És un miracle que després de més de tres segles de persecució encara hi haja molts valencians autèntics que continuem parlant la nostra llengua. A partir de la Nova Planta no sols ens assolaren el nostre estat, el Regne de València, i se’ns priva de les nostres lleis civils i polítiques, els Furs, sinó que a més, el govern del Reino de España, des d’aleshores, tracta d’aniquilar la nostra nacionalitat esborrant el seu tret més característic, la llengua.
Conseqüentment el valencià ha hagut de sofrir un munt de prohibicions: a les escoles i l’ensenyament de la doctrina cristiana (1715); en els jutjats (1716); en les ordres religioses (1755); en els llibres de comptabilitat (1772); representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano (1780); en els epitafis dels cementeris (1838); en les escriptures notarials (1862); en el Registre (1870). Per si a la primera no ha quedat clar es ratifica: la imposició del castellà en l’administració de justícia, en les escoles i les jurisdiccions eclesiàstiques (1768); l’edició dels llibres parroquials només en castellà (1828); la prohibició del valencià en l’educació pública (1857); la prohibició que les peces teatrals s’escriguen en los dialectos de las provincias de España (1867).
Algunes personalitats polítiques i institucions públiques col·laboren decididament en la tasca, així en 1716 el fiscal del Consejo de Castilla dirigix unes instruccions als corregidores en les que els recomana: pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado (es nota el seu raser moral); la Dirección general de Correos y Telégrafos prohibix, en 1896, parlar en valencià per telèfon; el favorit i Ministre Universal Manuel de Godoy decreta unes Instrucciones en 1821 en les que prohibix qualsevol idioma que no siga el castellà en els teatres. No sols es legisla per prohibir sinó que també s’establixen normes per a aconseguir-ho: un edicte reial, d’Isabel II, imposa càstigs als xiquets que parlen valencià en l’escola.
Durant la primera Restauració (de la monarquia borbònica) la cosa continuà igual, un Real Decreto del Conde de Romanones (1902) prohibix el catecisme en valencià i durant el regnat d’Alfons XIII continuen els atacs a la nostra llengua: Real Orden que sanciona els mestres que ensenyen en valencià; Real Decreto pel qual se sanciona els mestres que utilitzen el valencià amb el trasllat a un poble castellanòfon; Reglamento de la Ley del Notoriedad que prohibeix l’ús del valencià; Circular que obliga l’ensenyament en castellà.
Durant la dictadura franquista, que va representar un retrocés en tots els aspectes polítics, la nostra llengua, parlada o escrita queda absolutament prohibida en qualsevol dels àmbits de la vida pública: en els llibres, cartells, anuncis i tot tipus d’impresos, inclús participacions de boda o estampes de primera comunió, fins i tot en la correspondència privada (fins el 1940) i en les làpides dels cementeris i esqueles mortuòries; en conferències i tot tipus d’actes culturals, en la ràdio, el cine i el teatre; en els noms de pila, els dels carrers, els d’hotels, restaurants, bars, embarcacions, marques comercials i en les inscripcions dels Registres Civils; prohibit parlar en totes les escoles públiques i privades, en les fàbriques i als funcionaris, ni entre ells ni amb el públic.
Abans d’acabar la guerra, la Llei de 9 d’abril de 1838 que deroga l’Estatut de Catalunya i prohibeix el català, ja declara les seues intencions: El carácter de cada región será respetado (allò de las peculiaridades), pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano; el Reglament de presons de 1945 dictamina que els presos només poden parlar en castellà, fins al 1961 en un nou Reglament de Telègrafs que prohibix qualsevol llengua no castellana. Durant la dècada dels 60 es suavitzen les prohibicions en impresos, cançons, films i actes culturals.
Si algú podia pensar que mort el dictador, morta la ràbia, s’equivocà de ple: en 1986 la Llei de Patents exigix el castellà en la documentació i el Reial Decret que aprova el Reglament del Registre Mercantil obliga que les inscripcions es facen exclusivament en castellà; i continua en la Llei d’Ordenació i Supervisió de les Assegurances Privades de 1995 que obliga que les pòlisses estiguen escrites en castellà; hi ha més d’un centenar de Reales Decretos i altres normatives que garantixen l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris, farmacèutics i altres de consum en castellà.
Malgrat tindre tota aquesta història a l’esquena, la testa coronada, ara emèrita, en el lliurament del Premio Cervantes de 2001 va amollar la següent perla: Nunca fue nuestra lengua de imposición, sino de encuentro, … a nadie se obligó nunca a hablar en castellano, … fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes, fent seua la pseudohistòria elaborada pels saberuts de la fundació FAES, segons els quals en l’Edat Mitjana tots els pobles hispànics parlaven la mateixa llengua, però més tard els catalans, per diferenciar-se, s’inventaren el català (els portuguesos, gallecs i euskalduns també?). És una llàstima que cap historiador seriós els compre aital fal·làcia.
I la qüestió seguix igual. En 2011 un ministre d’esquerres, que havia estat president de la Generalitat Catalana, va tancar els repetidors de TV3 al País Valencià; el president de la Generalitat Valenciana, de la dreta espanyola, en 2013 va tancar la seua Radiotelevisió Valenciana i Canal 9, única emissora pública de TV en valencià; entre 2015 i 2019 el govern del Pacte del Botànic no va aconseguir el promés requisit lingüístic per als funcionaris i, a més a més, el seu conseller d’Educació i Cultura, d’un partit suposadament molt valencianista, va suprimir les prestigioses línies en valencià de l’ensenyament en secundària i els requisits de capacitació en valencià dels professors. Cal que els valencians ens preguntem, fins quan durarà esta persecució?
