El rei Felip IV d’Habsburg, en 1626, va convocar les Corts Valencianes a Montsó, malgrat que els nostres Furs prohibien expressament al rei convocar-les fora del territori valencià. Les catalanes les convocà a Lleida i les aragoneses a Barbastre. Per què no les valencianes a Morella, que és una gran vila propera a Montsó i dins el Regne? Quan l’emissari del Braç Noble de les Corts Valencianes Cristòfol Crespí de Valldaura i el del Consell de la ciutat de València Rafael Alconchel anaren a la villa y corte de Madrid i li feren eixa pregunta al valido del rei, i factòtum de la corona, Gaspar de Guzmán y Pimentel, Conde-Duque de Olivares, sense despentinar-se va contestar: Porque tenemos a los valencianos por más muelles.
El valido no tenia cap motiu per a fer eixa afirmació, en aquell moment els valencians ja s’havien rebel·lat dues vegades contra el poder reial: contra la decisió d’Alfons III el Benigne, encapçalats per Francesc de Vinatea i contra l’emperador Carles I durant la primera Germania. Però, ai las, en aquell moment tenia raó! No sols acceptaren reunir les Corts fora del país, sinó que malgrat l’oposició dels altres regnes hispans, Portugal, Catalunya i Aragó, els valencians li atorgaren 1.080.000 lliures per a les aventures flamenques, finalment fracassades, de la monarquia, una primerenca ofrenda de nuevas glorias, més una lleva de joves per al seu exèrcit (altre contrafur) que afortunadament no arribà a fer-se gràcies a l’esclat de la revolta catalana dels Segadors. Feia cinc anys que aquell rei havia accedit al tron (1621) i encara no havia jurat els furs de València i les autoritats valencianes tenien pressa perquè els jurés i esdevinguera així legalment l’autèntic rei dels valencians.
De l’estofa d’aquell Conde-Duque no cal dir més que intentà aconseguir el que, més tard, militarment por el justo derecho de conquista va atènyer Felip V: l’aniquilació de l’estructura federal de la monarquia, la reducció a les lleis de Castella dels altres regnes i el centralisme madrileny. És clar que ho intentà, però el que realment va obtindre fou: dos intents de rebel·lió, a Aragó i a Andalusia, una guerra perduda amb Catalunya (1640) i la independència de Portugal, mèrits que provocaren la seua destitució en 1643.
Les oligarquies castellanes confonien, i confonen, el caràcter valencià que sempre tracta d’evitar la confrontació i preferix la negociació, amb la feblesa i l’acomodació a les exigències d’un contrari més fort, per això, amb nosaltres sempre actuen en dues fases: en la primera ens enganyen oferint-nos tractes que semblen raonables, però que mai no arriben a complir, primer ajornant-los indefinidament amb excuses inversemblants (que si ara la crisi econòmica, que si després la pandèmia de la covid o simplement, que els altres no volen), però si al remat ens cansem d’esperar i comencem a prendre altres mesures, passen a exhibir la seua força, tot i esperant que alguns valencians, que sí que són fluixos i molls, s’acomoden a les seues condicions.
Val a dir que eixe tòpic de la mollenca dels valencians és molt viu entre la classe política madrilenya i ens fa molt de mal, puix ells, siguen del bàndol que siguen, sempre compten amb ell per a endossar-nos les corresponents rebaixes. Ens obliguen doncs a enfrontar-nos davant una negociació, que hauria de respondre a la utilització de criteris raonables, a plantar cara i, si cal, fer amenaces i estar disposats a complir-les. Altrament, podem estar ben segurs que no aconseguirem que les nostres relacions amb l’estat central siguen mínimament justes.
Un exemple que no tots els valencians som tan tous (muelles) l’han aportat darrerament la gran quantitat de mestres i ensenyants que s’han rebel·lat contra una situació de palmària injustícia i porten quasi quatre setmanes de vaga i sense cobrar el sou. Veritables herois valencians, Davids contra els Goliats que des de casa ens governen. Dos sindicats grocs minoritaris, els dels muelles, ja s’han rendit, això no ha de descoratjar-los, ans al contrari, si els amos dels muelles els han comminat a ensenyar el cul és perquè intuïxen que no els va massa bé.
Des del centralisme més ranci els han vituperat dient que treballen poc i que l’únic que volen és cobrar més pel seu poc treball. Falsedat evident, ja que en les seues reclamacions, a més de la justa reivindicació salarial, figuren els temes de la qualitat de l’ensenyament (ràtios, burocràcia, necessitats educatives especials, etc.) i la defensa del valencià en les aules, un tema aquest en què la consellera no ha volgut mai ni entrar, ja que entén la negociació a l’estil del superpresident mundial: si no acceptes el que jo vullc és que no vols negociar, en realitat no veuen la necessitat de negociar res, com pitjor estiga l’ensenyament públic millor per al privat, que és el seu.
Altres grups de valencians haurien de prendre nota de l’exemple, com els empresaris que necessiten el corredor ferroviari mediterrani per facilitar les seues exportacions a Europa i han vist com es feia una xarxa d’alta velocitat, convergent en la capital, abans de fer el corredor, o els polítics que necessiten un finançament just per a poder fer front als seus compromisos amb la ciutadania que els vota, o bé els nostres diputats, que a més d’aquestes reivindicacions reclamen el dret civil valencià o el requisit lingüístic per als funcionaris. Caldria que algú (possiblement l’electorat) els diga: no aconseguireu res sent dòcils, caldrà que feu un colp a la taula i digueu que ja n’hi ha prou.
