Heus-nos ací de nou, al Segària, davant la mar de Dénia, que de xicotets adscrivíem invariablement al Verger. Potser llavors la casa i la platja pertanyien a aquest poble perquè així ho fèiem constar en l’adreça postal per a la tramesa, escassa però infal·lible, de cartes, o és que tal vegada el creixement turístic que la comarca i en especial la capital van experimentar a partir dels anys seixanta va suposar que Dénia reprengués el control i gestió de totes les platges del seu entorn històric. El canvi de propietaris nominals de la platja, si efectivament n’hi va haver, es reflecteix en el negoci de recaptació d’impostos i en la prestació, difícil i no gaire efectiva, de serveis municipals per part de l’ajuntament de Dénia, però afecta al capdavall ben poc els veïns més antics del que tossudament continuem anomenant l’Almadrava, ja molt escassos i dissolts en l’amalgama confusa de nous estiuejants vinguts majoritàriament de l’altiplà espanyol. La retolació oficial –ignore amb quina finalitat i, sobretot, a partir de quines constatacions documentals– ha rebatejat aquest tros com pertanyent a les Platges dels Molins, denominació que als vells de la contrada ens fa més fred que calor, per la qual cosa continuem agafant-nos a la sonoritat i olors de mar oberta i saladura de l’Almadrava.
“Ací em pariren i ací estic”, el vers amb què comença el millor llibre d’Estellés, es podria aplicar quasi literalment al meu cas. No m’hi van fer nàixer, certament, però van treballar –vull creure que àrduament i amb plaer– en la meua fabricació, és a dir, em van engendrar a l’Almadrava, a quatre passes des d’on ara escric aquest article, a Vil·la Àngela (en rigor Villa Angela), el nom de la propietària alcoiana que ens llogava cada any del 15 d’agost al 15 de setembre aquella caseta. Temps després, en 1973, els pares es van fer alçar la seua pròpia casa, el Segària, nom de la petita serra que tanca pel nord la vall del riu Girona. Ací em van engendrar, doncs, i ací tornem puntualment com un ritual que ens reconcilia amb el temps, els quatre punts cardinals de la pròpia identitat i els vents d’una memòria personal que sovint fa de salvavides enmig de les diverses turbulències. Ací eixamplem una mirada que constrenyen massa les línies rectes de la ciutat i el parpelleig insomne de les pantalles i la propaganda i la refresquem amb els vells horitzons celestes i marins, la cura de l’humil i esforçat jardí interior i el testimoniatge viu del creixement dels nets. Pau, el menut, s’hi està uns dies, al Segària. Al març va fer nou anys i acumula tota l’energia i màgica disponibilitat de la infantesa. Impenitent company del joc i la pilota en totes les seues formes –les de la platja, les del ping-pong i, sobretot, totes les aptes per a les acrobàcies del futbol–, és un goig i una font de saviesa acompanyar-lo en el seu creixement, transmetre-li algunes de les poques coses que un ha anat aprenent en la vida, sobretot l’estima per les coses que més substància i llum donen al paisatge viscut que som i al que ens envolta i compartir la seua alegria i la seua lluita a tota ultrança contra qualsevol de les formes que pot adoptar l’avorriment i la fadesa. La vellesa, almenys la que temporalment ens manté estalvis de les pitjors xacres de l’edat i es pot exercir gràcies a l’ofici d’avi, és, tòpics a banda, un mena de joventut recobrada, una treva sagrada que vetla per una continuïtat que òbviament arribarà el dia que se’ns escaparà de les mans. La sentència clàssica que agermana llibre, arbre i fill com les grans construccions indispensables d’una vida val sobretot en el seu sentit metafòric, general. Forçats a haver de veure-ho tot amb els prismàtics de les finituds i els propis límits biològics, l’aprenentatge de l’avior ens posa davant la lliçó frugal però indispensable de la persistència de la vida en aquells que ens sobreviuran, en els camins que haurem encetat i que d’altres potser seguiran, en el petit món que continuarà girant i girant i on en alguns estius del temps vam ser alguna cosa així com passatgers d’una plenitud verament humana.
