No vaig conéixer els inicis del Circuit Cultural Valencià, però sí l’estima amb la qual els companys m’han parlat sempre del que va costar aconseguir que es posara en funcionament. Com tot, amb alguns clevills sobre els quals seguir aprofundint, però amb un objectiu comú: treballar per la cultura.
No vaig estar en els inicis, però, en arribar, ràpidament em vaig adonar que el Circuit era casa. Era algú sempre a l’altre costat del telèfon a l’IVC. I no sols algú a l’altre costat, sinó algú que t’atenia de manera professional i donava respostes als teus dubtes. Era sentir que un municipi com el meu, al Sud del Sud, també comptava, que els seus ciutadans podien accedir a una programació de qualitat exactament igual que els de capital, malgrat estar allunyats del rovellet de l’ou. Que la perifèria també tenia dret perquè disposava d’infraestructures i equipaments en condicions, però no sempre d’uns pressupostos adients.
El Circuit també eren jornades de formació on conéixer companyies emergents, o assemblees i consultes on escoltar, consensuar i aprendre. Era que els nouvinguts ens sentírem acompanyats i amb el suport dels veterans. Era suport a la llengua a través de les aportacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i tranquil·litat. Molta tranquil·litat per a programar, en conéixer des de principi d’any quina era l’aportació que l’IVC destinava a cada municipi que formava part del Circuit.
Era que l’IVC ens posara cara i ens prestara atenció. Tot per passar a la situació actual on ni ens escolta, ni ens mira, ni demostra intenció per fer-ho. Abans el Circuit érem noms propis, cares, inquietuds compartides. Ara només som xifres i burocràcia.
Abans el Circuit era remar en la mateixa direcció; ara es tractar de mantenir-se en flotació. Abans era sentir que formàvem part d’un tot, que érem aliats i no un incordi.
Sí, abans el Circuit era casa, ara ja ni és. I, si és alguna cosa, és desídia, indiferència, i desinterés, d’una banda, i preocupació i decepció des de l’altra. Abans el Circuit era comunicació, estima i cooperació. Ara és silenci i destitucions continuades que fan que constantment tornem a la casella d’inici.
El Circuit no sols eren diners per als municipis, que també, però no. El Circuit no era només una subvenció, i veure-ho així és una errada. El Circuit era ser i sentir-nos part de l’equip. Era escoltar-nos, ajudar-nos i mirar-nos amb afecte.
No compartisc eixa màxima dels polítics, mitjançant la qual, en arribar al poder, l’únic prioritari és desmantellar allò que van fer els altres. Fa igual si funciona o no, si era de l’altre color, cal aplicar una mà de pintura que ho canvie. Tampoc entenc que es tapen les orelles i no escolten la realitat dels qui treballen el dia a dia, coneixen el terreny i saben de les seues necessitats i mancances. Que menyspreen la veu dels gestors i gestores que, des dels diferents municipis, tenen un únic objectiu: treballar per la cultura i apropar als seus veïns i veïnes una programació de qualitat, independentment de qui governe.
No pot ser tan difícil entendre’s si l’objectiu és, o hauria de ser, comú per a tots, però lamentablement el Circuit actual no és un Circuit, i l’IVC sembla més la posada en escena d’aquella comèdia de Michael Frayn Por delante y por detrás. Per davant estan les fotos de suport en cada acte programat, i per darrere el caos, el desinterés i la falta d’atenció real a la cultura i a l’objectiu final del Circuit: que la perifèria puga somiar també a ser centre.
A la passada Mostra de Teatre d’Alcoi, les associacions de professionals de la cultura vam visibilitzar una vegada més el malestar per la situació actual que pateix el sector. Al manifest que es va compartir amb el públic exposàvem, entre altres coses, que “exigim uns responsables de la cultura preparats i competents, amb la trajectòria i la sensibilitat necessàries per a cuidar i garantir una cultura digna i plural”. Doncs això, que no pot ser tan difícil, i que ja toca que el Circuit torne a ser casa. Que allà on la porta sempre estava oberta, deixe d’haver-hi una trinxera.
