Possiblement a qualsevol persona que pregunteu sobre Transsilvània, la relacionarà amb els vampirs, uns personatges mitològics que sobreviuen xuclant la sang humana i que sovint prenen la forma de la rata penada, molt valenciana per cert. Això no vol dir que siguen els únics animals que s’alimenten d’aquest plasma perquè també hi ha altres animals de dues potes que ho fan en l’àmbit econòmic i personal. Però el que poca gent sap és que Transsilvània fou un principat autònom des del segle X fins al segle XX quan es va unificar amb Moldàvia i Valàquia per a configurar Romania, amb qui compartim el mateix tronc lingüístic derivat del llatí.
En aquesta fantàstica regió, que està travessant Catarroja en direcció nord-est, hi ha una ciutat que fa de capital: Cluj Napoca, on hi ha un restaurant que fa el millor Ciorbă de Fasole (pronunciat Txorba de fasole) i que evidentment vol dir de fesols. Però i la Ciorba, què significa? Doncs és una sopa molt consistent amb ceba, pimentó carlotes, cansalada magreta i pernil fumat que acompanyen al producte principal ja esmentat. I què te de característic?. Doncs que se serveix dins d’un pa buidat que va impregnant-se poc a poc del sabor de tanta substància.
El cas és que hi ha gent desficiosa o simplement il·lusionada en desplaçar-se mils de quilòmetres per tastar plats que per molt bons que estiguen i al preu que consideren, han d’anar a parar a l’excusat. I un d’ells fou la parella dels Obama: Michelle i Barack. Si, si, si. En un viatge particular o molt particular es plantaren d’incògnit en l’establiment en el qual havien reservat prèviament amb mesos d’antelació la seua sopa de fesols.
Quan estaven gaudint de l’excel·lent plat i rebanyant les últimes mullades del pa i el brou, el propietari del restaurant s’aproximà a la taula. Els va saludar en valencià, doncs ni ell parlava anglés ni els altres romanés, i els demanà permís per seure. Ho va fer al costat de Michelle i de forma natural estigueren els dos xiuxiuejant una bona estona davant l’al·lucinació de Barack que no tingué més remei que traure el mòbil i fer-se el despistat.
Acabada la llarga conversa, es va acomiadar.
Amb un ulls com a plats, Barack li va dir a la seua dona:
-Però de què coneixies a eixe home?
-I tant que el conec, va ser el meu “nóvio” durant un temps.
-Ah, o siga que si t’haveres casat amb ell, ara series l’ama del restaurant! -digué Obama.
-No amor meu. Si jo m’hagués casat amb eixe home, ell és qui seria ara el president dels Estats Units.
I és que sovint i de forma natural, creiem que darrere de cada home important hi ha una dona important. Però pot ser que no siga així, sinó que siga ella la que estiga davant. Si repassem la història un poquet, ens trobarem amb multitud de persones que han estat silenciades o invisibilitzades per homes amb les lleis de la seua part. I no cal anar tan lluny, per a recordar l’obligatorietat del permís que havia de tindre la dona per a fer multitud d’activitats com la de treballar, anar a la universitat, traure’s un títol o signar una tesi o investigació. Alerta! Això ja ha passat, però pot tornar.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Dariana Groza, natural de Cluj-Naboca, a Transsilvània, Romania, i resident a Catarroja, a l’Horta Sud.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume
