap projectil incandescent.
Impediments tècnics
Més enllà dels indicis històrics, els especialistes assenyalen dificultats pràctiques que qüestionen la viabilitat d’aquest suposat ritual. Matthias Toplak, responsable del departament d’arqueologia del Museu Viking Haithabu, considera “inversemblant” que es poguera aconseguir una cremació efectiva disparant projectils des de la riba. Per a Toplak aquest mètode no permet calar foc fàcilment a una embarcació i, a més, consumir completament un cadàver exigeix mantindre temperatures elevades durant diverses hores.
El vent i els corrents marins hi afegirien riscos que comprometrien la seguretat de la cerimònia. Una pira flotant sense control podria afonar-se abans que acabara la cremació o xocar contra altres vaixells dedicats al comerç.
Les pompes fúnebres dins l’aigua sí que apareixen, però, en relats llegendaris de la literatura medieval i de les sagues nòrdiques. És el cas del mite del déu Baldr o de passatges de l’obra Heimskringla, de l’historiador Snorri Sturluson, que han inspirat autors contemporanis.
Hollywood i les llicències artístiques
Finalment, el treball dels arqueòlegs i els investigadors ha desmuntat la gran mentida dels funerals vikings i ha revelat un altre ritu igual d’espectacular, ja que els vaixells funeraris es cremaven en terra ferma i se soterraven. Dur-ho a terme a la mar era tècnicament inviable i, a més, no deixava cap rastre.
Ara bé, aquesta revelació no ens impedeix gaudir de la bellesa i l’emoció continguda que destil·la l’escena final de la pel·lícula protagonitzada per Kirk Douglas. Podem continuar recreant-nos en la llicència artística de Hollywood: la colpidora imatge del guerrer viking Einar, mort, endinsant-se a la mar a bord d’un vaixell embolcallat en flames en direcció al Valhalla.
