Dissabte 29 d’agost vam fer una concentració a la plaça de la Mare de Déu de València en suport a les víctimes de la dana, per a denunciar la negligència criminal de l’expresident Mazón que vam fer caure i contra el Consell de la Generalitat que el manté aforat i continua amb les polítiques de mort que practica el Partit Popular amb el suport de l’extrema dreta.
Fa vint-i-dos mesos d’aquella barrancada i riuada, d’aquella catàstrofe que es va produir amb la gota freda -dana li diuen ara- el balanç de la qual són dos-centes trenta-dos víctimes mortals i una gran destrossa material. Les infraestructures del desenvolupament al servei del capital -autopistes, asfaltats de barrancs, polígons industrials, edificacions en terreny inundable- actuaren com una barrera i augmentaren el nivell d’aigual en les poblacions, sobretot, de l’Horta Sud, on queda ben poca horta i hi ha bona cosa de centres comercials i polígons.
Els cotxes contribuïren també a què l’aigua regolfara, que no poguera seguir el seu curs, i ho negara tot. Una part de la gent va morir atrapada en els cotxes, uns altres als garatges quan tractaven de traure’ls al carrer. Tots hem vist imatges terribles de grans taps de cotxes als carrers. Aproximadament, cent quaranta mil cotxes resultaren danyats dels quals cent vint mil foren sinistre total, irrecuperables. I com que no n’aprenem i cal continuar errant fins al col·lapse final, ni tan sols s’hi va considerar millorar els transports públics i encetar una estratègia de reduir progressivament els vehicles privats. Ajudes estatals, indemnitzacions i assegurances per a restablir el parc automobilístic el més aviat possible fou la consigna. De la lentitud i inoperància en la restitució de les vies de Metro danyades i del mediocre i persistent servei de rodalies de RENFE, en tenim tantes proves que m’estalvie insistir-hi. Quant al deteriorament dels serveis d’autobusos urbans i interurbans i el caos circulatori a la ciutat de València, podem felicitar la senyora alcaldessa i el seus socis d’extrema dreta. Cap al suïcidi col·lectiu ben motoritzats.
I dissabte 29 d’agost tornàrem a alçar la veu després de vint-i-dos mesos, després de vint-i-dos manifestacions i concentracions denunciant les polítiques de mort i les mentides del Partit Popular. Es va suspendre la manifestació d’abril del 2025 per l’apagada general, però, com que a novembre del 2024 en férem dos de més de cent cinquanta mil persones cada una, hem fet vint-i-dos manifestacions i concentracions de denúncia. Les representants de les associacions de víctimes, Elisabeth, Mariló i Rosa, foren ben contundents en les seues intervencions i denunciaren la incompetència i traïdoria del PP i el partit d’extrema dreta que els dona suport. Insistiren, una vegada més, que no pensen defallir. Ernesto, des de la seua cadira amb rodes, va ser ben contundent en relacionar aquestes persones mortes i desaparegudes amb els milers que continuen colgats sota les fosses del franquisme. Va perdre la germana i la seua neboda encara està desapareguda.
El representant dels CLER -Col·lectius locals d’emergència i reconstrucció- va ser ben clar en la seua denúncia: “La Generalitat ha formalitzat prop de 400 contractes a empreses per a la reconstrucció. I quines són les grans beneficiàries? FCC, Rover Rail, Ocide, Becsa, CHM Infraestructuras, Pavasal. Les mateixes que han estat condemnades o investigades per finançament il·legal del PP valencià en les trames Gürtel, Taula i Azud. Això no és reconstrucció, això és un saqueig.” I encara va dir més: “Amb l’autorització de la Generalitat de Pérez Llorca, es projecten macroprojectes en zones inundables a Catarroja, Alfafar, Massanassa, Torrent, Aldaia, Picanya, Xirivella, Picassent. Construir en zones inundables no és reconstrucció, és una sentència de mort. És garantir que la pròxima DANA torne a endur-se cases, negocis i vides. Perquè l’horta no és només un actiu econòmic: és una infraestructura de supervivència. És per això que salvar l’horta és salvar la vida.”
Per al dissabte passat, les associacions de familiars de víctimes, havien preparat vint-i-dos preguntes que anirien dient i mostrant en un cartell les mateixes familiars. Sí, he escrit les familiars. És admirable la tenacitat i força de les dones en la denúncia de l’horror que patiren. Són, majoritàriament, elles les que estan donant una lliçó de dignitat en la reivindicació de la veritat, la justícia i la reparació. Ara, també de la necessària memòria dels fets i de l’exigència de responsabilitats de tota mena, també penals.
Les preguntes que aquest govern indigne no contesta són tan clares com les següents:
1.- Per què l’alerta va arribar tan tard?
2.- Qui sabia el que estava passant?
3.- Des de quan ho sabia?
4.- Per què es va perdre un temps que hauria salvat vides?
5.- Qui respon pel que no es va fer?
6.- Quantes vides s’haurien pogut salvar?
7.- Per què costa tant reconèixer els errors?
8.- Per que costa encara més demanar perdó?
9.- Què s’ha canviat perquè no torne a passar?
10.- Per què el nostre govern autonòmic no confia en la ciència?
11.- Estem hui realment més segurs?
12.- Arribaria hui una alerta a temps i de manera adequada?
13.- Qui protegeix la ciutadania quan falla l’administració?
14.- Quant de temps hem d’esperar les famílies per conèixer tota la veritat?
15.- Quants mesos hem d’esperar perquè es faça justícia?
16.- Quants minuts val una vida?
17.- Qui respon per cada minut perdut?
18.- Per què les víctimes coneixem millor el que va passar que qui havia de protegir-nos?
19.- Fins quan les víctimes haurem de demostrar el que vam viure?
20.- Per què 22 mesos després la Generalitat continua criminalitzant a les víctimes?
21.- Ser la màxima autoritat no implica cap responsabilitat?
22.- Vol el Consell competències sense responsabilitats?
I torne al discurs dels CLER: “Retallades en educació, sanitat, habitatge. Amenacen al sector educatiu amb control ideològic i caça de bruixes contra qui impartisca valors democràtics. L’intent de desallotjament de l’antic circuit de formula 1 per part de l’alcaldessa de València, l’intent de desallotjament del supermercat popular del Parke Alcosa per part de l’Ajuntament d’Alfafar. Tots del Partit Popular. Introdueixen la “prioritat nacional” per discriminar migrants en l’accés a drets socials. Tot això perquè l’incompliment dels drets socials genera malestar, i el que volen és desviar eixe malestar cap als més febles: migrants, treballadors de baixa, dones, “okupes”… La guerra del pobre contra el pobre.”
Sense un canvi de polítiques, sense un enfortiment del teixit social i comunitari, el nostre futur i el dels nostres fills i filles queda a mans d’uns irresponsables que només pensen en els seus beneficis, en apropiar-se dels ben col·lectius. Neguen el canvi climàtic mentre la terra crema. El que ha passat en el Saler es molt greu. Un incendi pot ser imprevisible, però la prevenció i la planificació no. No podem seguir més temps en mans d’aquests piròmans polítics, d’aquestes polítiques de mort. Necessitem una planificació democràtica i popular del territori, som nosaltres qui hem de decidir sobre les nostres vides.
Per tot això continuem i continuarem al costat d’aquestes dones valentes i contra el mal govern.
La participació de Pau Alabajos cantant la nova versió de Línia 1 que va compondre en homenatge a les víctimes de l’accident del Metro i que ara ha ampliat amb una nova estrofa sobre la dana; la força de la cançó Utòpics, idealistes, ingenus que acaba dient mai no perdem l’esperança i seguim avançant; l’emblemàtic poema de Vicent Andrés Estelles Assumiràs la veu d’un poble i el final amb L’estaca de Lluís Llach que cantàrem totes i tots amb emoció, fou un moment màgic difícil d’oblidar. Cultura al servei del poble.
Finalment, els músics de l’Estrella Roja de Benimaclet i els dolçainers que s’hi afegeixen, amb el toc de tabals i les dolçaines entonant La Muixeranga, ens acomiadàrem fins al mes vinent. I a l’octubre farà dos anys i demanarem que eixiu totes i tots al carrer perquè ens va la vida.
