La setmana passada, en una mateixa vesprada, dues activitats culturals van motivar l’escriptura d’aquest article. D’una banda, vaig descobrir en una coneguda xarxa social un club de lectura LGTBIQA+ anomenat Iridiscentes, que es reuneix a Madrid bimensualment. El pròxim llibre que comentaran, el 26 de maig, és Las gratitudes, de l’escriptora francesa Delphine Devigan, una bellíssima novel·la sobre com d’important que és donar les gràcies a aquells que ens han ajudat en la vida. D’altra banda, unes hores després vaig assistir en el Teatre Arniches d’Alacant a la fantàstica representació teatral de La ternura, d’Alfredo Sanzol, obra inspirada en textos de Shakespeare i en la qual, en un moment determinat, un dels personatges diu, literalment, que dar las gracias es un acto de humildad. Des de menut, a ma casa m’han ensenyat que qui no es agraït és un malparit, i la vida també m’ha fet vore que mostrar gratitud enforteix les relacions i aporta benestar, així que aprofitaré l’avinentesa per a fer una sèrie d’agraïments que tenia pendents.
En primer lloc, vull donar les gràcies a Estefanía López, infermera del centre de salut Sant Vicent II, per la infinita paciència que ha tingut amb mi durant els més de dos mesos que ha estat curant-me, dues o tres vegades per setmana, una cremada elèctrica a la cama esquerra que em va fer la fisioterapeuta amb la placa de contacte de l’aparell de la radiofreqüència mèdica no invasiva, un tractament que utilitza un corrent elèctric per a estimular la regenació cel·lular i reduir el dolor i la inflamació. Em resultaria impossible fer una llista de la quantitat d’ungüents, hidrogels, pegats i apòsits diferents que ha fet servir, primer per a aconseguir llevar la capa d’esfàcel (teixit blanquinós) que es va fer i després perquè la ferida cicatritzara i la pell es regenerara a poc a poc. La seua professionalitat i constància des d’aquell 9 de març fins al passat 15 de maig en què em va donar l’alta mereix aquest reconeixement públic.
He d’aclarir que la cremada va ser culpa meua, que tinc un llindar del dolor molt alt i vaig pensar que era normal l’escalfor que sentia a la zona, i això que dos anys abans ja m’havia passat exactament el mateix uns quants centímetres més avall, al turmell, però en aquella ocasió fou en altra clínica i altre professional. Òbviament, faig extensiva aquesta reconeixença a Irene Catalán, la fisio que des de fa quasi un any tracta les meues dolences musculoesquelètiques, en especial als peus, les rodes d’aquest vehicle anomenat cos i que fa ja algun temps que tinc avariades, tot i que a poc a poc van millorant i estan començant, a espau, a circular de nou. Irene, a banda de tractar-me com a fisioterapeuta, també ha fet de psicòloga amb mi i m’ha ajudat, simplement amb l’escolta activa, en moments molt difícils i durs, raó per la qual també considere que s’ha guanyat aquest merescut agraïment davant el públic lector.
El personal sanitari que cuida de nosaltres és digne d’aplaudiment perquè vetla per la nostra salut, que és el bé més preuat que tenim els humans. Però, sens dubte, en aquests moments també mereixen tot el meu respecte els professionals de l’educació del País Valencià, que des del passat 11 de maig estan en vaga indefinida i reclamen una sèrie de millores en els seus llocs de treball. El Govern valencià vol fer creure que el professorat només està exigint un augment de sou, però això és una mentida tan gran com la catedral de València. Econòmicament, els docents volen recuperar el 20% del poder adquisitiu que han perdut en els últims anys en què la Generalitat els ha congelat el salari. No és una qüestió tan sols d’apujar el jornal (que també!), sinó d’anivellar-lo, que no és el mateix. L’educació és un servei públic essencial i, per descomptat, els mestres han d’estar ben pagats.
La prova que la vaga no és solament una qüestió de diners és que el col·lectiu revindica que falten docents i també especialistes; les baixes no són cobertes en temps i forma; no hi ha recursos ni personals ni materials per a atendre la inclusió i la diversitat de què tant es pressumeix; les ràtios d’alumnes són altíssimes i, en general, superen un 40% la capacitat òptima; les infraestructures són de l’any de la picor i els centres, que fan pena, estan plens de barracons; el valencià, que és llengua pròpia, és menyspreat per les autoritats educatives; la burocràcia i el paperam (informes que ningú llig i protocols que no serveixen per a res) sobrecarreguen de feina els docents… La llista de problemes que pateix el professorat valencià és inacabable, però, hi insistisc, hi ha coses que no es paguen amb diners.
Un exemple ben aclaridor que de segur pot ser extrapolable a qualsevol racó del nostre territori és el de l’IES Cap de l’Horta d’Alacant, dissenyat per a 400 alumnes i que n’acull més de 800. Això significa que ha desaparegut la biblioteca i la sala d’actes perquè tot l’espai està dedicat a aules. No hi ha aula de música ni de plàstica, tampoc lloc on atendre les famílies. El gimnàs està fet un desastre i sense vestidors on l’alumnat puga canviar-se de roba. Des de setembre, el centre té assignat un educador que encara no ha arribat, i queda a penes un mes perquè acabe el curs. Segons els experts, l’alumnat amb necessitats especials creix un 75% i tensa un sistema educatiu que pretén donar resposta a aquesta nova realitat amb els mateixos recursos de fa anys. «Vivim entre el desastre i el miracle», assenyalava una pancarta en una de les nombroses manifestacions, una frase que fa referència a un vers de la cançó La gent que estimo del grup Oques Grasses. Més diversitat comporta més especialització, més coordinació, però sobretot, més inversió. Si pense en els 73 milions d’euros que la Conselleria d’Educació ha destinat a ampliar el concert de set centres educatius de l’Opus Dei que segreguen per sexe, m’aborrone.
A tot el personal docent que treballa sota unes condicions pèssimes i en unes circumstàncies insostenibles, que ha secundat la vaga i que ha deixat de cobrar el sou pel futur de l’ensenyament, gràcies infinites per tanta dignitat. La manifestació del passat divendres a València fou un exemple de mobilització i d’unió, i sens dubte és ja històrica. Aquell dia, el professorat va fer la classe al carrer i ens va donar una gran lliçó: lluitant també s’educa. Sense recursos, sense temps i sense unes condicions laborals dignes, la tasca d’ensenyar es fa molt més difícil. No reclamen privilegis, sinó drets. La força de l’escola pública està en la gent que la defén.
En poques paraules, la gratitud és un sentiment positiu, una emoció o una actitud de reconeixement cap a aquelles persones que tenen un paper en el nostre benestar físic i psicològic. En el meu cas, tenia la necessitat o el deute moral d’agrair el treball de la infermera de la sanitat pública que durant nou setmanes ha estat curant-me una ferida a la cama, la fisioterapeuta que des de juny de l’any passat no solament m’ajuda a controlar el mal corporal de la fibromiàlgia i altres patologies musculars, sinó també la part emocional amb la seua empatia i la seua compassió, i, finalment, la comunitat docent que té clar que l’educació de hui és la societat de demà i que de forma valenta i noble ha eixit al carrer a demanar millores en el sistema educatiu valencià. Com que ser agraït no costa gens, diuen que és una habilitat que promou l’aprenentatge social i emotiu i, segons la psicoanàlisi, és el sentiment oposat a l’enveja, els dic a Estefanía, a Irene i a tot el professorat que lluita per una escola pública, de qualitat, igualitària i en valencià al servei de la majoria social, de tot cor, moltíssimes gràcies.
