Aquella roca màgica es troba en una cruïlla important, entre antigues lleres de rius i barrancs a la Vila Joiosa. Una roca enorme que sembla que de tant en tant cobra vida. Quan s’acosta la nit de Sant Joan diuen que algú ha vist que el pedrot s’obri i hi apareix una dama. A les mans porta una madeixa de cabells que va escampant pel camí fins que arriba a la Creu de Pedra. També conten que la persona que siga capaç d’agafar l’últim cabell del cabdell, pot demanar qualsevol desig.
Aquesta llegenda extraordinàriament evocadora encara es conta a la Marina Baixa. I encara que semble mentida, té una part certa: els famosos “cabells” de la dama misteriosa són les tiges d’una planta paràsita que xucla la saba d’altres plantes. Com que la planta no té clorofil·la, la tija és d’un dolor vermellenc o groc. El nom científic de la planta paràsita és “Cuscuta Epithymum”, però la gent la coneix popularment amb un nom més poètic: “Cabells de la Mare de Déu” o “Barbes de caputxí”.
I és que algunes marededeus han estat posseïdores d’un objecte que les enllaçava amb tota una tradició antiga que es perdia en el túnel de la història: els cabells. De fet, el cabell de la Mare de Déu dels Desemparats de València tenia fins fa uns anys tota una família de feligresos que es dedicava en cos i ànima a la conservació i cura del cabell, del seu cabell. Els Lita el pentinaven i el cuidaven regularment. Ho feien des de finals del segle XVIII. La força de la imatge sembla que irradiava del cabell… que no era natural. De fet, era seda: l’única manera que aquell bolic pilós no s’arnara. Perquè en aquest article parlarem de pèls, cabells, melenes, rínxols i serrells. Tots aquests bolics de pèls han ocupat una part important de la nostra llengua. Refranys, frases fetes i expressions que ens omplin la boca de pèls: Una “cosa molt peluda” és una qüestió complicada, dir les coses “amb pèls i senyals” és descriure un tema amb exactitud. Si algú no es refia d’algú o d’alguna cosa direm que no “ens fiem ni un pèl”. Les coses “agafades pels pèls” tenen un final inesperat, traure “un cinc pelat” és un aprovat pels pèls, “no mirar pèl” és fer una cosa sense pensar-hi, i si “ho fem a pèl” les conseqüències seran imprevisibles, o una que és un clàssic: “on hi ha pèl, hi ha alegria”…
Una de les relíquies laiques més sorprenent del món, és un rínxol de cabells de Lucrècia Borja. Encara que ara el trobarem en la biblioteca Ambrosiana a Milà, va ser un dels objectes més importants en l’exposició que inaugurava el nou projecte del Centre Octubre de Cultura Contemporània de València. A partir del 15 de novembre de l’any 2007, milers de persones van desfilar per admirar… un floc de cabells. Un dia aquells fils daurats van formar part d’una de les dones més extraordinàries de finals de l’edat mitjana. Perquè és interessant recordar que el cabell –i els pèls per extensió- han estat un símbol de saviesa, però també de poder, de potència i de control.
Em captivava. Entrar en aquell menjador que només “profanàvem” la nit de Nadal, el dia de Nadal, Sant Esteve i Reis. Era a casa dels pares. En aquell santuari laic, ma mare tenia la Bíblia oberta per unes pàgines que em corprenien. Jo, de tant en tant i en secret, sotjava aquell temple enmig de la Gran Enciclopèdia Catalana, llibres d’art, història i arqueologia. Enmig d’un prestatge hi havia oberta la Bíblia confessional en castellà amb unes il·lustracions impactants.
En una d’elles, apareixia la reproducció de l’obra d’un pintor realista danès de mitjan segle XIX. Es deia Carl Bloch i en la seua obra havia sabut captar amb una precisió arqueològica molts dels relats bíblics. Bloch aconseguia unes imatges creïbles i megalítiques. En una d’elles apareixia Samsó sense cabells, tibant una mola de molí. Els guardians se’n burlen perquè són conscients que el tità havia perdut la seua potència. La força immensa la tenia als cabells, i Dalila li’ls va tallar mentre Samsó dormia confiat.
Aquest relat és una versió dels cabells, barbes i melenes que omplin la història de la Mediterrània. Cabells femenins i masculins que ocupen una part important de les històries mítiques dels nostres pobles. Barbes a Egipte que mostren poder, virilitat. Que portaven postisses tant homes com dones. Les primeres dones faraones es feien posar barbes postisses. No per semblar homes, sinó per absorbir la saviesa de la vellesa i de l’experiència. Dones-faraó n’hi va haver un grapat: Neferusobek, Hapsepsut, Tausert, Nitocris, Nefertari, Nefertiti… Els reis assiris, sumeris, hittites, lluitaven contra lleons barbuts, perquè aquells monarques volien absorbir el vigor de la bèstia… Tenien noms tan eufònics com els seus cabells trenats: Assurbanipal, Assurnarssipal, Sargon, Assaradon, Tiglatpilesser…
Actualment, hi ha un culte al cabell fins i tot als mitjans de comunicació. Observeu com estan d’elaborats les publicitats que parlen de cosmètica referida a les pilositats femenines i masculines. Aquells cabells que es mouen i s’ondulen brillants davant de la càmera. Però des de fa 7.000 anys, els cabells han ocupat una part important dels relats: de fet no ens imaginem Abraham o Salomó sense barba. Ni ens plantegem una altra cara de Jesucrist que no siga ben fornit de pèls a les galtes…
En l’edat mitjana els cabells prenen un protagonisme increïble, perquè recorden la força que els cabells, flocs, pèls i serres havien tingut en el passat. Mireu què diu el personatge de Tirèsies en Lo Somni de Bernat Metge: “Desitjant que els seus cabells negres siguen semblants a fils d’or, moltes vegades amb sofre, amb sabons, lleixius de diverses cendres o a vegades amb sagí de serp i amb els rajos del Sol, els converteixen en el color que desitgen. Després els fan caure a vegades pel mig de l’esquena, sovint els escampen pels muscles i a vegades els emboliquen pel cap, segons com creuen que els està millor. I els pelen les celles i el front, els afaiten amb un vidre subtil les galtes i el coll i els en lleven certs pèls que creuen que els fan lleig…”
Cabells que tremolen, cabells que brillen, cabells que s’acaricien… Ara mateix segur que us ve a la memòria la famosa escena de Memòries d’Àfrica, en què Robert Redford renta la melena a Meryl Streep enmig de la sabana… Una de les seqüències –diuen els que ho entenen- més suggerents i tendres de la història del cinema.
Una de les imatges que més pot cridar l’atenció en la iconografia cristiana és una dona crucificada que va començar a funcionar a partir d’una interpretació errònia d’un Crist clavat a la creu amb una túnica que venia d’Orient. Es deia Santa Lliberada i segons que contaven, la barba li havia eixit perquè son pare l’obligava a casar-se. Com que ella no volia fer-ho va demanar a Déu que la tornara lletja i repugnant. En això, li cresqué la barba. Però el pare (un bon home) la crucificà. La llegenda és un compendi d’altres mites anteriors: la figura de l’hermafrodita, els desequilibris hormonals que provocava el dejuni, la visió dels cristos crucificats amb perizoma, que era la túnica que parlàvem al principi… D’allí van eixir els Cristos romànics nostres a la creu.
Però sense dubte, la reina dels cabells és la Magdalena. Va passejant-los pel Nou Testament. Va exhibint-los, va eixugant peus amb la seua melena. Al museu de Vic tenim un retaule extraordinari. És el del mestre Saulet.
Bernat Saulet i els seus col·laboradors van fer un retaule cap a 1340 on se’ns explica la passió, la mort i la resurrecció i l’ascensió de Crist. En aquesta obra d’alabastre policromat i vidre observem en un dels plafons com una dona neteja els peus i els eixuga amb els cabells.
La Magdalena té una càrrega eròtica indiscutible, i el mateix personatge va ser condemnat per l’Església i transformat en una “mala dona”. Però segurament la seua història s’hauria de contar des de les fonts i no des dels mites intoxicats. De fet, possiblement va ser la dona de Crist i la seua millor consellera. En la Corona d’Aragó, el personatge de Maria Magdalena ha tingut una transcendència excepcional i una presència molt forta en la història de l’art. Sempre tenint un objecte de poder: els cabells. Perquè conten que aquestes dones van acabar d’ermitanes. I el temps feia que les robes desaparegueren. I conten també que Déu els feia créixer el cabell per “tapar” així els cossos nus. Que què?
Si voleu veure la Magdalena més exagerada, haureu d’anar a Polònia, a Sant Joan de Torun. És una imatge envoltada d’àngels, on els cabells li han crescut tant que l’han coberta tota. Ja sabeu: si us ha eixit un pèl a la sopa, segurament l’ha cuinada aquesta Magdalena.
