Gabriel García Atiénzar coneix bé el valor que hi ha darrere de les peces del Tresor de Villena. Catedràtic del Departament de Prehistòria, Arqueologia, Història Antiga, Filologia Grega i Filologia Llatina de la Universitat d’Alacant (UA), és especialista en Prehistòria i actualment dirigeix un projecte d’investigació sobre les últimes societats de l’edat del bronze al llevant de la península Ibèrica. Per això, quan parla del robatori, insisteix que allò que ha desaparegut no es pot valorar simplement pel pes de l’or. “S’ha perdut un element d’identitat d’un poble”, lamenta.
El Tresor s’havia convertit en una de les grans cartes de presentació de Villena. “És la figura que representava Villena fora. A Fitur sempre estava present el Tresor”, recorda García Atiénzar. I aquesta dimensió simbòlica explica que la desaparició de les peces transcendisca el perjudici estrictament arqueològic.
“No s’ha perdut tota la informació, per sort, perquè encara la tenim. S’han perdut les peces”, matisa. Ara considera necessari “tractar de compensar la pèrdua”, encara que una reproducció mai podrà retornar completament allò que s’ha perdut.
“La meua opinió és que s’han d’exposar els originals”
El robatori obri inevitablement el debat sobre si les peces d’un valor excepcional han de continuar exposades. García Atiénzar no dubta: “La meua opinió és que s’han d’exposar els originals”.
Ho diu després d’haver comprovat personalment la distància que existeix entre un objecte arqueològic i la seua reproducció. “La rèplica l’he tinguda a la mà i es nota la diferència”, explica. A més, no tot el Tresor està reproduït: “No hi ha rèpliques de braçalets”.
Fer còpies de qualitat és possible, però exigeix recursos i coneixement. Recorda que la rèplica existent del Tresor va ser elaborada pel gremi d’orfebres d’Alacant i destaca les possibilitats que ofereixen actualment les tecnologies digitals i el treball desenvolupat des de la Universitat d’Alacant. Però adverteix: “Fer bones còpies significa invertir en patrimoni”.
La rèplica pot servir per divulgar, investigar o protegir determinats objectes en circumstàncies concretes, però García Atiénzar considera que no ha de convertir-se en la resposta automàtica davant un robatori.
“Parlar després que passen les coses és molt fàcil”
Una altra qüestió és la seguretat. El catedràtic considera necessari “repensar la seguretat” dels museus davant una criminalitat que sembla haver identificat les peces d’or com un objectiu especialment atractiu.
Situa el cas de Villena en un context més ampli, amb robatoris recents en museus francesos i investigacions internacionals sobre aquest tipus de delictes. “Estan planificant”, adverteix. I planteja una de les principals incògnites: “No sabem si és per fondre o per col·locar les peces en el mercat negre”.
Tot i això, evita jutjar amb els coneixements posteriors al robatori les decisions adoptades anteriorment. “Parlar després que passen les coses és molt fàcil”, afirma. Segons García Atiénzar, el museu disposava de mesures de seguretat “molt bones”. El que ha ocorregut, sosté, obliga ara a actualitzar-les perquè “els criminals han anat per davant”.
Recorda que altres institucions també exhibeixen or original. El MARQ d’Alacant, per exemple, ha arribat a mostrar “200 peces d’or originals des de Colòmbia”. La solució, per tant, no pot ser simplement retirar l’or de les vitrines.
El debat sobre centralitzar el patrimoni
El robatori també ha recuperat una discussió que García Atiénzar considera molt anterior al cas de Villena: si les grans peces arqueològiques haurien d’estar concentrades en grans museus o romandre als territoris als quals estan vinculades.
“Eixe debat ha estat a Espanya tota la vida”, assenyala. La seua posició és favorable a mantindre el patrimoni als museus locals sempre que reunisquen les condicions necessàries. Centralitzar les grans troballes, argumenta, tindria conseqüències culturals, identitàries i econòmiques per als municipis: “El que estem fent és eliminar els pobles si ho centralitzem, si furtem la seua riquesa”.
I ho il·lustra amb una pregunta: “Per què el Museu Arqueològic i el Ministeri haurien de comprar tot el carrer Serrano?” Per al catedràtic, els museus territorials permeten que cada lloc explique la seua pròpia història i, alhora, poden convertir-se en motors d’atracció. En el cas de Villena, destaca que el museu “ha rebut un nombre de visites extraordinari”.
“Per a molts municipis el turisme cultural ha trobat una via de creixement”, subratlla. Traslladar les peces més importants lluny del territori on van aparéixer significaria també desposseir aquests municipis d’una part d’aquest potencial.
Molt més que el preu de l’or
García Atiénzar adverteix especialment contra la temptació de traduir el Tresor a una simple xifra econòmica. Recorda, com a referència, que el 2003 una peça d’or semblant procedent de Portugal va arribar a vendre’s per uns 500.000 en una subhasta de Christie’s. El Tresor de Villena conté 28 braçalets i, només calculant el metall, l’or podria assolir un valor aproximat d’un milió i mig.
Però aquesta equivalència és precisament el problema. “Que vegem or no vol dir que en el passat tinguera més valor”, explica. Per a l’arqueologia, cada peça és una font d’informació sobre les societats que la van crear. Si acaba fosa per aprofitar el metall, el valor històric és irrecuperable.
García Atiénzar veu així en el robatori alguna cosa més profunda que una fallada de seguretat. És el xoc entre dues maneres radicalment diferents d’entendre els mateixos objectes. “Ha fallat un món en què els valors capitalistes de l’or pesen més que…”, reflexiona.
La frase queda oberta, però resumeix la dimensió de la pèrdua: el que per al mercat clandestí poden ser grams d’or, per a Villena són milers d’anys d’història i una part de la seua identitat.
