Choo Waihong, dona divorciada i sense fills, encara jove, va nàixer a Singapur filla d’emigrants xinesos i treballava com a advocada per a una gestora de fons d’inversió de les més grosses, al mateix Singapur i també a Los Angeles. Era el que en diuen una súperexecutiva, amb un treball esgotador, els clients eren de totes les parts del món i havia d’estar disponible gairebé tot el dia quan, un matí de diumenge (treballant a l’oficina), va decidir que ja n’hi havia prou i va plegar. Com que el treball era ben pagat, disposava d’uns bons estalvis, podia passar-se tota la vida sense treballar si volia i, tot fent turisme per la Xina dels seus avantpassats, va passar pel llac Lugu. Això era a la dècada del 2010 i la carretera de Lijiang a Luoshui, ai!, ja era asfaltada. La Xina, ja ho hem dit abans, s’ha convertit en la fàbrica del món i el nivell de vida, sobretot a les ciutats costaneres, ha pujat a uns nivells impensables només fa vint o trenta anys. Amb els diners han arribat els cotxes, les motos, els avions i… les onades de turistes. Actualment hi ha al llac Lugu un centenar d’hotels, restaurants i discoteques, tots propietat dels Mosuo, però, de totes maneres, encara conserven els seus costums, no sabem per quant de temps. La senyora Waihong es va fer construir una casa al peu de Gemu i s’hi passa la meitat de l’any, quan no és a Singapur o a d’altres ciutats on té els seus familiars o amics. El 2017 va publicar el llibre The Kingdom of Women. Alguns dels seus comentaris no difereixen gaire dels de Coler. Això és el que diu de les dones:
“Les dones, de vegades, recorrien a utilitzar petites pulles que degraden els homes o el seu comportament, i el llenguatge mosuo en conté moltes, però això mai no s’eleva a un sistema institucionalitzat, fossilitzat, de tracte desigual als homes. Tinc la sensació que els mosuo viuen amb un sistema de valors diferent i més equitatiu pel que fa a les relacions entre homes i dones, cosa que contrasta de manera directa amb la preferència xinesa per tractar les dones com a éssers inferiors.”
En qualsevol cas sembla que tothom s’ho passa bastant bé:
“Amb escreix, el paper més divertit i crucial que juga un home al quadre de la vida mosuo és el de semental al cicle de la vida de la família. El seu treball, com diu l’antropòleg Cai Hua al seu llibre [A society without fathers or husbands], és proporcionar pluja perquè cresca l’herba a la terra. És l’aiguader per excel·lència, la seua tasca consisteix a nodrir la llavor de la dona per tal que s’engendre un nadó. Al cap i a la fi, tota dona vol tenir nens per afegir a la seua família matrilineal i sap que necessita l’ajuda de l’home per «regar l’herba». L’home, per altra banda, està encantat de fer una obra de caritat i regar fins a atipar-se.”
Ara més seriosament, diu això:
“En el fons de la vida amorosa dels mosuo, totes les persones, homes o dones són lliures d’escollir un company sexual en qualsevol moment. Ningú pertany a ningú; per tant, cadascú és lliure de tenir un o més companys, be siga simultàniament o al llarg del temps. Una axia és només una axia quan la parella es visita. De fet, el significat clàssic d’axia és un amant en el moment que es fica al llit amb un altre amant. En el moment que l’home s’allunya de la cambra de les flors, la relació axia s’ha acabat. Si aquesta mateixa persona torna com a amant, es converteix en axia de nou.”
Però ja dic, les coses van canviant, com és natural:
“Conec un home jove que tenia fama de ser un seductor expert. Es va obrir pas fins al cor de més d’una cantant i ballant, en especial, si es tractava d’una noia de ciutat que estava de vacances al llac Lugu. Finalment va pescar una divorciada rica de Chengdu, a la província veïna de Sichuan, amb la qual es va casar legalment. Ella va satisfer amb amor i diners el seu nou home, el va ajudar a muntar un restaurant, va convertir la finca de la seua mare en un complex hoteler i li va comprar dos cotxes. Un altre amic de Baju es va comprar el primer bus turístic amb l’ajuda d’una dona, també de Chengdu.”
El 2015 hi van inaugurar un aeroport, els avions, els autobusos i els diners hi van arribar i, entre altres coses, també la prostitució. Els turistes pensen que amb això del matriarcat les dones van oferint-se pel carrer però el que hi ha són prostitutes vingudes de fora, de Sichuan. Waihong en parla:
“La prostitució a Luoshui es va descontrolar fins al punt que els veïns del poble van haver de sol·licitar a les autoritats locals que fessen front al problema. La seua solució va ser traslladar tots els bordells a un racó apartat de la població, que els vilatans van acabar anomenant el barri roig. Els bordells segueixen allà.
[…]
El millor que va sortir de l’experiència de Luoshui és que altres llogarets del llac Lugu van prohibir el turisme sexual. No obstant això, hi ha un altre poble als voltants l’economia dels quals es veu recolzada pel teixit de mocadors i la prostitució. És Wenjuan, on es troben les famoses fonts termals dels turons mosuo.
—Pràcticament a la meitat de les cases de Wenjuan tenen una filla prostituta —em va explicar un amic—. Les famílies no se n’avergonyeixen. De fet, se senten orgulloses que la seua filla guanye diners per a la família.”
El cas, però, és que s’han estés les malalties de transmissió sexual, les quals s’han convertit en un problema per a tot la comunitat, és clar, però això és el progrés i sembla que no té aturador. Siga com vulga el matriarcat encara funciona i és un exemple de societat igualitària i pacífica com no hi ha cap altra. Si hagués de definir aquesta tribu diria que és una llum en l’obscuritat de l’evolució, una evolució d’altra banda tan dramàtica a tots els llocs i a totes les èpoques; és una tribu amb bona estrella que fa milers d’anys, no sabem quan ni cal saber-ho, va decidir que elles governarien més bé que els homes, i no es van equivocar. Waihong escriu al pròleg:
“La cultura mosuo celebra tots els aspectes i etapes de la condició de la dona i situa l’indomable esperit femení al seu centre. Si mai ha existit una utopia feminista, sens dubte ha estat el Regne de les Dones.
Les lliçons que he après dels mosuo són lliçons per a un món que sovint està tan absort a sostenir un sistema patriarcal que justifica la repressió de la meitat de la humanitat. Els principis matrilineals i matriarcals pels quals es regeix la societat mosuo poden inspirar-nos per concebre un món feliç, millor i més equitatiu per a tots nosaltres.”
I la senyora Mathieu diu això:
“Els mosuo han optat per una alternativa cultural extraordinària perquè no han sacrificat ni la llibertat sexual, ni l’amor romàntic, ni la seguretat econòmica ni la continuïtat de les línies de sang. En lloc d’això, han rebutjat el matrimoni. El que han guanyat és una societat on tots els punts essencials de l’existència (el suport, l’afecte, la propietat i els llaços de família) constitueixen drets inalienables establerts per mitjà d’un fet indiscutible com és el vincle maternal […]. Elles constitueixen figures «legítimes» de l’autoritat familiar, administradores de la riquesa familiar, copropietàries dels béns familiars, benefactores dels avantpassats i propietàries de la pròpia línia de sang. Així mateix, compten amb drets i llibertats personals en el domini de les relacions sexuals pràcticament inaudits a la resta del món. De fet, més enllà de les relacions de gènere, la societat mosuo resulta extraordinària per la seua institució de les relacions de visites, que podria qualificar-se de solució a un interrogant universal de l’existència humana: com compaginar el desig de sexe i amor amb els requisits relacionats amb la continuïtat i l’economia familiars.”
Sí, el matriarcat és el Jardí de l’Edén de què tant ens parlen les religions però en la Terra, no pas en un lloc ideal i inaccessible, no en cap trampa, i el patriarcat és el problema, el patriarcat és el sistema que explota en totes les seues versions: en la versió del capitalisme, en la del comunisme i la de qualsevol altre isme (neoliberalisme, maoisme, etc.). A les societats matriarcals, en canvi, no hi ha explotació de cap tipus sinó més aviat el contrari, tothom viu de la manera més digna possible. Les dones manen però no exploten ningú. És el sistema ideal i està inventat. És ecològic i sostenible, al matriarcat la felicitat és possible d’una manera efectiva i perdurable, dura tota la vida, i no només per a uns pocs. Potser algú (o tothom) pensarà que demanar a les societats patriarcals que facen un canvi tan radical com transformar-se en matriarcals és una mena de fantasia romàntica, però també eren romàntics els ideals de la Il·lustració i les utopies marxistes i llibertàries i es van fer realitat a molts llocs (per què va fracassar el comunisme posteriorment ja són figues d’un altre paner). Però ara el lector es demanarà, ¿i com fem aquesta transformació? Doncs la veritat és que no ho tenim pas fàcil, el cervell dels homes sembla que, majoritàriament, demana patriarcat. Com de bèsties som els homes (amb totes les excepcions que calguen), com d’imbècils (les excepcions, pel que fa a aquesta qüestió del matriarcat, en deuen ser molt poques, si n’hi ha cap). Ni sabem o volem solucionar els problemes (terribles) que tenim sobre la taula ni deixem que els arreglen elles. I és segur que elles podrien perquè, per començar, no n’han provocat cap, no han manat mai, no els hem deixat prendre cap decisió important, no han fabricat mai armes ni han fet cap guerra. Potser trobareu que soc una mica ingenu, però molt més ingenu és el que pensa que ens en sortirem si tot continua com fins ara.
