Veig les imatges de l’acció d’activistes de les Pussy Riot i de Femen a la Biennal d’Art de Venècia per protestar contra la presència de Rússia i pense en la desobediència civil en la lluita contra les injustícies. Nascudes d’un grup punk de rock o de rock punk (no sé quina denominació s’escau més bé per a elles) de Moscou en 2011, prompte els seus concerts es van convertir en vistosos altaveus pels drets de les dones russes i contra el patriarcat, que representa de meravella el tirà Putin. Algunes de les integrants del grup, que en anglès significa Figa Avalot (altres versions prefereixen Vulva Aldarull), van ser empresonades i d’altres van haver d’exiliar-se. En les seues protestes solen posar-se uns passamuntanyes de color rosa i lluir indumentàries cridaneres. Probablement van influir en el grup gaèlic irlandès de hip-hop Kneecap, que va guanyar celebritat arran de la pel·lícula homònima de Rich Peppiatt de 2024, en el tarannà provocador, la radicalitat reivindicativa i l’ús dels passamuntanyes. A Venècia les Pussy Riot es van manifestar colze amb colze amb militants de Femen. Aquesta organització feminista fundada a la capital ucraïnesa en 2008 per lluitar contra el patriarcat, les dictadures, les institucions religioses i la indústria del sexe, focalitza les seues accions en els torsos nus de les dones pintats amb consignes i els caps coronats de flors de colors intensos. Russes i ucraïneses, doncs, unides en la lluita contra la guerra provocada per Putin i l’elit dirigent russa és un símbol eloqüent en la defensa d’una causa universal i transfronterera feta des de la base. Sobre les unes i les altres no han deixat de caure els controvertits núvols de la sospita, que sempre apareixen en el moment més oportú i que intenten desacreditar no tant les contestatàries com les causes de la contestació. Naturalment que elles no han inventat la desobediència civil –la seua cançó himne es diu precisament «Disobey»–, una pràctica tan antiga com la necessitat i la voluntat de transformació social, però sí que els hem d’atribuir el mèrit de la precisió i espectacularitat de les accions en el món global dels nostres dies. O de les seues performances, que és com d’ençà dels anys seixanta s’anomenen aquestes escenificacions realitzades a la llum pública que a la transgressió artística afegeixen el sentit polític i el desafiament a l’omnipotència del poder. Ni han inventat la desobediència, que en cada època històrica presenta unes formes i continguts –d’Espartac a Rosa Luxemburg, de Rosa Parcks a Xirinachs o el president Torra– ni la seua lluita és incompatible amb les altres, sinó més aviat un bon estímul i exemple. Elles, joves valentes que sovint es juguen la pell amb les seues accions, són altaveu necessari de milions de persones silenciades, i convé no menystenir la seua aportació a les lluites per l’alliberament col·lectiu. És clar que aquest tipus de desobediència no amaga l’efectisme propagandístic ni la voluntat de provocar, però davant la indiferència i la desinformació induïdes pel poder, l’adotzenament i integració de molts moviments que van nàixer per canviar les coses i avui pateixen els efectes de l’esclerosi múltiple, els mètodes de Pussy Riot es revelen com oportuns trampolins de la lluita i la denúncia. El que a persones que compartim les causes de la revolta d’aquestes dones ens desperta simpatia, a d’altres escandalitza i causa repulsió. No plou mai a gust de tothom. Hi ha qui té la pell molt fina quan li toquen els déus i la moral de la conformitat i molt dura davant la impunitat, les injustícies o els genocidis que tenen lloc a la porta de casa.
Veig també aquests dies l’escenari on actuen els membres del Tribunal Suprem espanyol, aquesta vegada pel judici a Ábalos i la resta de lladregots. La primera paraula que em ve al cap, veient els togats i l’inefable Marchena, és mòmies. Recorde la farsa muntada per a l’empresonament dels líders independentistes. Pense també en Pablo Hasél, encara condemnat entre reixes en nom de la llei que sempre s’esbiaixa contra l’enemic o quan la llibertat d’expressió posa en qüestió la naturalesa del poder. Pense en la vaga indefinida d’ensenyants d’aquest dilluns que ve i en els serveis mínims que amenaça d’imposar Maria del Carmen Ortí, la Consellera d’Educació, i en la importància que la vaga tinga el suport decidit de la societat valenciana. Pense en la impunitat dels Trump, Putin o Netanyahu, en Gaza, el Líban o el Golf Pèrsic, en un món a la deriva, assetjat per guerres constants i desigualtats insuportables ballant a la vora de l’abisme i em pregunte quan la desobediència pacífica i massiva es convertirà en un dret tan legítim com necessari dels pobles, en acció coordinada i decisiva.
