Cada 9 d’Octubre parlem d’autogovern, una fórmula que només cobra sentit quan podem explicar que servix per a garantir drets, reforçar els serveis públics i millorar les condicions de vida i treball de la gent.
Esta mateixa setmana, la secretària general de les CCOO del PV, Ana García Alcolea, participava en el Club d’Encontre Manuel Broseta, i per citar tres elements que es tractaren, i no estendre’m més, coincidíem amb el president de la Confederació Empresarial (CEV) que el País Valencià necessita reforçar el seu teixit productiu donant suport als sectors econòmics més desfavorits.
També convergíem en el potencial de les universitats valencianes i els instituts tecnològics per a encarar les necessitats vinculades a la innovació i el desenvolupament. I, sobretot, compartíem la necessitat urgent de millorar el finançament autonòmic. Però és clar que estos plats no es cuinen sense un diàleg continuat en les meses del diàleg social, un diàleg que hui per hui no és ni una conversa de carrer amb la Generalitat Valenciana.
El País Valencià pot liderar projectes de futur que conjuguen el suport als serveis públics, els interessos de les empreses valencianes i les millores de les condicions de vida de les persones treballadores. Tenim exemples ben pròxims. La Fe és hui un hospital de referència en trasplantaments i el sistema valencià assolí el 2025 una taxa de 57,4 donants per milió d’habitants, la més elevada entre territoris de més de cinc milions de persones. Darrere no hi ha cap miracle: hi ha dècades de servei públic, professionals formats, investigació, cooperació i coneixement acumulat.
Eixa mateixa ambició és la que necessitem en educació, llengua i cultura.
Hem d’entendre l’educació des d’una perspectiva global, des de les etapes inicials fins a l’educació contínua, passant pels plans de formació de la classe treballadora a l’empresa, i, com no, amb la formació universitària. No cal que repetim que el major potencial d’una empresa són les persones treballadores, un capital humà que, ben format, amb serveis públics de qualitat i una educació integral, multiplica de manera exponencial tot el seu valor.
Els resultats de PISA 2025 ens han posat davant d’un problema que no podem negar: l’alumnat valencià presenta resultats molt preocupants. No podem amagar els informes davall del tapet i seguir jugant la partida dels interessos de part d’un color polític. Els treballadors i les treballadores paguem els nostres impostos per a tindre uns gestors que pensen primer de tot en la ciutadania del seu territori, en este cas del País Valencià.
Parlar valencià és un dret que hem de fer valdre. Però, a més, també és una manera de refermar el nostre posicionament davant d’un estat centralista. La nostra llengua és la pedra de Rosetta que identifica el nostre tarannà, que ens fa valencianes i valencians i ens permet reivindicar-nos com a poble, amb les mateixes condicions que la ciutadania de la resta de l’Estat. Refermar-nos per a seguir parlant del Corredor Mediterrani -que sembla oblidat-, per a posar en marxa l’alta velocitat entre Alacant i València -amb la qual es feu una inversió milionària creant una infraestructura que mai s’ha usat-, o negant-nos que ens arriben trens de rodalia de segona mà, -els que retiren de Madrid-.
Com podreu veure, he reflectit com a exemple els problemes de mobilitat, tot i que podrien ser molts altres. El cas és que sense reeixir com a poble, potenciant el tret identificatiu principal que és la llengua pròpia, ens convertim en una autonomia de “segona” de nou. Tornant a l’Encontre en el Club Manuel Broseta, també ací totes les parts coincidíem en la urgència de valorar el potencial econòmic i social valencià al conjunt de l’Estat i a Europa. Quina millor manera de fer-ho que presentant-nos com un país amb una història pròpia, de la qual el màxim referent és el valencià?
Multiplicar el valor de la cultura pròpia.
La creativitat i l’expressió artística són una de les característiques dels valencians i valencianes sovint ignorades. El llistat de grans artistes valencianes i valencians és inabastable. Figures que han recorregut el món amb la seua capacitat creadora. Companyies i empreses que han assolit reconeixements a escala estatal i internacional.
Si les polítiques públiques defensen els projectes editorials, els vinculats a l’expressió plàstica, els que es realitzen des de les arts dramàtiques, els que possibiliten un cos de creadors i creadores audiovisuals, etc., estarem propiciant un teixit econòmic i social propi, autòcton, que aportarà una mirada única i alhora propera al conjunt de la societat i que, ensems, construirà ciutadania. Perquè, a més, esta és una manera de viure que traspua i s’impregna en els barris i pobles. Tan sols hem de mirar la quantitat de persones que participen de les bandes de música, o de tantes i tantes celebracions festives que sempre duen al darrere una marca pròpia que és alhora un patrimoni compartit.
Des de les CCOO PV sabem que és ací on l’autogovern adquirix tota la seua dimensió social. L’Estatut atribuïx a la Generalitat competències àmplies en educació, cultura, patrimoni i promoció de la llengua pròpia. Disposar d’eixos instruments ha de permetre reforçar els serveis públics, protegir els drets lingüístics, democratitzar l’accés a la cultura i dignificar les condicions laborals de les persones que treballen en estos sectors i del conjunt de la població.
Educar, parlar i crear en valencià són tres formes de construir ciutadania, de crear país. Potser eixe és el sentit més actual del 9 d’Octubre: que l’autogovern no siga només allò que celebrem una vegada a l’any, sinó la capacitat col·lectiva d’utilitzar allò que som per a viure, treballar i conviure millor.
Necessitem un govern capaç de liderar un País Valencià que se situe en un lloc principal al conjunt de l’Estat espanyol i a Europa, amb saber fer, projecte propi i certeses per a la seua societat, demostrant que tenim alguna cosa a dir i sabem on volem anar.
Miquel Puig Cuadau és secretari de Cultura, Política Lingüística, Política Educativa i Memòria Democràtica de CCOO PV.
