La visita del papa Lleó XIV a Espanya ha generat una pluralitat de reaccions davant del seu discurs, tot i que al Congrés dels Diputats va rebre un aplaudiment per part de tots els partits polítics. No soc una persona religiosa, però seria poc honest per la meua part no reconéixer que el seu missatge és una via efectiva per introduir en l’espai públic un discurs profundament humanista i capaç de connectar amb totes les persones que l’escolten. Per una altra part, i com a punt negatiu, cal comentar que el missatge classista de la doctrina catòlica contra l’avortament pot ser l’únic que puc retraure del seu discurs.
Entre altres idees, algunes de les més importants que li he sentit dir tenen a veure amb la nova forma de connectar entre nosaltres a través de xarxes socials, cuidant la comunicació i el llenguatge. També defensa que la universitat no pot viure d’esquena al món laboral, sinó que ha de formar ciutadans crítics capaços d’incidir en la realitat; que els treballadors no poden ser reduïts a un simple factor dins l’equació dels interessos empresarials, perquè darrere de cada lloc de treball hi ha projectes de vida; que l’art ha de ser accessible per a tots i no només per a una elit; que l’esport no pot quedar reduït a espectacle i negoci, sinó que ha de recuperar la seua dimensió educativa i comunitària; i que el progrés tecnològic ha d’estar a l’abast de totes les persones, especialment de les més vulnerables: com la gent gran, els pobres o aquelles que no tenen veu.
L’acte de visita del papa a la Sagrada Família estava carregat d’emoció i d’un concepte molt potent reforçant la figura d’Antoni Gaudí com a símbol d’una espiritualitat arrelada en la bellesa, la natura i el compromís amb el seu temps. El missatge atribuït al mateix artista, i que l’espectacle va simular amb drons, ho deixava ben clar: “Primer l’amor, després la tècnica”. Es veia des de lluny que aquell acte per beneir la torre de Jesucrist i convertir la Sagrada Família en l’església més alta del món aspirava a projectar la idea de proximitat amb Déu. El resultat va impressionar a través de la pantalla gràcies a la combinació perfecta entre allò visual i sonor que van mostrar com si fos una pel·lícula.
Ara bé, la realitat és una altra. Un dels episodis més vergonyosos de la jornada va ser l’expulsió de 600 cantaires que havien de participar de forma activa l’acte final. Els cossos de seguretat van acabar revisant entre les partitures i van descobrir que pretenien cantar Els Segadors i ensenyar l’estelada com a forma de protesta per la independència catalana. Això es considera un acte de censura política i de la llibertat d’expressió com a dret fonamental. Els cantaires van assajar durant quatre hores dos dies abans de la cerimònia, i durant el procés d’aquesta, es van veure acorralats pels Mossos que a poc a poc els expulsaven de l’acte sense donar cap mena d’explicació. Entre la incertesa i la ràbia dels cantaires i les mirades desafiants dels segurates, es va provocar fora de les pantalles una escena que podria haver format part de la pel·lícula com a símbol de protesta. Un poble també demana ser un altaveu polític.
El contrast és brutal i la imatge és devastadora perquè davant la grandiloqüència de la solemnitat i l’amor, també existeix la minimització de l’expressió col·lectiva d’un país que lluita per la seua llibertat. Es pot comparar amb la mostra de banderes palestines als camps de futbol o amb la presència d’alguns manifestants de la vaga educativa al País Valencià protestant a la processó del Corpus Christi celebrada a València.
