Sí, és una anècdota, de les moltes que fan referència a mon pare (sempre en defensa del valencià) i que jo desconeixia.
Aprofitant que em trobe a l’Alcúdia, passant uns dies amb la meua germana, el dissabte 16 vam anar a dinar a la caseta de l’horta que els meus cosins Pepe i Marisa tenen a prop del meu poble. Per cert que la paella amb col que va fer Marisa, va ser excel·lent. Mentre érem allí, vingué un nebot de Marisa, Jesús, amb la seua esposa, Teresa. I va ser Teresa la que em va contar, amb afecte, una anècdota sobre mon pare, que jo no coneixia.
Teresa em va dir que la primera vegada que vingué a l’Alcúdia, fa més de vint anys, el seu nuvi, alcudià, li digué que per carretera havia d’arribar fins a la rotonda de l’olivera més que centenària, al costat del Serrallo, i que havia de continuar fins al parc i aparcar per allí. Teresa ho va fer així, i telefonà a Jesús, el seu nuvi, que li digué que en mitja hora es vorien, perquè encara no havia acabat el que estava fent.
La jove Teresa pensà que, per fer temps, aniria a comprar el diari i veié un home molt major a qui li digué: “¿Oiga, donde puedo comprar el periódico?” Aquell home li digué: “Xiqueta, tu d’on eres?” I ella li contestà: “Soy de Cartagena”. Y aquell home major li preguntà encara:” I què fas ací?” I Teresa li respongué: “He venido a conocer l’Alcúdia de donde es mi novio”. I l’ home li digué: “Mira, si realment estimes el teu nuvi, a ell li agradarà molt que aprengues valencià, que és la llengua de l’Alcúdia”. Y després, en castellà, mon pare l’indicà on podia comprar el diari. Quan després Teresa es veié amb el seu nuvi, li contà què li havia passat i Jesús li digué: “L’home que t’has trobat ha de ser Bausset”. Com així va ser.
El dissabte 16, a la caseta de Marisa i Pepe, Teresa (ara mestra i amb un valencià perfecte), em contava aquesta anècdota amb agraïment, valorant, per una banda, l’estima de mon pare pel valencià i per l’altra, la pedagogia amb que mon pare li va fer vore la importància de conèixer i parlar la llengua de l’home que ella estimava. I és que conèixer una altra llengua sempre és una riquesa cultural. Una estima per la nostra llengua, que la majoria dels bisbes i dels capellans valencians, desgraciadament i incomprensiblement, no tenen.
La nostra llengua, que és la que ara parla amb fluïdesa Teresa amb el seu marit, no desapareixerà si els qui parlem valencià no deixem de parlar-lo. I si a més, els castellanoparlants, com aquesta xica de Cartagena, aposten per aprendre’l.
I és que hui, com ahir i com demà, cal valorar, apostar i defensar la nostra llengua. Més encara quan tenim un govern i uns polítics al País Valencià, que d’una manera bèstia o més sibil·linament, tenen per objectiu destruir i acabar amb la nostra llengua. El mateix objectiu de la majoria dels bisbes i de capellans valencians.
Hi ha polítics que descaradament, sense dissimular-ho gens ni miqueta, intenten, com Felip V i com Franco, destruir i anorrear el valencià. Altres ho fan sibil·linament, defensant el que diuen, valencià del carrer (el de Crevillent?, el de Benassal?, el de Benicolet?, el d’Elx?, el d’Artana? el de Cocentaina?), però amb el mateix objectiu: acabar amb la nostra llengua.
És curiós que els qui defensen al valencià del carrer, no defensen també el castellà del carrer, sinó un castellà normatiu. L’altre dia vaig sentir dir a un persona que havia arribat de viatge: “Lleguemos a la madrugà”, en compte de “llegamos a la madrugada”. Els defensors del valencià del carrer utilitzarien el “lleguemos de madrugà”?
Cap dels polítics que diuen que defensen el “valencià del carrer”, mai no defensen el castellà del carrer. O l’anglès del carrer. Només el valencià del carrer!
La setmana passada vaig sentir dues paraules valencianes que ja no estan al carrer, degut a que hi ha pocs fusters i poques modistes. Marisa, la meua cosina, el dissabte, mentre feia la paella amb col, comentà que son pare havia tingut molta força fins al final de la seua vida, pel fet que en el seu treball havia utilitzat molt el mall, que és un martell gros i feixuc de mànec llarg. Una altra paraula (valenciana també!) que vaig escoltar la setmana passada, va ser amb motiu dels 50 anys de l’associació Tyrius de l’Alcúdia, que va organitzar una exposició amb fotos i amb vestits (de fa molts anys) de les modistes del meu poble. Una d’elles, Julia, que havia cosit molts vestits, mirant una vitrina parlà del guix (sulfat de calci hidratat) amb què les modistes ratllaven la roba per tallar-la després. Són dues paraules que no estan al carrer però que són totalment valencianes. Passa el mateix amb la paraula fusta, que molta gent no utilitza i la canvia per “madera”. O “grifo”, en compte d’aixeta. O la “yema” de l’ou en compte del rovell de l’ou.
Totes les llengües (també el valencià), tenen una normativa que cal defensar i no qüestionar, com la qüestionen (sense tindre cap títol de filòleg), els polítics que ens parlen del valencià del carrer. De la mateixa manera com aquests polítics neguen per al valencià unes normes ortogràfiques, ¿per què no neguen les lleis de la física o les normes de circulació? Aquests polítics van canviant els senyals de tràfic o negant la llei de la gravetat?
Apostar pel valencià és tasca de tots els valencianoparlants i també dels castellanoparlants que se senten orgullosos que el nostre país tinga dues llengües, tot i que el valencià és la llengua més dèbil i, per tant, la que cal protegir i utilitzar més, cosa que no fa la Generalitat. Per cert, els polítics que volen destruir el valencià, tan constitucionalistes com són, haurien de recordar els articles 3.2 i 3.3 de la Constitució, quan parla de la riquesa de les altres llengües diferents del castellà.
Per defensar el valencià cal recuperar les paraules “perdudes” i que eren utilitzades al carrer fa anys, així com parlar sempre en valencià, animant els castellanoparlants, d’una manera amable i pedagògica, a conèixer, a utilitzar i a estimar la nostra llengua. Com va fer mon pare amb aquell xica de Cartagena fa més de vint anys.
