En aquesta mar procel·losa en què s’ha convertit l’actualitat -avantsala del futur, no ho oblidem-, hom diu que l’alternativa a la democràcia no és necessàriament la dictadura, sinó el domini dels mercats (el neoliberalisme capitalista voraç). Mala marxa en qualsevol cas.
Per a entendre’ns -vostés, jo i, especialment, la xicalla que viu enganxada a qualsevol pantalla i que viu a sa casa com en un hotelet- el que proposa el model al qual estem abocats és, ras i curt, viure només per a treballar -en precari i com un cabró, perdó, com si anàrem a heretar- i no, com aconsella el trellat, treballar simplement per a viure -amb dignitat i sense haver-t’hi de deixar la pell. Ja et deia la mare que et buscares un bon ofici…
Mala peça al teler si, a banda d’aquesta constatació bàsica que ens mena a triar entre morir penjats o degollats, hi afegim que, com asseguren els qui en saben, majoritàriament l’electorat vota d’una manera irracional, fins i tot en contra dels seus interessos (ací la burrera sembla ben regran i generalitzada, però és així).
Els programes electorals, pel que es veu, no han d’apel·lar necessàriament a la raó i a la responsabilitat, sinó directament al cor i a les vísceres. Heus ací el secret de l’èxit polític. Puix, sí que estem bé…
Per tant, a la classe política -si més no a la nostra-, caldrà demanar-li per guanyar eleccions menys raons i arguments i més emocions i sentiments. Quina por, mare!!
I, si a més a més, davant la desesperació col·lectiva, s’hi sumen els populismes agressius que es basen a propalar a crits solucions simples a problemes complexos -per tant, bufes de pato-, i aquells altres que han convertit la realitat en una qüestió d’opinió -per tant, més llenya a la confusió general; postveritat, en diuen, aquella que canvia llibertat i drets per seguretat i control-, és per a tancar la paradeta i pegar a córrer.
I en aquesta espiral destrellatada descrita -amb la participació democràtica del personal com a simple anècdota-, va i hi ha qui diu que, malgrat tot i contra tot pronòstic, és una minoria entesa i ben informada de votants la que, finalment, decanta la balança electoral -i que, ves per on, és a qui realment s’ha d’adreçar el missatge polític, la resta és mera comparsa manipulable emocionalment.
O siga que, al remat, segons aquesta teoria i amb sistemes electorals interessadament dopats, el que passa és que decidix només una minoria, perquè, globalment i sense saber ben bé per què, convé que siga així o, senzillament, perquè el poder sempre es confabula per perpetuar-se. I, ja saben, on hi ha poder, n’hi ha abús.
Així les coses, tant fa el que pense o vote la ciutadania, vosté o jo -el sistema, com la banca, va a la seua i sempre guanya. Feta la llei, feta la trampa, doncs. Són bons exemples d’això els sistemes electorals deliberadament imperfectes com ara la famosa Llei D’Hondt o la ignominiosa barrera electoral del 5% valencià -el 3%, no, que això és, electoralment, només per a la resta de territoris i, en matèria de corrupció, per a les comissions d’obra pública i similars, via BOE, BOP o Diaris Oficials. Els jutjats en van plens.
Ben mirat, açò s’aparta de la virtut de l’anomenada Intel·ligència col·lectiva que permet que, quasi per art d’encanteri, el càlcul que fa un grup sobre el pes d’una vaca -per exemple-, s’aproxime molt al seu pes real -circumstància que no sol donar-se, en canvi, quan el càlcul és individual. Proveu-ho. Misteris de l’estadística, de la política i de la ramaderia. Ups!
Ho dic perquè aquests mecanismes -fallits- de decisió democràtica són aplicables, com veiem, a les eleccions de representants polítics, però també a la disjuntiva de si es renova o no la celebració de la festa de la urbanització el pròxim any -perquè hem acabat fins a la coroneta de la Xaro, del Karaoke i de la fesolada amb xoriç a 40 graus- o de si pintem la façana aquest hivern -que té ja trenta anys i cau a trossos-, de quin color i si la fa Fede, el gendre del president de l’escala.
En tots els casos, pam amunt pam avall, acabarà guanyant, com hem apuntat, el que una minoria especialitzada voldrà -els qui sopen cada nit al club social i n’han fet pinya o els dels àtics, fills dels promotors, malgrat deure un any d’escala i viatjar al Vietnam amb un préstec personal.
La resta dels mortals pagarem la derrama religiosament -política o veïnal- i amb la sensació que, a més del beure, ens toca pagar també el llit (el de l’hospital perquè fesolada amb xoriç acompanyada de ponentada, animals!, només pot acabar així).
