Carmen Palací Ribes, més coneguda com a Car (Benissa, 1999) encara està assimilant el que ha passat amb Addicta a tu. El seu primer videoclip va aconseguir una repercussió que ni ella ni el seu equip esperaven i va situar de sobte el projecte de la jove artista de Benissa en el radar de la música valenciana. “Pensàvem que funcionaria súper, però no pensàvem que tinguera aquesta repercussió”, explica en una entrevista amb Diari La Veu. L’impacte va ser suficient perquè començaren a arribar telefonades de diversos mànagers.
Però darrere de Car no hi ha només una cantant. És dissenyadora i assumeix bona part de la construcció gràfica del projecte, mentre treballa estretament amb Eva i Lucía, de Magma Studio. “Tot passa per les tres”, explica. De fet, arriba a considerar que el projecte és, en bona part, compartit: sense aquest equip, assegura, moltes de les coses que està fent no serien possibles.
Bucle, huit cançons després d’anys de treball
El següent gran pas serà el seu primer disc, Bucle. El projecte naix d’una idea que va començar a desenvolupar mentre estudiava Disseny i preparava el treball final de grau. El concepte gira al voltant de les contradiccions i els cercles que es repeteixen en les relacions: “Ara sí, ara no, ara s’acaba, ara tornem”. No parla -precisa- “d’una única persona ni d’haver patit una relació extremadament tòxica, sinó de situacions en què considera que moltes persones, especialment dones, s’han pogut veure reflectides“.
El disc tindrà huit cançons. Abans de publicar-lo, però, Car vol llançar un tercer senzill després d’Addicta a tu i Llengua de sucre. No té pressa. Fa anys que hi treballa i prefereix allargar el procés abans que convertir-lo en una carrera constant per publicar contingut. “M’abelleix gaudir realment del procés”, afirma.
“A les dones se’ns jutja més”
La conversa deriva també cap al nivell d’exigència que Car s’imposa. Assaja ball, prepara les actuacions durant mesos i reconeix que no puja a un escenari si no considera que està preparada. Aquesta autoexigència la porta a reflexionar sobre una diferència que percep dins de la indústria musical.
“A les dones se’ns jutja més”, afirma. Car considera que les artistes tendeixen a sentir que han d’arribar a un nivell molt alt abans d’exposar-se públicament i conclou que “a les dones se’ns exigeix molt més hui en dia”.
Una exigència que encara augmenta amb el tipus d’espectacle que imagina. Car no vol limitar els seus futurs directes a cantar: aspira a integrar-hi ball, coreografies, acrobàcies i performance. Encara no es considera preparada per a afrontar una hora sencera cantant i ballant, però aquest és l’horitzó. “M’encantaria que els meus directes no foren sols un xou de ball i cant”, explica, sinó una experiència diferent per al públic.
Una identitat pròpia
Les comparacions amb altres artistes han arribat ràpidament. Car admet que habitualment la comparen amb altres cantants i, encara que ho considera afalagador, reivindica una identitat pròpia. “Cada una té la seua veu, el seu estil, els seus pensaments, les seues ideologies”, defensa.
Entre les seues referències apareixen diferents noms de l’escena actual, mentre que el reggaeton ocupa un lloc important en el seu consum musical. I si haguera de pensar en una col·laboració més pròxima, té clar un nom valencià: Sandra Monfort. “Soc profan de Sandra Monfort. M’encanta, és divina”, assegura. Creu que totes dues podrien construir un tema i una imatge especialment potents.
“Jo m’he posat divina per mi”
La sexualització i la representació de les dones és un altre dels debats que ha generat la seua proposta visual. Car defensa la llibertat de cadascú per vestir-se, mostrar-se o expressar-se com vulga, però evita identificar automàticament mostrar el cos amb l’empoderament femení.
“No m’encanta dir que és un empoderament de la dona el fet d’anar vestida amb poca roba”, explica. Per a ella, la qüestió està en la llibertat de decidir-ho: “Jo m’he posat divina per mi”. El problema, sosté, és de qui interpreta que una dona es vesteix necessàriament per agradar els altres.
La turistificació entrarà en la seua música
Addicta a tu es va gravar a Benidorm (la Marina Baixa), una ciutat que també serveix a Car per a introduir una preocupació que vol desenvolupar musicalment en el futur: la turistificació. El seu primer disc estarà més centrat en les relacions i no abordarà directament qüestions polítiques, però assegura que ja va introduir en el videoclip una crítica visual que bona part del públic va entendre.
La qüestió l’afecta especialment durant l’estiu: massificació, dificultats per accedir a les platges, problemes per aparcar i la pressió que suporta el personal de l’hostaleria. “Ja arriba un punt que l’estiu està costant-me tragar-me’l”, confessa. I ja pensa en el futur: si arriba un segon disc, assegura que vol parlar obertament d’aquestes qüestions.
Car vincula aquesta voluntat amb el paper social de la cultura en un moment que considera especialment delicat per la desinformació. “Cal mullar-se, s’ha de parlar de les coses, s’ha de dir la teua opinió”, defensa.
Fer música mentre es treballa
Al final de l’entrevista apareix una cara menys visible de la música emergent: qui paga tot això. Car compagina el projecte amb la faena i explica les dificultats de costejar videoclips, gravacions i equips professionals. Té una línia roja: prefereix no guanyar ella abans que deixar sense cobrar algú que haja treballat per al projecte.
“Si tinguérem més economia, pense que podríem fer uns projectes que et cagues”, lamenta. Per això reclama més suport per poder desenvolupar projectes musicals valencians sense que els creadors hagen d’assumir pràcticament tot l’esforç econòmic. Mentrestant, Car continua treballant, preparant Bucle i construint una proposta que vol experimentar amb la música, la imatge i l’escenari sense quedar atrapada, precisament, en cap bucle.
