Lluís, Vicent i Ramon eren mestres d’escola. El primer de Manises, el segon de Teulada i el tercer de Borriana. Tots ells compartien amistat i experiències al llarg de la vida, i de tant en tant viatjaven junts… amb “el permís” de les dones respectives. El curs passat, decidiren organitzar una aventura pel desert durant l’estiu (una gran idea).
En aquest dur viatge, els tres companys es feren cada vegada més amics i compartiren plaers i penes. Mentre travessaven amb dificultat el desert, s’adonaren que tan sols els quedava una almoixàvena i una cantimplora d’aigua d’una de les tantes fonts de Xàtiva. Exactament la que hi ha molt a prop del monument als Maulets. Qui s’ho menjaria i beuria? Mig en broma i mig seriosament, començaren a debatre i a alçar la veu com a bons mestres. Intentaren repartir els queviures, però renunciaren ràpidament perquè la quantitat era massa escassa. En caure la nit, amb l’estómac buit, decidiren tombar-se i dormir.
-En despertar –va dir un d’ells- ens contarem els nostres somnis. Aquell que haja tingut el somni més fabulós, serà qui decidisca la solució. Què us sembla?
Pot ser per cansament o per voluntat, els altres dos acceptaren i s’allargaren sota una manta de llana i sota un cel il·luminat per les estrelles del firmament.
S’alçaren ben prompte al matí següent, abans que el sol no calfara en excés i amb la imatge de l’almoixàvena i la cantimplora.
-Ateneu al meu somni –va començar el més despert-. Em desplaçava suaument per indescriptibles països, d’una bellesa tranquil·la i commovedora. Allí vaig trobar un home de brillant mirada que em va paréixer la mateixa bondat en persona i em va dir:
“Tu eres qui mereixes l’almoixàvena i l’aigua per la teua vida passada i també per la teua vida futura, que són dignes d’admiració”.
-És estrany –va afegir el segon-. Perquè en el meu somni, jo he vist la meua vida passada i futura i m’he trobat amb un home de gran saviesa que m’ha dit:
“Eres tu qui mereix l’almoixàvena i l’aigua perquè eres el més pacient i instruït. El destí t’ha triat per a dirigir els altres humans. És essencial que estigues ben alimentat i assedegat.
Aleshores, el tercer amic els va explicar als altres dos:
-En el meu somni jo no he vist res, no he sentit res i no he dit res. No m’he trobat ni amb la vida passada ni amb la vida futura. Cap savi m’ha dirigit la paraula. Però he sentit una necessitat totpoderosa, irresistible per més que ho he intentat reprimir, que m’ha forçat a alçar-me, a menjar-me l’almoixàvena i a beure’m l’aigua. I això és el que he fet, què hem de fer? Tinc la carn dèbil!
En ocasions busquem les solucions fora d’aquest món i intentem justificar els nostres actes amb actuacions externes i misterioses. Possiblement, si utilitzem les vies de diàleg i la sinceritat amb les nostres amistats, ens estalviarem situacions delicades com la de la història. En qualsevol cas, un somni, una almoixàvena o una cantimplora, no hauria de fer-nos dubtar del veritable sentiment d’afecte. Una altra cosa és si aquest afecte és real o interessat.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Joan Monferrer Daudí i Aina Monferrer Palmer, de Borriana, a la Plana Baixa.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume.
