L’amic invisible -oxímoron carregat de mala llet sovint- em regalà el passat Nadal un tanga de fil dental. Així el descrigué la meua neta Raixa entre carcallades i colzades amb els cosins. Que no passa res, iaio, que jo en tinc un altre de paregut, un tanga confeti -i fa molta festa! I, atén, Rosa, vols deixar d’aventar-te, que estem en gener i fa un fred de bada les penyes. Això voldria jo, pare, que voler no és poder.
A criteri dels meus fills avui era el moment ideal per estrenar-lo: va, pare, diumenge, calor, platja de pedra, poca gent, la mar en calma, xiringuito, paella. Quasi res portava el diari i n’anava ple!
La cosa pintava bé fins a la primera morrada, tot just en xafar la sorra traïdora. Amb equilibris impossibles, he fet de Chiquito de la Calzada durant uns segons per no cremar-me els peus. Ara, evitar els cudols i el pedrís que m’envoltaven ja era una porfia inútil. Que voleu fer-me a la pedra? A espai, pare, amb la vora, que hi ha un clot. Tard.
Allò no era un clot, allò era el cràter del Krakatoa, tu, Quina coca m’he aventat. Entre quatre no em poden traure… Que havia d’haver dut carranqueres? Que, a cas, hem vingut a fer carrancs o qué? Heu vist les meues ulleres? És vosté la meua senyora? Uii, no, perdó! Ferran, de Foios, per a servir-la.
Nafrat com un ecce homo la trobí i, conduït pel bord del meu net Néstor -fill, que no veus que el iaio no pot anar per eixes pedres, que, a més, esvaren?- férem cap al campament base, a tocar de la torre del socorrista -de mirada precària, llunyana i absent. I la xancla mig despegada. Que sí, pare, que amb el seu aval comprem l’apartament. I tu, fill, per a què vols un apartament?
Almenys podies haver-te depilat les galtes del cul, em retreia la dona en acabar de construir el molló de pedres de mig metre d’alçada -fallit- per estacar-hi el para-sol. -per fer ombra al sogre, que duia la intenció indissimulada de soterrar-nos a tots. Tio, està bé així? Vol una cerveseta? L’herència per a qui se la treballa, diu sempre el Marx, el de la carnisseria. I en això estem… I papes? Que vol papes també? Vaig.
He estat examinant-los detingudament un a un, i culs com el teu, carinyo, ja no se’n fan… Collins, que era una floreta!!! Digueu-li alguna cosa a la vostra mare que no deixa de destralejar-me i tot per haver-me deixat la nevereta a casa. Les pastilles, no, que me les he preses totes abans de vindre, les blavetes del sucre també. El que va davant va davant…
Pare, que les blavetes són meues i no són per al sucre; veritat, carinyo?… No te’n rigues! Ai, quina vergonya, senyor; a mi deixa’m estar i no m’hi claves, que amb tu no trauré trellat, bandido!
Per a una cosa que et demane, per a una cosa que et demane, marmoles. Que qui ha parat taula per al desdejuni i qui ha comprat de bon matí el pa, eh!?
Iaio, per què no m’acompanyes a l’espigó a agafar peixets? Tu em dus el poalet i jo em capbusse, val? Però alerta amb eixa roca gran…
Això no és res. Que no és res, dius? Sí se’m veu l’os!! Pare, no exagere, com a molt, és un múscul i a vosté li’n sobren, que, a la seua edat, per a què en vol tants? Si el que volíeu era heretar, filla, haver-m’ho dit. Calle, calle, pare, que estic entrant en combustió i no estic per a destarifos. No deuen tindre, per casualitat, un ventilador dels grans, per l’amor de déu.
Iaia, iaia, el iaio ja és trend topic en xarxes, és un crac. Com ho ha fet? I això s’hereta? És que a mi no m’agrada estudiar.
l al remat, de la culada, la doctora no n’ha fet compte, de la picada de medusa, tampoc; del trau al cap, a mitges; i d’eixa inexplicable tumescència, qué me’n diu, senyoreta? Calle, calle, jo li ho diré, això del meu marit… és un miracle, doctora, un miracle, vosté no sap.
I això, doctora, té cura? És que és molt gran i el llençol em molesta.. Vosté no ha vist el cul de la meua senyora… Ueiii, no li faça cas, que és un poc trellat i està desmemoriat. Deshonrat, que ja podies dissimular un poc que tota la planta sap ja que estàs de bon any. I no estem en l’edat.
Per cert, senyora, dins l’armari, en la bossa li hem deixat un tiraxines en forma de fil dental, una xancla despegada i un grapat d’eriçons de mar.
Carinyo, que no ve la paella?
