Cada cert temps, Madrid torna a mirar cap al sud del País Valencià. No per escoltar-lo ni entendre’l. Tampoc per reparar dècades d’abandó institucional, infrafinançament i subordinació política. Ho fa, simplement, perquè necessita un lloc on col·locar candidats, repartir càrrecs o resoldre equilibris interns de partit.
I el més greu és que massa vegades s’ha assumit amb absoluta normalitat.
No és una dinàmica nova. El sud del País Valencià fa massa temps que és utilitzat com una circumscripció disponible per als equilibris interns dels grans partits estatals. Ahí estan casos com els de Federico Trillo, José Manuel García-Margallo, Pedro Duque o, el més greu, Txema Guijarro, candidats sense arrelament en estes comarques que van acabar encapçalant llistes per Alacant com si esta terra fora una simple extensió electoral sense veu pròpia.
Però això va molt més enllà de noms concrets. És una dinàmica que fa dècades que es repetix. Des de la construcció provincial impulsada per l’Estat liberal al segle XIX fins al desenvolupisme turístic del franquisme, passant per un sud sovint presentat com una frontera política i cultural davant qualsevol projecte valencià compartit.
Això que anomenen “província d’Alacant” ha sigut tractat com una perifèria dòcil. Un territori útil per sumar escons però prescindible a l’hora de decidir les qüestions importants. Una terra concebuda des del centralisme espanyol com una simple extensió administrativa sense veu pròpia, sense consciència col·lectiva i, sobretot, sense capacitat real de construir poder.
El resultat és evident:
Rodalies degradades. Un Corredor Mediterrani que acumula retards eterns. Dificultats creixents per accedir a l’habitatge. Dependència econòmica del monocultiu turístic. Precarització. Destrucció territorial. Càstig sistemàtic a la nostra llengua. I, sobretot, una desconnexió política construïda conscientment per convertir el sud en un espai desarticulat, resignat i fàcil de controlar.
Perquè el problema no és només econòmic. És també cultural i nacional.
Durant massa temps, s’ha intentat construir un sud desarrelat del País Valencià, allunyat de la seua llengua i convertit en una mena de frontera emocional contra qualsevol projecte col·lectiu valencià. Una operació profundament útil per a l’Estat: un poble sense consciència és un poble més fàcil de governar.
I potser el més preocupant és que esta subordinació ha acabat generant també una certa resignació col·lectiva. Massa gent ha acabat assumint que el sud no pot aspirar a molt més que ocupar un paper secundari i silenciós.
I malgrat això, el sud del País Valencià continua existint.
Existix en la gent que defensa la llengua en contextos hostils. En els barris abandonats per les institucions. En les comarques que es neguen a desaparéixer sota el model especulatiu. I també en tota una generació que ja no accepta viure d’esquena al seu territori.
Per això el debat sobre qui representa estes comarques al Congrés no és una qüestió menor. És una qüestió de dignitat política.
No necessitem més delegats enviats des de Madrid ni candidats paracaigudistes que utilitzen esta terra com un trampolí dins de les seues carreres polítiques. Tampoc representants que només apareixen ací en campanya electoral mentre després voten obedientment el que es decidix a centenars de quilòmetres.
I no, el debat no és una qüestió de lloc de naixement. No es tracta d’on ha nascut algú, sinó de si coneix i viu el territori que pretén representar. De si ha estat present més enllà dels últims mesos abans d’unes eleccions. De si entén les realitats del sud perquè les viu i les escolta cada dia.
Perquè ni tan sols haver nascut a Petrer, Elx, Alacant o Oriola garantix cap arrelament real si el territori només apareix en el teu calendari quan s’acosten les eleccions.
Necessitem una veu pròpia.
Necessitem representants arrelats al territori. Gent que entenga que defensar el sud és defensar la llengua, el territori i el dret del País Valencià a deixar de ser tractat com una perifèria subordinada. Gent que conega les conseqüències reals del centralisme sobre la vida quotidiana de la nostra gent.
Perquè no es pot defensar allò que no s’estima. I no es pot estimar allò que ni tan sols es coneix.
El sud no és una casella buida dins d’un mapa electoral. És una part fonamental del País Valencià. I ja és hora que deixe de ser tractat com una colònia política on altres venen a administrar silencis.
Potser ha arribat el moment de deixar de demanar permís.
De construir poder valencià des del sud reconnectant territori, llengua i consciència col·lectiva després de dècades de desarticulació.
Perquè només quan el sud es represente a si mateix deixarà de ser una perifèria útil per als interessos d’uns altres.
