El 18 de maig del 1968 Raimon va cantar a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid.
El recital ha quedat fixat en l’imaginari popular com una de les fites de l’antifranquisme. «Feia molt de temps que no cantava a Madrid perquè ho denegaven cada vegada que sol·licitàvem el permís. Hi havia una gentada increïble. Tot el hall estava ple, jo cantava en un replà de l’escala… Recorde que volien gravar-ho per fer un disc solidari per als treballadors de la fàbrica Pegaso que estaven en vaga i per als joves que hi havia a la presó… Els diners anaven per al moviment obrer en general. Però el tècnic que ho va gravar, una vegada a l’estudi es va acollonir i ho va esborrar tot…», recordava el cantant.
Era dissabte. Els universitaris abarrotaven el vestíbul, les escales, el pis superior i els passadissos. Crits, fullets i pancartes contra la dictadura i un entusiasme desbordat feien acte de presència quan Raimon entonava temes com Diguem no. Raimon va cantar, amb l’ajuda de la seua guitarra i en català, moltes cançons prohibides per la censura. Els organitzadors van repartir fulls amb la traducció de les lletres.
Aquell dia, més de 6.000 joves van participar en una trobada festiva en què la llibertat, l’esperança i la rebel·lia cantada i corejada contra la dictadura, es va fer sentir en aquell espai. Va ser un desafiament obert al règim franquista. Els estudiants mostraven el seu rebuig a la dictadura identificant-se amb un autor que expressava lliurement les idees que estaven prohibides. La comunió entre públic i cantant va ser total.
Raimon, que tenia 27 anys, va haver d’acabar l’actuació d’una manera precipitada. Al final del recital la policia va carregar, va repartir colps de porra i hi va haver detencions. «Vaig haver d’eixir per una porta que tenia el degà al seu despatx, que donava directament fora, perquè ja hi havia manifestacions. Allí m’estaven esperant dos xics amb un cotxe, que em van agafar tot suat, riu-te’n tu dels camerinos i les dutxes, i em van portar als afores de Madrid, a una mena de casino immens on hi havia unes senyores molt ben vestides jugant al bridge», explicava el cantant.
D’aquell concert, Raimon en va fer una de les seues cançons més indispensables, 18 de maig a la «villa», immortalitzada també gràcies a uns versos definitoris: «Per unes quantes hores / ens vàrem sentir lliures,/ i qui ha sentit la llibertat/ té més forces per viure».
Fonts: Joaquim Vilarnau, «50 anys del recital de Raimon a la ‘Villa’», Enderrock, 2018 / Enrique Clemente, «Por unas cuantas horas fueron libres», La Voz de Galícia, 2018
