El taxista era del tipus silenciós. No en va disparar una i jo tampoc tenia ganes d’esmolar-la. Preferia donar el darrer cop d’ull a una ria difuminada pel plugim i la incerta claror matinal. Sense poder-ho evitar, el meu cervell feia balanç dels tres dies anteriors. Aquell congrés d’A Coruña no havia aportat cap novetat important, si més no de les que m’interessaven. El tractament de l’hepatitis C seguia presidit per l’interferó i la ribavirina, una “doble teràpia” d’indicacions i resultats limitats amb l’inconvenient d’uns efectes secundaris rellevants, motiu pel qual alguns pacients abandonaven el tractament i d’altres havien d’agafar-se la baixa. Jo havia presentat dues comunicacions d’hepatitis rares, en format poster, que van passar sense pena ni glòria. Val més deixar-ho córrer i quedar-me amb els aspectes positius de l’esdeveniment, vaig pensar. Com en ocasions anteriors, va ser agradable retrobar antics companys, intercanviar experiències, records comuns i gaudir de bromes a les tertúlies de sobretaula. A més a més, vaig assaborir aquelles terres humides, contrapunt d’un País Valencià abrasit pel sol i la llarga sequera. Galícia sempre serà per a mi aquell paradís hivernal del viatge de noces, quan el gaudi del paisatge i el dels nostres cossos eren una mateixa cosa…
L’arribada a l’estació em va treure de la deriva mental. El tren era un Talgo amb destinació Madrid. Localitzat el meu seient, em vaig tornar a submergir en La dona forta. Vaig obrir on m’havia quedat al viatge d’anada. «Santiago no era un home vertaderament culte», deia l’autora de postguerra, tot i afegint: «Sabia de la professió, de l’especialitat, tot quan es pot saber; però no tenia eixa cultura àmplia de certs metges, aqueixa pruïja de cercar la relació oculta entre el món orgànic de l’individu i la naturalesa, el medi o l’herència històrica.» Aquests paràgrafs em van interpel·lar. El meu ideal era el dels metges humanistes que evocava l’escriptora valenciana. El repte, però, era arribar a eixe model, sense perdre la qualitat en la pràctica mèdica. No estava segur ni d’haver-me aproximat. En Atocha vaig canviar de tren pujant a un Alaris nou de trinca. Em va tocar un lloc de seients enfrontats amb una tauleta enmig que permetia menjar o escriure amb certa comoditat. Al meu costat, vora la finestra, hi seia un senyor major que llegia el diari i just en front d’ell una dona de mitjana edat que va engegar el portàtil.
Va entrar al vagó una xica jove que ja havia vist de rapa-fuig a l’andana d’A Corunya. No podia ser altra per la indumentària tan particular que exhibia. Després de comprovar el seu bitllet va seure davant meu. No lluïa tots els colors del verd però sí uns quants. Duia un jersei d’una tonalitat de bosc caducifoli amb uns dibuixos blancs que ressaltaven encara més aquest color. Els pantalons caqui arribaven just a unes botes negres de mitja canya amb soles gruixudes que li podien donar un aire militar si no fora per un ampli xal amb el que s’embolicava. La peça, d’un matís intens com el del boix grèvol, incorporava lluentons maragdins. El cabells llargs eren d’un verd grisós, semblant a les fulles del roure, tan ben tintats que abastaven perfectament la pròpia rel. Fins i tot les celles oferien el mateix aspecte. Una primera impressió feia pensar que tot el conjunt era un complement dels seus ulls, però, la xica irradiava una harmonia que anava més enllà de l’estètica superficial. Els ulls verds en les dones sempre m’han produït una estranya sensació d’inquietud. Tanmateix aquelles ninetes clares trametien tranquil·litat i pau, com també l’expressió serena del seu rostre amb unes galtes rosades que contrastaven amb el cromatisme vegetal. Tenia a les mans un llibre que va deixar al seient en incorporar-se camí de la cafeteria. Vaig escodrinyar la portada: Teoria do caos de Maria Pilar Giménez Aleixandre, una autora que jo desconeixia. Bé, en realitat no tenia ni idea de literatura gallega, cosa bastant normal atesa l’absència absoluta de les cultures hispàniques no castellanes al batxiller franquista que vaig haver de suportar. Clar que també mancava un cert interès personal pel món basc i el galaico-portuguès, però eren tants els esforços que ens calia fer als “perifèrics” que quasi sempre acabava imposant-se la mandra acomodatícia. En això pensava quan la “xica verda” va tornar al seu lloc. Ràpidament vaig rebutjar allò de “xica verda” que m’havia passat pel cap. Era molt equívoc. El qualificatiu verd o verda podria suggerir immaduresa, tenir connotacions sexuals o fer referència al moviment ecologista. Probablement seria millor nomenar-la ”xica dels verds”, encara que fora provisionalment, mentre no trobara un qualificatiu millor. En tornar a agafar el llibre vaig observar les seues mans. A la dreta portava un anell blanc i a l’esquerra un altre negre. Deia Aristòtil que el verd estava en una zona intermèdia entre el blanc i el negre, dos colors oposats que barrejats podien també donar aquest to. Havia llegit ella al clàssic? Jo no. Era una de les moltes llacunes de la meua formació. Allò del verd ho sabia per una conversa amb un amic artista molt llegit.
—No té res a veure amb Aristòtil, és una simple qüestió de simetries —va dir de sobte.
—Però, com pots…? —vaig gargotejar.
—És lògic que un metge com vostè es faça aquesta pregunta. Per cert, com li ha anat el congrés d’A Coruña?
Em va deixar bocabadat. Com sabia aquella criatura la meua professió i el motiu del viatge? Sense esperar que li contestara, continuà:
—No cavil·leje tant, les meues deduccions són fàcils. El fet que utilitze un marca pàgines amb la torre d’Hèrcules el delata com a congressista foraster. La cartolina sol ser un obsequi de l’Ajuntament en aquest tipus d’esdeveniment, com el Congrés de la SEPD del que tota A Coruña estava assabentada. A més a més, vosté llegeix Maria Beneyto i això indica un cert interès per la seua llengua, cosa poc usual en els metges valencians, per cert.
—Hi ha més metges que s’interessen per la nostra cultura… —vaig protestar, sense massa convenciment—. Respecte a la resta dels teus comentaris, he de reconèixer que eres bona observadora, però allò d’Aristòtil?
—Pura intuïció femenina.
Jo me’n feia creus. Massa “intuïció femenina” per a llegir-me el pensament. Parlava un valencià amb accent gallec i, malgrat la seua mirada amable, començava a produir-me una certa inquietud. Tornà a l’atac amb un somriure.
—Jo també soc un poc valenciana. Vaig viure dos anys a Benimaclet, prop del carrer Valladolid que supose vostè recordarà gratament. Ara torne per veure una amiga que m’ha demanat ajuda.
No podia articular paraula, estava bloquejat. Sabia el carrer i el barri on vaig viure a l’època d’estudiant i de postgrau, quan ella probablement no havia nascut. De sobte em vaig adonar que el tren estava entrant a l’estació del Nord. La “xica dels verds” es va aixecar i arrossegant un maletí se n’anava.
—Bon viatge cap a Oliva —em va dir.
—Qui, qui… eres ? Com, com… et diuen? —li vaig preguntar amb un fil de veu.
—Diga’m la xica del bosc, m’agrada més que la xica dels verds.
—Aaa…deu.
—Adeu Francesc, o prefereix Paco?
Em degué quedar blanc com la cera perquè l’home del costat i la senyora d’enfront em van preguntar si em trobava bé, mirant-me amb cara de preocupació. Vaig donar-los les gràcies, respirant fondo i intentant relaxar-me. No recorde com vaig baixar de l’Alaris ni com vaig pujar al tren de Gandia. Encara mig somnàmbul, mirava els arrossars, secs com un os. Feia huit mesos que no havia plogut ni gota. Allà dins la mar es veia una franja de núvols, llunyana i subtil. No em podia treure del cap la “xica del bosc”. Es clar que no era un somni ni una al·lucinació. Els dies anteriors havia dormit bé i estava molt tranquil. Tampoc havia estat amb febre, ni tan sols refredat. Podia ser alguna broma dels amics, però vaig rebutjar la idea per massa atrevida i complexa. Només arribar a casa vaig contar el succeït a la família. Tere no sabia res i em mirava incrèdula. La sospita d’alguna jove coneguda dels meus fills tampoc es va confirmar. Ho negaven en redó. Després de pegar-li prou voltes al coixí em vaig adormir. M’havia semblat que plovia però allò sí que devia ser un somni.
Quan l’alarma del rellotge em va despertar, el soroll de l’aigua era inconfusible. En treure la ma per la finestra, les gotes em van acaronar la pell. Era cert, estava plovent! De camí cap a l’hospital, els eixugaparabrises anaven i venien, grinyolant ressecs del temps que duien immòbils. Aquella pluja va continuar més d’una setmana, dia i nit, sense parar. Plovia pausadament i dòcil, alternant ramalades més intenses però sense torrencialitat. Era una aigua amable, educada i eficaç. Les fonts rajaven novament, els ullals van tornar a brollar, els pantans van haver d’obrir comportes i molts torrents van esdevenir rius de curs continu. La saó amerava els camps assedegats i a les terres argiloses apareixia la beneïda llacor. La gent conversava alegre i alguns reien exultants. Era com si ens hagueren tret a tots una llosa del damunt. Els meteoròlegs intentaven justificar la seua imprevisió argumentant que una borrasca situada al sud d’Itàlia havia fet un moviment inesperat, retrògrad, situant-se davant les illes i enviant la llevantada persistent cap a les nostres costes. Aquell episodi plujós havia estat tan sorprenent que les explicacions científiques no convencien del tot i es buscaven raons sobrenaturals. El personal devot ho atribuïa a les pregàries. —Són les llàgrimes de la Marededeu dels Desemparats! —deien uns— És la verge del Rebollet! —cridaven altres de la Safor. —Ha estat Nostre Senyor que ha escoltat les rogatives dels pelegrins de les Useres —asseguraven alguns il·luminats de les comarques del nord. La gent d’Alacant jurava i perjurava que la Santa Faç havia fet el miracle per la misericòrdia invocada a la passada romeria. Jo inevitablement vaig pensar en la “xica del bosc”, una fada gallega.
Poc temps després, la polèmica que semblava decaure es va reactivar amb una brama que des del Comtat va recórrer tot el País. El vint-i-u de juny per la nit, els “miners”, una colla de senderistes que feia marxes nocturnes, van mamprendre la ruta circular del barranc de l’Encantada. Un membre del grup que anava cent metres per davant, va entrellucar al gorg del Salt dues ombres d’aparença humana. En enfocar la llum del casc, les figures es van fondre, però unes dècimes de segon van bastar per adonar-se que eren dues dones joves prenent el bany i pentinant-se els llargs cabells.
—Eixe xicot està com un cabàs de gats —va rematar l’home de Planes després de contar-me el succeït—. Damunt, diu que les xiques estaven nues i una tenia els cabells daurats i l’altra verds. A les tres de la matinada, per l’amor de Déu!
—Potser sí, però hi ha nits al mes de juny que tenen els seus misteris… —vaig insinuar amb mig somriure. No volia dir-li el que realment pensava i li vaig demanar la forma de contactar amb aquell caminant.
—Està en mans de metges, l’han ingressat a l’hospital d’Alcoi, vostè ja m’entén… —em digué a cau d’orella mentre es tocava repetidament el cap amb la mà.
No vaig voler indagar més. La probable alienació del senderista i les mirades de prevenció d’alguns companys de treball coneixedors de l’estrany succés, em van decidir a tancar-lo amb pany i clau. Un amic de confiança em va recomanar allunyar-me de l’excessiu estrès al que em suposava exposat. Li vaig fer cas i vaig afegir al mes de vacances una altre de permís sense sou, aprofitant un contracte de reforç que la direcció havia aconseguit per a l’estiu. Em va anar bé. Vaig oblidar definitivament aquella història que sols ara, fora ja de l’exercici professional, he decidit traure del calaix dels enigmes. Realitat o deliri, allò ho vaig viure fa més de vint-i-cinc anys, abans que els boscos i els seus mites estigueren amenaçats de mort per l’estupidesa humana.
