De vegades convé superar els límits del que ja està demostrat i endinsar-se per camins desconeguts per trobar respostes que la sola observació d’allò que ja sabem no ens permet obtenir.
Gaza ha sigut destruïda, els seus habitants massacrats i condemnats a viure en condicions infrahumanes, en el que és un genocidi segons l’informe de la Comissió d’Investigació de l’ONU, tot i que el Tribunal Internacional de Justícia encara no n’ha establert definitivament la responsabilitat.
Ens hem de preguntar quin sentit tenen declaracions com les del ministre israelià Itamar Ben Gvir, quan diu que s’haurien d’assassinar 30-40 persones cada nit, quan parlava d’objectius a Gaza que presentava com a enemics d’Israel. Al mateix temps, va afegir que no es referia només a persones que representaren una amenaça immediata i va dir que hi havia persones que «no mereixen viure» i que «no són persones», o que ell mateix faria instal·lar cambres d’execució on penjar palestins. Cambres que, de fet, ja han començat a instal·lar-se, com s’ha mostrat en vídeos editats per The Guardian.
El terror com a arma política és una eina d’ús indiscriminat que serveix tant per atemorir l’enemic com per garantir l’obediència de l’aliat. Dubte que les declaracions de Ben Gvir estiguen dirigides a la població palestina; aquesta població ja està aterrida i coneix abastament la brutalitat de l’exèrcit israelià, alhora que té assumida la intenció del govern d’Israel de fer-la desaparèixer de la faç de la terra.
Llavors ens és lícit preguntar-nos si aquestes declaracions no estan dirigides a la població israeliana per provocar l’efecte d’adhesió pel terror, que la història ens demostra que tan efectiu pot ser com a mecanisme de submissió.
Van ser les grans purgues estalinistes les que van contribuir a mantenir cohesionat el poder soviètic. Van ser les matances dels khmers rojos les que van contribuir a mantenir Pol Pot al poder, i van ser les sanguinàries dictadures llatinoamericanes o el franquisme les que van utilitzar el terror i la repressió per mantenir-se en el poder, entre altres mecanismes.
Sens dubte, ens trobem davant d’una situació distinta. Ací no hi ha una amenaça directa contra la població israeliana, tot i l’augment de la repressió policial, la iniciativa per a prohibir determinats partits àrabs en la pròxima contesa electoral o la identificació de persones crítiques amb la guerra. Resulta especialment difícil intentar comprendre la repercussió psicològica d’imatges de cambres d’execució en persones en les quals les cambres d’execució formen part de la seua construcció psicològica, o la consideració de «no-persones». Dues imatges profundament arrelades en els jueus després de l’Holocaust.
Però considere que és un recurs més dins de la política d’amenaça a la mateixa societat jueva per a generar un ambient de terror que, davant de la brutalitat anunciada contra els palestins, en aquest cas, pot fer que interioritzen que una confrontació amb el poder israelià establert podria dur a patir ells mateixos una violència semblant.
I no són aquestes amenaces brutals una forma d’aconseguir adhesions d’aquells que estan d’acord amb les polítiques violentes, sinó també de silenciar els oponents interns davant la brutalitat possible del govern? No estem ja, de fet, davant d’escenaris globals, com les amenaces apocalíptiques de Trump contra l’Iran, que poden ser llegides com a missatges contra els opositors interns?
El terror com a arma política no està dirigit sols contra els receptors de l’acció directa del salvatgisme, sinó també, i potser més important, a silenciar la població contrària als governs, convertint així el terror contra el que no pertany a la mateixa comunitat política en l’eina més eficaç de control de la població potencialment dissident.
La cita exacta d’Apocalypse Now és «The horror… the horror». He preferit deixar «El terror… el terror», perquè, tot i no ser el mateix, em serveix per a construir el discurs. Horror és un sentiment que experimentes davant d’uns fets ocorreguts que ens esglaien. Terror és un sentiment que experimenta una persona derivat d’una amenaça que esperem, intuïm i no sabem ben bé què és.
