Montanejos és un poble preciós. Situat estratègicament a 92 quilòmetres de València, dins la comarca castellonenca de l’Alt Millars, és un destí habitual per a excursionistes capitalins de Pasqua o d’estiu. Gràcies als seus valors paisatgístics, els visitants recauen indolentment al seu balneari o bé prefereixen la intempèrie alegre de la Fuente de los Baños, un extens brollador on l’aigua es manté a una temperatura constant de 25 graus centígrads.
El riu Millars forma en aquesta zona una sèrie de piscines naturals que són aprofitades per a la gaubança dels banyistes. Pròxim a la Fuente de los Baños es troba un dels llocs més suggestius de la comarca, l’Estret de Chillapájaros, en ruta cap a la Pobla d’Arenós. És el final, sever i escabrós, del tram més abrupte del curs fluvial, aquell preferit pels amants del caiac i el rafting. No lluny d’ací, el descens de la Maimona propicia les emocions fortes del barranquisme, l’escalada i el senderisme.
Sí, Montanejos sembla un paradís adequat per a viure o fins i tot per a morir… però no per a ser assassinat. I això és el que li va passar a Guillem Agulló el 10 d’abril del 1993, la vespra del diumenge de Pasqua. És una història molt coneguda. Aquest jove atlètic i sa, d’idees fermament antifeixistes, va ser apunyalat pel nazi Pedro Cuevas i una colla agressiva de la mateixa ideologia. Només tenia 18 anys i no va tindre la menor oportunitat de defendre’s.
Amb aquest acte inenarrable, començava un dels episodis més terribles del final de la Transició al País Valencià. Perquè no va ser prou amb assassinar-lo amb un ganivet. Després vindrien els crims mediàtic i judicial, tal com explica Rafa Xambó al seu llibre L’assassinat de Guillem (Rebel Edicions), que s’ha publicat molt recentment.
Xambó és un sociòleg, escriptor i músic que coneix bé el seu ofici. Reprén una història que havia novel·lat Núria Cadenes al relat Guillem (Amsterdam, 2020). Xambó, ara, no fa ficció. El seu és un llibre de dades. Dades esgarrifoses, tallants, incontestables. El que indaga Xambó és el tractament que van oferir els mitjans de comunicació de l’època de tot l’episodi. I la posterior resolució –en fals- del judici corresponent a Castelló.
Tota la primera part del volum busseja en els orígens de la violència d’extrema dreta al País Valencià des dels anys 70. Es tracta d’un seguit d’atacs, normalment impunes, contra els sectors democràtics i valencianistes, per part de reductes franquistes amb la complicitat de la policia i els estaments judicials. Ni la bomba a Sanchis Guarner ni les que va patir Joan Fuster (que va estudiar magistralment Francesc Bayarri), ni els atacs a les autoritats democràtiques (Albinyana, Pérez Casado) van acabar amb la més mínima condemna. Impunitat és el nom de la Transició al País Valencià. I Guillem Agulló és lúltima víctima simbòlica d’aquest període.
Està molt bé proclamar-se antifeixista. Xambó ho fa, però també fa una cosa millor: farceix el seu relat de dades. I és que les dades, a diferència de les opinions, són inapel·lables. Perquè el que va passar, l’endemà del crim, va ser que els principals mitjans locals es van escarrassar a riure’s de qualsevol codi deontològic per a intentar demostrar, en connivència amb l’advocat defensor dels nazis (un paio que venia d’una preclara nissaga falangista), que tot havia sigut el resultat d’una simple “baralla juvenil”. És clar: ¿qui no ha presenciat, en qualsevol cantonada de qualsevol poble, la típica baralla en què un tipus li clava un ganivet al cor a un xaval i se’n va cantant el Cara al sol?
Els fets són coneguts. A la brutal campanya de Las Provincias (el degà de l’odi i la misèria moral entre valencians des dels 70) es va sumar la deficient informació de mitjans com Canal 9. Tot es va orquestrar per a què el judici a Cuevas i els seus companys acabara com va acabar: amb una ridícula condemna i la certificació que l’assassinat no havia sigut per motius “ideològics”. Tot molt normal.
Em sembla que el llibre de Rafa Xambó quedarà com un epitafi bestial contra tots aquells que van participar en la ignomínia. Un volum ineludible que no hem de deixar de llegir, ara que torna a eixir el sol per als esquadristes amb la camisa brodada en roig. Roig sang, per si algú en tenia cap dubte.
